La 16a millor palista en caiac del món i 11a en canoa, Mònica Doria,  ofereix la seva primera entrevista després de tornar dels Jocs Olímpic de Tòquia 2020. Explica la seva experiència representant a Andorra als Jocs Olímpics de Tòquio 2020 i es mostra disposada a intentar tornar fer podi a París 2024.

–Com se sent després d’haver aconseguit les posicions de 16a i 11a del món en les catagories de caiac i canoa?
–Ja de per si el fet de competir a uns Jocs Olímpics et canvia una mica la perspectiva personal que tens sobre la competició dins l’aigua, i el simple fet d’estar competint a les Olimpíades és un afegit extra per a la teva experiència professional. Personalment, crec que la conclusió a la qual vam arribar els meus entrenadors i jo va ser de satisfacció després d’haver demostrat com havia remat cada dia. Considero que vaig aconseguir fer baixades molt sòlides i molt a l’atac, que era una mica el que buscàvem per assolir la victòria. Tot i les bones posicions que he aconseguit, tant en caiac com en canoa, em veia molt capaç d’estar una mica més amunt de la classificació, perquè considero que el meu nivell en aquell moment m’hauria d’haver permès aproximar-me més al podi, especialment, en la modalitat de canoa. Reconec que en aquesta última modalitat jo ja em veia a la final tranquil·lament, però al final no va poder ser perquè a la baixada vaig cometre bastants errors i, encara que vaig lluitar fins al final, no vaig aconseguir-ho per poc. En conclusió, tant el meu equip com jo, hem acabat molt contents amb tot el treball que hem dut a terme al llarg d’aquest mes.

–Com definiria la seva experiència entrenant a Tòquio gairebé tot el mes de juliol?
–Per una part, la situació de la Covid-19 va complicar bastant la meva estada, principalment perquè no vam poder fer tots els primers entrenaments previstos abans de les Olimpíades. A més, tots els esportistes dels Jocs vam estar en una bombolla, com si estiguéssim en un mig confinament, és a dir, podíem entrenar però amb moltes restriccions sanitàries. Tot i la pandèmia, vam tenir la sort de ser allà i estàvem molt agraïts de poder entrenar el que se’ns permetia. Al final, tot aquest mes ha sigut bastant intens perquè al final teníem l’ull posat en la competició i sabíem que era molt important per a nosaltres i que ho havíem de fer el millor possible. D’altra banda, crec que hem fet un molt bon entrenament i hem aconseguit tot el que volíem i jo amb això ja estic satisfeta.

–Com va gestionar la pressió de representar Andorra en les dues modalitats?
–Estic molt contenta perquè ens feia una mica de por caure en la pressió durant la competició, sobretot tenint en compte el lloc on estàvem, un entorn tan gran i tan espectacular, com són els Jocs Olímpics. En el meu cas, el treball que vaig fer tant mental com de preparació em van ajudar a controlar la pressió que tenia en mi mateixa com la pressió de representar Andorra, i ho vaig poder demostrar amb les baixades que vaig fer a les dues modalitats que em van permetre aconseguir aquestes altes posicions mundials. Així que en aquest cas, la pressió no va poder amb mi. La meva tècnica quan estic tensa és pensar en el començament de la meva carrera, per què estic fent això, i em dic a mi mateixa que estic aquí fent la feina que m’apassiona, estic fent l’esport que m’encantava i també em dic que soc molt capaç de fer-ho, que sé què he de fer i que he d’anar per a totes.

–Quina de les dues competicions va gaudir més i per què?
–Tot i que les dues modalitats són molt diferents, vaig gaudir-les molt per igual. Tot i que una baixada que vaig gaudir molt va ser durant la semifinal de caiac amb la que vaig aconseguir remar d’una manera que mai havia remat. Jo crec que en aquell precís moment vaig aconseguir treure el millor de mi i vaig gaudir molt la competició d’aquell dia perquè aconseguia dominar tota l’estona els moviments i això és una sensació magnífica a dins de l’aigua. Així que, tot i que podríem dir que la canoa és més la meva categoria, vaig gaudir i em vaig sentir molt còmoda a les dues competicions.

–Li agradaria tornar a representar Andorra els pròxims Jocs Olímpics?
–I tant, és clar que sí. Només acabar l’última competició que vaig fer,  vaig mentalitzar-me en les Olimpíades de París 2024, que excepcionalment, seran d’aquí a tres anys en comptes de quatre. Així que ja he començat a entrenar i a preparar-me perquè m’encantaria tornar-hi.

–Què opina de la polèmica sobre la manca d’informació per part del Comité Olímpic d’Andorra (COA)? Realment no es podia enviar informació ni imatges seves ni del Pol Moia als mitjans de comunicació d’Andorra?
–Nosaltres, en aquell moment estàvem a la nostra bombolla, i tot el que eren temes externs a les competicions, com la difusió de la informació i de les imatges als mitjans del país, no ens afectava ni aportava res en aquell moment, així que vam intentar aïllar-nos bastant d’aquest tema, perquè tampoc tenim massa informació del que va o no va passar. Quan vam arribar ens van donar un quadern amb una sèrie de normes que han de complir tots els atletes olímpics i hi constava que estava prohibit enviar fotografies i donar informació del nostre esdeveniment a terceres persones, és a dir, a la premsa i als mitjans de comunicació. Nosaltres competíem, el fotògraf encarregat ens enviava les imatges i un cop acabat els Jocs sí que les podíem difondre. Tot i això, desconec la normativa que se li hi va transmetre al comitè olímpic, i per tant, no puc opinar al respecte.

–Creu que Andorra hauria de tenir més representants als pròxims Jocs Olímpics?
–És un tema bastant complicat. Òbviament, a mi m’hauria encantat haver anat amb una delegació molt més gran, però també crec que als Jocs Olímpics només hi han d’anar els millors de cada país. Al final cada país s’encarrega de posar les normes que creu que han de complir els atletes perquè els Jocs Olímpics puguin tenir una representació d’alt nivell per competir contra els millors atletes del món. Així que crec que per anar-hi necessites complir amb els requisits que et posen i cadascú s’ha de guanyar poder anar-hi, com el Pol Moya i jo hem hagut de fer treballant molt per aconseguir la plaça. En altres paraules, si hi han uns requisits, s’han de complir i per això s’ha de treballar molt. Pot passar que no els compleixis i això és el que té l’esport. Tot i això, suposo que ja es veurà als pròxims Jocs Olímpics, si el comitè decideix enviar o no més representants.

–El seu club de la Seu d’Urgell li va fer una gran rebuda a la tornada de Tòquia. Quan serà el torn d’Andorra?
–Em faran un acte de benvinguda oficial, però es va decidir que es faria quan Pol Moya torni al país després de la cerimònia de clausura. Si tot va bé, serà demà a les 11.00 hores al Centre de Tecnificació Esportiva  d’Ordino (CTEO).

–Per acabar, com resumiria l’experiència de tot plegat?
–Al final és una experiència que a qualsevol atleta li encantaria viure. Jo vaig gaudir cada segon, i m’encantaria poder repetir-ho, sobretot pel fet de sentir tant de suport per part de la família, els amics i per tot un país, és una sensació molt especial que només passa a uns Jocs Olímpics.