• Jordi Casamajor, Martín Blanco i Tony Lara es confirmen com tres de les veus més refrescants del panorama nacional. Jaume Riba completa la col·lectiva i sorprèn amb una proposta als antípodes del paisatgisme habitual

Tony Lara compareix amb la sèrie Mar, joc conceptual amb la sorra com a protagonista. Foto: EL PERIÒDIC

Fidel als seus principis fundacionals, i en col·lusió amb la consabuda crisi que ha reduït el circuit comercial a la mínima expressió, Ara Art s'ha acabat convertint en el penúltim reducte dels artistes nacionals. Per no dir l'últim. Faríem bé, molt bé, a regar, cuidar i mimar aquesta aventura personalíssima de Faust Campamà, reencarnat aquí en galerista: el dia que Ara Art plegui –els déus i especialment Apolo no ho permetin– els autors del país es quedaran sense aparador comercial. Estem avisats. L'última prova de l'aposta decidida, heroica, imprescindible de Campamà pel talent de casa és 4+1, que s'inaugura demà i que ha reunit sota aquest lema tres valors emergents que demanen a crits un racó al migrat panteó de l'art nacional –l'escultor Jordi Casamajor, el fotoil·lustrador Martín Blanco i el fotògraf Tony Lara– amb el contrapunt d'un veterà foguejat en mil batalles com ho és el també fotògraf Jaume Riba, i l'afegit de la catalana Júlia Hernández, que a principis d'any va estrenar l'extensió de la galeria al Mola Park Hotel i que s'ha colat en aquesta col·lectiva de regust eminentment andorrà amb un tast del llibre Barcelona sensual.

Els 4 del títol són òbviament els fotògrafs. Comencem per Lara, professional del PERIÒDIC, que canvia la càmera digital, el fotoreportatge i les presses de la fotografia de premsa pel negatiu, el mig format i el trípode –«Treballo a l'antiga», diu–, i que compareix amb un avanç de la sèrie Mar: una aventura minimal·lista –avisa Campamà– que tendeix inevitablement a l'abstracció. Lara converteix un pam de vulgar sorra de platja en un mar de dunes en moviment de raríssima plasticitat i que continuen l'aventura quasi conceptual assajada en sèries anteriors com ara Indigo, Inferno i Silencis –totes elles disponibles, per cert, al web de l'autor, www.tonylara.es. «Jugo amb la composició, les línies i les formes per buscar l'harmonia que destilen les superfícies abstractes», diu Lara, que prefereix el blanc i negre –«El color distreu», sosté– i que té secret: dispara al vespre, per evitar les ombres i ressaltar els contorns. El resultat, ja ho veuen, és un subtil joc de línies en constant metamorfosi i que evoquen la fugacitat de l'existència. Atenció al contrast d'aquesta obra de pura creació amb la fotografia de premsa –els retrats de Casamajor i Blanco, aquí dalt, que firma ell mateix– amb què es guanya les garrofes.

I si Lara (Romànic i dones d'aigua) ha ensenyat aquests últims temps la poteta al circuit comercial –ja va participar a la col·lectiva inaugural d'Ara Art–, Blanco també s'hi ha prodigat: tot just enllestida la trilogia Fragilitat evident –fins al 7 de gener a la Llacuna– torna ara a la càrrega amb quatre fotocomposicions que exploten la seva dèria més autorreflexiva: tornem a veure aquí personatges hiperconcentrats, ferits i atrapats en un malson –una dona encongida sota una bombeta, un individu amb màscara de gas i rosa a la mà–, encarnació del desconcert de l'home contemporani. «Més que la tesi, la idea, ara m'interessa explorar els sentiments i l'emotivitat, no carregar l'obra de missatges», diu. Tècnicament, Blanco potencia ara la fotografia i deixa en un segon terme el retoc digital que l'ha caracteritzat fins a la data, i que li ha reportat –per cert– èxits considerables: Arts Andorra i la revista nord-americana Art Creation Magazine l'han reconegut aquest any amb sengles premis, i al febrer recull en un volum el mig centenar de fotoil·lustracions de la trilogia. Per donar un cop d'ull a la seva obra, passin per www.martblanco.com.

Casamajor té el foc

A Jordi Casamajor –autor de Gran carro de ferro i pic, a Llorts, de Muntanyes sobre un carro, la monumenal escultura de la rotonda de les Arades, i col·laborador d'EL PERIÒDIC– l'etiqueta d'emergent li queda ja una mica petita, la veritat: a Ara Art hi compareix amb part de la sèrie Orants i guerrers, petites figures de terra cuita pigmentada –verd i blau– que porten fins a les últimes conseqüències la seva particular obsessió per l'art rupestre. La de Casamajor, que es reconeix hereu espiritual de la cultura megalítica, és una escultura plana, sense profunditat ni perspectiva, poblada per una simbologia que beu directament d'Altamira i Lascaux, que predica i practica un saludable esquematisme conceptual, i que redueix la figura a les seves línies més pures i essencials. Casamajor té el do. El foc, com diria Viggo Mortensen a La carretera: els seus orants ens posen en contacte amb una religiositat atàvica, quasi física, que no necessita paraules, com la del general Màxim quan resa als seus lars familiars a Gladiador. I no és poca cosa. Si es queden amb el cuquet, no dubtin a visitar http://escultorcasamajor.nirudia.com.

Jaume Riba, per acabar, aporta la veterania a 4+1. Atenció, però, perquè més d'un s'endurà una sorpresa de les grosses: la sèrie d'imatges de flors, plantes i gel que evoquen un món microscòpic, espectral, essencialment inquietant, no té res a veure amb el paisatgisme i el retrat que el fotògraf massanenc ha cultivat públicament fins a la data. Hi descobrirem un Riba diferent, nou, reinventat, que fuig –afortunadament– del pictorialisme de regust acadèmic i que s'aventura per camins poc transitats a casa nostra. I ho fa, a més, amb una rara tècnica d'impressió directa sobre alumini. El millor contrapunt per a Lara i Blanco. A Ara Art, fins al 14 de febrer. Jo, de vostès, no m'ho perdria.

Per a més informació consulti l'edició en paper.