Els Jocs Olímpics de Tòquio 2020, que acaben demà, passaran a la història per raons, tal vegada, una mica diferents del que s’està acostumat. Aquesta ha sigut la primera edició a disputar-se sense públic, decisió que fa no tant de temps semblava una bogeria. Els primers Jocs en més de 120 anys que han comptat amb una concurrència en les tribunes dels estadis. I encara que no serà la primera contesa esportiva sense espectadors, ja que diverses disciplines han avançat els seus tornejos en escenaris tancats durant la pandèmia, sí que es tracta d’una curiositat inèdita en un esdeveniment global d’aquesta envergadura.

Amb aquest escenari es s’han produït diferents reaccions en cadena, començant per la decisió de tirar enrere la que s’havia pres feia cosa d’un mes abans, que es basava en limitar el nombre d’espectadors a 10.000 o al 50% de la capacitat del lloc. Els arranjaments sobre com bregar amb les entrades ja venudes va ser l’altra gran incògnita per a l’organització, que va decidir «adoptar un enfocament més estricte que altres esdeveniments esportius perquè la popularitat dels Jocs Olímpics significaria que hi haurà més flux de persones», va dir el director executiu de Tòquio 2020, Toshiro Muto, en una sessió informativa.

Un estadi olímpic, amb capacitat per a 68.000 persones, completament buit. Un espectacle limitat als poc més de 53.000 funcionaris i altres treballadors, que han estat els únics presents en les fites aconseguides pels esportistes d’arreu del món. No més de 950 persones van estar acreditades per seure’s a les graderies a la cerimònia d’obertura, i el mateix va passar amb la de clausura. «Un buit penetrant, incapaç de dissipar-se ni amb els millors focs artificials ni un espectacular joc lumínic de drons. La imatge era, per moments, desoladora, veient en primera línia aquesta posada en escena en la qual els japonesos van començar a treballar fa 10 anys i la falta de presència humana per a rebre-la», va publicar l’enviada especial de BBC Mundo a Tòquio 2020, Tamara Gil. 

Un altre efecte secundari ha estat que per molt que es prohibís l’assistència de públic, milers de persones s’han manifestat pel fet que s’hagin tirat endavant aquests Jocs. Mesos abans de l’inici, un 80% dels japonesos expressava el seu rebuig a l’esdeveniment pel temor al fet que contribuís a l’expansió del coronavirus.

El fet de guanyar una medalla també ha estat diferent per a molts esportistes. El clar exemple el va posar l’espanyola, resident durant molts anys a la Seu d’Urgell, Maialen Chorraut. La palista de 38 anys va ser plata en la competició de caiac, però malauradament no va tenir ningú que l’acompanyés amb l’alegria. «M’hauré de conformar en dir-li a la meva filla que li portaré un regal des de Tòquio», va declarar Chorraut després de pujar al segon esglaó més alt del podi.

Però la Covid-19 no ha estat l’única protagonista. Els Jocs Olimpics de Tòquio també passaran a la història per ser els primers a permetre que una atleta transsexual competeixi, en aquest cas en l’halterofília. La neozelandesa Llorer Hubbard que fins als 34 anys era coneguda com a Gavin, i que va competir com a tal, va optar amb 43 anys a medalla en la categoria de més de 87 quilograms. La seva presència no ha estat exempta de debat sobre el seu possible avantatge respecte a les rivals. Segons uns, la seva presència va destrossar el principi d’igualtat entre competidors, que és l’essència de l’esport. Vist per uns altres, va servir per a avançar en la igualtat de gènere i la normalització.

Finalment, que un andorrà sigui impulsor d’un canvi com és modificar completament l’uniforme de competició (quimonos) dels taekwondistes no passa totes les edicions. Des del 1988 porta el taekwondo sent esport olímpic, i els canvis fins a la data d’avui havien estat mínims, gairebé inexistents. Juanjo Padrós, que va llençar la proposta el 2013, va veure com les seves idees van prendre forma a Tòquio, i el que va començar com una proposta de modernització s’ha materialitzat finalment.

Amb la presència de tots aquests detalls, Tòquio 2020 quedarà per al record, ja no sols dels competidors i aficionats, sinó de la resta d’agents implicats i, de ben segur, suposarà un punt d’inflexió en aquest llarg camí.