Oscar Araujo és un cèlebre compositor espanyol de bandes sonores per a pel·lícules i videojocs resident al Principat. En l’àmbit dels videojocs, ha treballat en diverses produccions, però destaca sobretot per haver inventat la música de la trilogia ‘Castlevania: Lords of Shadow’, que li va merèixer el Premi a la Millor Banda Sonora de Videojocs l’any 2010. 

– En una entrevista que li van fer fa uns anys, va afirmar que la música és molt més important en el videojoc que al cinema. Avui dia, sabent tot el que han evolucionat els videojocs des de llavors, segueix pensant el mateix? 
– Sí, continuo pensant igual perquè cal tenir en compte que a les filmacions de ficció amb persones humanes els actors te’ls creus perquè saps que són reals, i si l’entorn sol ser real també t’ho creus. En el món del videojoc, en canvi, d’aquí al fet que aquest sigui hiperrealista hauran de passar uns quants anys. Per això, el que fa la música és ajudar-te a ser més immersiu a l’hora de creure’t els personatges. El videojoc tu saps que no és real, però el que et produeix la sensació de realitat és ficar-te en el personatge gràcies a les veus, la música i els efectes de so. D’aquesta manera t’integres en el món virtual.

– Què significa per a vostè personalment el fet d’haver posat la música a un dels videojocs més il·lustres de l’empresa Konami com és el Castlevania: Lords of Shadow 2? 
– Doncs passa una mica com amb els jugadors de futbol: quan estàs treballant en primera divisió, els fitxatges més cars són una cosa normal, perquè és on et mous. L’avantatge amb els Castlevania, sobretot pressupostàriament, és que em va permetre compondre la banda sonora que sempre havia volgut fer. Jo sempre he estat molt èpic; m’agrada el producte èpic de l’estil El Senyor dels Anells, Conan el Bàrbar o Joc de Trons i com al cinema espanyol no es feia, em vaig haver de buscar la vida en el videojoc. Gràcies al Castlevania, vaig aconseguir treballar al costat d’una gran companyia i ells em van oferir tots els mitjans per a fer aquesta banda sonora que tant havia somiat.  

– En què es va inspirar exactament per a crear la música èpica tan sublim que condecora el títol del Castlevania: Lords of Shadow 2? 
– Per fer-ho ens van donar les referències d’El Senyor dels Anells i Excalibur perquè un dels aspectes que es volia aconseguir amb el Castlevania era occidentalitzar el joc, ja que era originari del Japó i per tant estava pensat per a un públic oriental. Però el cas és que el joc va evolucionar fora de les fronteres japoneses i també va tenir el seu públic a Occident. Konami el que va fer va ser traslladar aquesta producció a Konami Anglaterra i ells van ser els encarregats d’occidentalitzar el Castlevania. L’estudi de MercurySteam va decidir allunyar-se de la idea dels compositors japonesos per així atreure el públic amb una música que els resultés més familiar (estil El Senyor dels Anells) però que tingués una personalitat pròpia.

– Com va aconseguir transmetre la força que desprenen algunes de les cançons que va desenvolupar en el títol esmentat? És a dir, quins són els instruments que li imprimeixen aquesta energia a la vostra banda sonora?
– En aquest cas ve a ser tot. Per exemple, hi ha alguns projectes on la sonoritat ha de ser una mica més peculiar, on jugues amb algun instrument en particular o amb algun so, perquè sigui distintiu a la resta. En el Castlevania el que volien era que fos tot molt èpic; que fos una melodia brutalment sonora i musical. L’avantatge que tenia era que podies jugar amb cordes, metalls, fustes i quan pensaves que ja estava tot fet, se sumava el cor i després més tard s’afegia una altra línia de metalls. Una orquestra estàndard està composta d’uns 80 músics, i en el Castlevania jugàvem amb 276, l’equivalent a unes tres orquestres. Era tot magnificat, ja que la història esdevé en grans castells i amb un protagonista molt sòlid que ha viscut centenars d’anys.

– Què li va semblar l’acceptació que va tenir el Castlevania: Lords of Shadow 2 per part dels crítics i de la premsa especialitzada? Perquè va rebre notes mediocres, tot i que la resposta en els fans va ser millor. Creu doncs que la premsa va ser injusta amb el joc?
– Jo crec que el primer Castlevania va funcionar molt bé perquè era una història èpica, i amb el Castlevania 2 sabíem abans que sortís que anava a ser un salt arriscat perquè prenia lloc en el futur. Es podria haver fet una segona part que fos totalment èpica d’estil medieval o fantàstic i segurament s’haurien assegurat més el tir. Ara bé, prendre aquest tipus de riscos comporta el fet que no saps si funcionaran o no fins que surti el videojoc. De fet, el segon Castlevania el vam dur a terme el mateix equip que vam fer el primer; el 95% érem els mateixos (des de programadors, músics, els que elaboren els concept i els de mapatge). Crec que hi va haver males crítiques perquè no esperaven aquest salt diferencial entre el primer i el segon joc.

– Després d’haver treballat tants anys al costat de la companyia de MercurySteam, com definiria la filosofia d’aquest estudi a l’hora de desenvolupar videojocs?
– Sobretot és un equip que sempre ha sigut molt lluitador, els conec des del principi. Nosaltres vam ser els encarregats de fer el videojoc de Blade: The Edge of Darkness, un joc que va trencar molts estigmes als anys 90 a causa de la seva avançada tecnologia. MercurySteam sempre s’ha caracteritzat per una filosofia de treballar sense parar i evolucionar, i sobretot a no tirar mai la tovallola. És un referent espanyol a escala mundial i li ve molt bé al mercat espanyol perquè aquest no té molta trajectòria en videojocs.

– Segons el seu criteri, què comporta una major dificultat en un videojoc: crear una banda sonora espectacular o cuidar més els detalls de l’apartat gràfic?
– La música no deixa de ser un idioma que es compon per notes; llavors si parles bé un idioma, al final l’acabes dominant i més vocals i paraules li podràs afegir a la teva interpretació. En la música quanta més freqüència tens, més trucs faràs. A l’apartat gràfic passa exactament el mateix. És veritat que a la música poc li queda per evolucionar, perquè pràcticament està tot inventat. Però als gràfics encara els hi queda molt recorregut fins que arribin a ser hiperrealistes. Sempre tindrà una major importància la part gràfica que la musical perquè la gent busca la millora de la tecnologia en els gràfics perquè superin als del joc anterior.

– Quina és la part més dura que té la seva professió? I la millor?
– La part més dura és dormir i descansar poc, i diria que és l’únic punt negatiu perquè l’avantatge que ofereix la música és que t’arriben una gran quantitat de feedbacks immediats. Jo generalment solc compondre entre un i tres minuts al dia, depenent de si es tracta d’un combat o una atmosfera. Però això no significa que cada dia vagi a treure un o tres minuts de gravació, ja que depèn de la inspiració que tingui en aquell moment. És un treball que s’agraeix molt a l’instant; perquè quan componc les primeres línies ja em vaig imaginant com pot arribar a quedar i llavors sento emoció o adrenalina. El món del videojoc és realment sacrificat, però també molt agraït. La música m’omple molt i em dóna moltes alegries. 
 
– De totes les produccions que ha elaborat, quina ha estat la seva preferida?
– Sens dubte em quedo amb els Castlevania perquè és la banda sonora que sempre he volgut fer. El primer videojoc va ser sobretot amb orquestra i cors, i la segona part em va permetre experimentar amb més recursos com amb metalls o música electrònica i era interessant perquè no deixava de ser èpic. Per això em quedo amb els Castlevania, tot i que la meva obra d’obertura, El Cid: La Leyenda va ser la meva primera pel·lícula i per tant un treball del qual també em vaig sentir molt orgullós. Més que res, perquè em va fer adonar que podria viure d’això. 

– Finalment, està treballant en aquests moments en alguna nova creació en videojocs?
– Sí, en aquests moments estic posat en un parell de videojocs, però per temes de confidencialitat no puc donar detalls. Però resulten interessants perquè són una mica un canvi a nivell musical: amb una música més artesanal, que també èpica, però d’un altre estil. M’agrada el fet de variar en les composicions i provar coses noves.