El president de la comissió gestora  del Fons de Reserva de Jubilació (FRJ), Jordi Cinca, repassa com està la situació de les pensions a Andorra i cap a on hauria d’encaminar-se el model que ha de treballar la comissió del pacte d’Estat per a les pensions que ha sortit del Consell General.

–Les jubilacions, avui en dia, estan tenint molt de ressò, sobretot, des que es va assolir el pacte d’Estat per a la reforma de les pensions, però, una persona a qui li queden 20 o 30 anys de vida laboral, cobrarà aquesta jubilació procedent de l’Estat?
–Tant de bo una persona a qui li queden 25 anys per treballar tingui en el punt de mira pensar la seva pensió. Malauradament, acostumem a preocupar-nos per al tema quan ens acostem a la data. A qui li queden tots aquests anys per jubilar-se, el que hauria de fer és començar a estructurar-se aquesta pensió i, dins d’aquesta estructura, ha d’incloure una pensió pública construïda a través de les seves cotitzacions. És veritat, i no només a Andorra, sinó arreu dels països europeus, que s’estan canviant els models i comencen a construir-se de nous on no hi ha només una font de pensió, sinó de diferents procedències. És clar, però, que cobrar una pensió pública obtinguda a partir de totes les seves contribucions, tothom la cobrarà.

–Per tant, recomana que la gent miri unes pensions privades, com els plans que ofereixen els bans?
–A mi no m’agrada parlar amb la perspectiva de privada i pública perquè distorsiona molt el debat. Qui vol desfocalitzar el problema que tenim amb les jubilacions, el que fa és portar-lo en l’àmbit de si es vol afavorir empreses privades que fomenten plans de pensions. Per mi, el de menys és si és privada o pública, el que cal és que tothom hagi fet els estalvis necessaris a través de plans de pensions, de gestió pública o privada, que li permetin garantir un retorn quan estigui jubilat. Això s’ha de planificar amb temps; no pot ser que algú, després de treballar 30 anys, tingui una sorpresa perquè la pensió que cobra és molt baixa. És important que fem un treball de pedagogia perquè la gent faci una estimació del que cobrarà quan es jubili.

–Quins consells donaria perquè la gent, sobretot, els més joves, de 30 o 35 anys, pensin en aquest punt?
–Amb molta pedagogia i no des de la por, sinó fent els números. Amb les condicions actuals, amb el teu salari, fent una projecció del teu salari raonable, veure el que cotitzaries durant tota la vida laboral i estimar la pensió que et quedaria en funció de tot el que has cotitzat. A partir d’aquí, fer una valoració de si és suficient o no per tenir una qualitat de vida acceptable i, en cas que no, prendre les decisions que facin falta. És veritat que quan un és jove tot això queda molt lluny, però cal fer un exercici de veure la situació dels pares i avis i projectar-se ells mateixos per assegurar-se una pensió digna. Internar resoldre la pensió els últims cinc anys de la vida laboral és impossible.

–Precisament el Consell General ha aconseguit realitzar un pacte d’Estat per a la reforma de les pensions, en quina situació es troba Andorra en aquest tema?
–Andorra es troba en una situació en què, sortosament, podem fer les reflexions necessàries amb l’avantatge de disposar d’una mica de temps. Si mirem països propers, n’hi ha que ja han esgotat el fons de reserva de les pensions i, pràcticament, van al dia, és a dir, amb les cotitzacions que entren paguen les pensions i, inclús, alguns mesos l’Estat ha d’afegir diners per poder-les garantir. Nosaltres estem molt lluny encara d’això, però, el temps –quan es parla de pensions– s’ha de mesurar diferent, ja que aquest passa molt més ràpid. Els estudis el que ens indiquen és que, en 15, 16 o 17 anys, si no fas res aquestes reserves s’hauran esgotat. Per tant, tenim aquest temps per prendre mesures per allargar aquests anys i pensar en un nou model, molt més mixt amb altres fórmules d’estalviar per fer més sostenible el model.

–Recentment, s’ha tret a concurs un nou estudi sobre l’estat les fons de reserva de jubilació; esperen una gran diferència respecte al darrer?
–No. Han passat coses aquests últims anys que poden fer variar una mica les dates, que bàsicament són les crisis. Un any, com l’any passat, on es perden llocs de treball, es cotitza menys a causa dels ERTOs i la gent ha perdut massa salarial, pot fer caure la cotització i té un impacte en la capacitat que es tindrà de pagar les pensions; així com cotitzar menys té un impacte en la mateixa pensió i pot fer variar les obligacions o la mortalitat que ha estat superior a un any habitual. Tot i això, no s’espera cap canvi significatiu; a més, en termes de les solucions que s’han d’aplicar, té poca transcendència si el fons s’esgota el 2035 o el 2037, les mesures seran les mateixes.

–Parlant de mesures, quines mesures s’haurien d’aplicar? Es parlen de tres mesures com baixar el valor dels punts de la CASS, allargar l’edat de jubilació o augmentar la cotització. Són mesures que irremeiablement s’hauran d’aplicar?
–No ens correspon a nosaltres les mesures, és una qüestió que li pertoca als legisladors. Nosaltres tenim un paper de suport tècnic, de donar opinió tècnica perquè ells després decideixin. De les mesures anteriorment citades, per mi, una d’elles és inqüestionable: s’ha d’apujar la cotització, posem massa poc a la guardiola per després tenir unes pensions dignes; no es pot fer de sobte, sinó que s’ha de realitzar de forma progressiva, però s’ha de preveure un increment de la cotització. D’altra banda, és possible que s’hagi de tenir el debat de si s’ha d’allargar o no l’edat de jubilació, però és un debat en el qual s’han de fer molts matisos perquè les coses s’han de veure de forma objectiva, ja que no és el mateix una feina d’oficina que una obra. Respecte en baixar els punts de la CASS, és una altra mesura que s’haurà d’estudiar amb matisos, és a dir, diferenciant les pensions més altes de les més baixes. Totes aquestes mesures estan centrades a mantenir l’actual model; s’ha de fer una reflexió més profunda de canvi de model. S’haurà de parlar obertament de quin rol ha de tenir el mateix pressupost de l’estat en les pensions. Si mai s’esgotés el fons, l’Estat hauria de posar 150 o 200 milions d’euros cada any per poder garantir-les, quan el pressupost actual de l’Executiu està entre els 400 i els 450, que és el que s’ha d’evitar. Hi ha un debat de model i aquest és el que serà interessant i útil i tindrà un impacte major a llarg termini en les pensions; les modificacions que es facin dins el model actual tenen un recorregut relativament petit.

–Cap a on ha d’anar aquesta reforma de model?
–Ha d’anar cap a tenir models mixtes, on la gent planifiqui amb molta més antelació i des de diferents fonts la seva pensió. La teoria dels tres pilars –empresa, estalvis personals i públic–, però adaptada a la realitat d’Andorra.

–Fa pocs dies la CASS es va reunir amb Fons Monetari Internacional (FMI); en aquesta reunió es va parlar de la reforma de les pensions?
–En la reunió els tècnics van explicar com funciona la CASS, com es mesuren les coses, com es gestiona, per donar una visió del que s’està fent, així com les recomanacions que s’han anat fent des d’un punt de vista tècnic. A l’FMI, de les pensions, el que l’interessa saber és quina serà l’evolució del fons, si hi ha un risc que s’esgoti, si s’és conscient d’aquest risc i que s’han de prendre mesures, quines mesures tècniques suggerim i com es gestionen aquests diners dels fons. Un punt en el qual van quedar molt satisfets perquè està molt diversificat i adaptats a la realitat.

–El 2020, marcat per la crisi, la branca de les pensions va tenir superàvit. Com es valora aquest fet?
–El resultat del fons no s’ha de valorar només per un any. L’any 2015, sent jo ministre, vaig promoure la llei del fons, per establir objectius a llarg termini, sent un dels més prioritaris el de batre la inflació cada any. Un punt que s’està aconseguint sistemàticament i aquest és el mèrit real de què s’està aconseguint aquí. Si es mira els últims cinc o 10 anys, estem per sobre de la inflació i, per tant, encara tenim capacitat d’estalviar i que, cada any, el FRJ creixi. Tot i això, aquest fet no altera en res la projecció a llarg termini de que si no es fa res s’esgotarà.

–Quan s’estima que els ingressos dels cotitzants no siguin suficients per fer front als pagaments de les jubilacions, i, per tant, s’hagi de recórrer al FRJ?
–Passarà relativament aviat, d’aquí A dos o quatre anys. El problema de base és que durant molts anys, Andorra ha sigut a una població molt jove. La base de la piràmide era ample i tenia pocs jubilats i, encara menys, que haguessin cotitzat i tinguessin dret a una pensió. Això ara es comença a invertir: cada any s’incorporen més jubilats i, per tant, el que es cotitza cada vegada està més a prop del que es paga per pensions. És el problema que tenen totes les societats avançades; s’ha allargat l’esperança de vida, hi ha més jubilats que viuen més anys i els mercats laborals estan més estrets on les noves economies no són tan intensives amb la mà d’obra.

–Després del 2020 tan convuls per la Covid, el 2021 com es presenta?
–Aquest any està anant força bé. Al tancament del primer trimestre, estem a un nivell de rendibilitat per sobre de l’IPC. De moment va bé, però té poc valor, ja que no és garantia que al setembre passi qualsevol cosa que alteri el mercat i faci baixar la rendibilitat. Per exemple, al març del 2020, quan es va declarar la pandèmia, els mercats es van desplomar i, tot i que el FRJ té una gestió molt conservadora, el valor del fons havia caigut un 10%, perdent uns 100 milions d’euros. Aquí ningú es va posar nerviós perquè teníem coneixement que tot això s’acabaria recuperant i per sorpresa nostra s’ha recuperat més ràpidament del que havíem previst i, per això, ens va permetre tancar en positiu. En aquest sentit, els cotitzants, que al final són els propietaris del fons, poden estar ben tranquils. H