El doctor Pere Bonet és professor a la Universitat de Vic i l’assessor en matèria de salut mental del Govern. El darrer any i mig, i juntament amb la secretària d’Estat de Salut, Helena Mas, ha dirigit el desenvolupament del Pla Integral de Salut Mental i Addiccions (Pisma).

–Com s’ha treballat el Pisma? 
–El Pisma es concep com a pla integral i amb una visió de societat, i també de política, per incorporar la salut mental en la decisió del Govern articulada pel Ministeri de Salut. És a dir, amb la determinació d’incloure, de pensar i de promocionar la salut mental en totes les polítiques públiques. D’altra banda, el Pisma es va idear alineant-lo amb polítiques internacionals així com amb el Mental Health Action Plan de l’OMS, que parla precisament d’incorporar l’opinió de la societat. Per això, una de les primeres accions va ser fer el consell assessor, una comissió operativa, i finalment, fer set grups de treball on es va debatre amb una visió DAFO, buscant debilitats, amenaces, fortaleses, oportunitats… 

Cal tenir en compte que la tasca d’elaboració del pla la vam iniciar el març del 2020, però en només una setmana va arribar la pandèmia i el confinament. I, amb molta feina, hem recollit les diferents propostes i opinions en un primer esborrany. Ara estem en una fase de retorn del document per part de les entitats i actors implicats, i ens agradaria poder afegir els suggeriments i aportacions que ens facin en el redactat final. Però, en qualsevol cas, crec que el més important és entendre que el Pisma no és un pla que només inclou recursos de la salut mental, sinó que implica aspectes legislatius, de governança, de treball en xarxa o la sensibilització de la societat, entre altres.

–Quan parla d’atenció integral i integrada, a què fa referència, exactament?
–En general, quan es parla del model d’atenció del conjunt del sistema sanitari es parla de l’atenció integral, que pel que fa a la salut mental, inclou també el concepte de recuperació. Això vol dir que es guia les persones ateses a fer el seu projecte vital i se les ajuda a ser el més autònomes possible. En aquestes valoracions integrals es va més enllà d’un diagnòstic mèdic i hi ha d’haver una visió holística, és a dir, estudiant i valorant l’entorn social, econòmic i familiar de la persona. I és a partir d’aquí quan es pot acompanyar la persona en el seu procés vital. Per aquest motiu, fer referència a una atenció integral vol dir també parlar d’una atenció comunitària en els seus recursos, construïda compilant diferents aspectes com els serveis socials, l’àmbit educatiu o el mateix sistema sanitari, per tal que el pacient sigui atès en aquell recurs que li sigui més adient pel seu estat psicopatològic. A tall d’exemple,  el diagnòstic d’esquizofrènia ha d’estar ingressat? Doncs serà en funció de les necessitats objectivades i del que li sigui més favorable pensant en el seu futur. Jo crec que la manera de sintetitzar-ho és pensar que els recursos estan a la disposició de les persones, i no que les persones, en funció d’una catalogació mèdica, són assignades a un recurs. I per això és important que tota comunitat, en aquest cas Andorra, tingui n ampli ventall de recursos per assistir a aquestes persones.

–Parla d’una societat solidària cap a la salut mental. Ho pot aclarir?
–És un dels conceptes que hem introduït, el d’una societat sensibilitzada, solidària i sensible cap a les persones que tenen problemes de salut mental, o si no, no aconseguirem aquest projecte vital. En una de les accions del Pisma proposem crear una estratègia nacional de lluita contra l’estigma, que es pot llegir com aquesta sensibilització de la població respecte de la salut mental i les addiccions, i s’hi han definit unes accions determinades per realitzar-ho.

–Fa referència al model de governança. Quina és la idea prevista, en aquest sentit? 
–L’acció que recull aquesta voluntat parla que s’ha de crear una unitat específica. La forma la decidirà el Ministeri de Salut, però la idea és que hi hagi una àrea que sigui la que porti la governança. El Pisma ho contempla i el ministeri és el que té la responsabilitat i el compromís de desplegar-ho, però evidentment, no poden ser ni el ministre ni la secretària d’Estat. Ha de ser una persona o diverses amb la suficient dotació tècnica i pressupostària per poder plantejar les estratègies futures en salut mental.

–Cal tenir en compte que el pla és a 10 anys vista. Per què aquest termini? 
–Hi ha més d’una raó. Una, és per alinear-lo amb el Mental Health Action Plan, que s’ha allargat fins al 2030 per l’aparició de la pandèmia, entre altres motius. Tot i això, cal deixar clar que les accions del Pisma, estaran iniciades molt abans, des del pròxim setembre i entre els dos anys vinents. De fet, compto que el 2022, el 90% haurien d’estar iniciades. S’ha d’entendre que no és una cosa que es pugui fer d’un dia per l’altre, però hem de saber cap on volem anar, i si el model que busquem és integral implicarà canvis socials, pressupostaris, de funcionament dels diversos recursos… Ha de ser un moviment harmònic. Jo penso que si sabem on anem, sigui el 2030 o el 2025, el full de ruta que és el Pisma, ens marca per no sortir-nos d’aquest camí que estem fent, i que si ens sortim que sigui perquè hi ha coses que la situació en aquell moment ens obliguen que el camí sigui diferent, però amb uns objectius que poden ser els mateixos.

–Una demanda de fa temps és tenir una residència de tractament a Andorra. Es podrà implementar?
–És una proposta recollida dins les accions per canviar el model a l’atenció centrada en la persona, tot i que nosaltres fem servir el concepte de centre d’habitatge. És una visió, no només pensant en les persones que estan fora del  país en llarga estada, perquè algunes no podran ser traslladades perquè el canvi els suposaria un empitjorament. Trobo més interessant un centre d’habitatge que permet implementar, a banda de l’aspecte residencial, uns pisos assistits que siguin espais d’aprenentatge d’una vida autònoma, o per donar resposta també a aquelles persones que tinguin una malaltia crònica amb dificultats amb l’entorn familiar i que no tenen habitatge, pensant en aspectes temporals i no finalistes. El primer pas està contemplat el gener del 2022, per començar a pensar en el disseny inicial, els recursos estructurals que es necessiten o les dotacions, i així anar desencallant el tema. 

–També està en obres el futur Centre Residencial d’Educació Intensiva (CREI). Quan estarà en marxa?
–Això ho hauria de respondre Afers Socials. Sé que ha d’acabar en el transcurs d’aquest any, però tampoc em voldria equivocar. Per part meva, puc dir que s’han començat a fer reunions sobre les necessitats de les persones ateses que hi podria haver al CREI des del punt de vista de la salut mental. De la mateixa manera, considero que s’ha de pensar en la forma que no quedi com un recurs aïllat, sinó que quedi dins d’aquest ventall de serveis que estem projectant.

–Creu que, amb tots els recursos previstos, faran falta més professionals a Andorra?
–S’ha de fer un estudi. De moment, tinc un recull. Fa poc ha arribat un psiquiatre i potser en caldrà algun més, però on hem de posar més èmfasi és en el paper de la psicologia i de la infermeria psiquiàtrica, especialment per fer seguiment i monitoratge de les persones amb malalties mentals més severes. Trobo molt adient la paraula professionals, perquè no només hem de parlar de psiquiatres i psicòlegs, també hem de pensar en insersors i educadors socials per desenvolupar tasques d’acompanyament als pacients en les seves activitats comunitàries, i per anar-los ajudant a tenir una autonomia en la seva vida de cada dia.

–Una de les places vacants que fa temps que es parla és la del cap de salut mental. Com va la cerca?
–Crec que això ho ha de respondre el SAAS. De moment, han creat aquesta plaça que falta i s’està treballant perquè, a curt termini, es pugui trobar una persona. 

–L’Associació de Familiars de Malalts Mentals d’Andorra demana que es creï un mòdul psiquiàtric a la presó. Ho veu factible?
–També és una de les accions, estudiar el model d’atenció psiquiàtrica al centre penitenciari. Penso que, més que pensar en un mòdul, hauríem de trobar les formes de treballar que garanteixin, de manera eficient, la qualitat de l’atenció psiquiàtrica dins del centre penitenciari. Em sembla que hi havia converses entre el centre penitenciari i el SAAS per ampliar, de moment, l’assistència. Però considero que més que recursos estructurals, hem de pensar en maneres de treballar que puguin garantir el dret de les persones a ser ateses, i la qualitat de l’atenció.

–Creu que la pandèmia ha posat en relleu les professions en el marc de la salut mental?
–És evident. I jo crec que ha posat en relleu la necessitat d’incloure-la sempre en l’atenció a les persones i no només pensar en la salut física, perquè com diu l’OMS fa temps: no hi ha salut sense salut mental. I és molt important perquè, per desgràcia, els mesos vinents veurem encara més afectacions psiquiàtriques i psicològiques. Això ens obligarà a incloure aquest tipus d’atenció dins el sistema sanitari, i també a distingir entre les disfuncions psicoemocionals i les patologies mentals. Cal tenir ben clar que una cosa és un patiment i altra cosa és una ansietat definida. I no estic minimitzant, al contrari, però tenim el risc de psiquiatritzar o psicologitzar aspectes de la vida quotidiana que es poden resoldre amb estils de vida o amb el treball dels metges primeristes. Però, en qualsevol cas, crec que el context ens empeny a incloure intervencions des del punt de vista psiquiàtric i psicològic a l’atenció primària en els diversos àmbits. 

–I de cara al futur, pensa que la salut mental agafarà pes en la societat?
–Jo crec que sí. Posaré un exemple: quan es fan revisions a les empreses de manera anual, no hi ha un qüestionari de salut mental. És una reflexió, perquè no està resolt a pràcticament enlloc. Però és important tenir en compte que una empresa, si no cuida també la salut mental dels seus treballadors, això també afectarà el clima laboral.