«La meva decisió de dimitir no la vaig prendre d’un dia per l’altre, sinó que fa temps que ho tenia al cap. Però soc una persona que quan comença una cosa, m’agrada acabar-la, i malauradament, la protecció de la fauna i la flora no té una fi». Carles Iriarte va anunciar fa dues setmanes que, després de 20 anys al capdavant de l’Associació Protectora d’Animals, Plantes i Medi Ambient d’Andorra (Apapma), havia arribat el moment de fer-se al costat i deixar pas a una nova junta, liderada per Patricia Bragança. L’expresident fa un repàs amb EL PERIÒDIC de tots aquests anys d’implicació amb l’ecologisme i reptes de futur on també hi participarà, com a part de la massa social de l’ens.

«Sempre m’havia agradat tot el tema ambiental i era soci de Greenpeace, però mai m’havia involucrat a Andorra», va reconèixer Iriarte, que va detallar que en tornar de realitzar la seva formació professional fora del país, «m’ho miro més amb una consciència, encara que sigui un eslògan, de pensa globalment, actua localment». Aleshores, un grup de veïns de la zona de la Comella va posar en marxa el moviment Respirem sense fums en contra del forn incinerador i Iriarte va unir-se al moviment.  I va ser arran de les accions que van iniciar que Apapma va contactar al col·lectiu i «pràcticament la totalitat dels membres vam entrar a formar part» de l’entitat. Era l’any 2001.

«L’època del forn incinerador va ser de molt rebombori. No només estàvem parlant de l’aspecte mediambiental, sinó també de salut humana». Per aquest motiu, el moviment va prendre força i va créixer fins a Ciutadans en acció, que amb l’objectiu d’aturar l’activitat al forn, «vam arribar a fer una manifestació davant del Govern i vam tallar unes hores el trànsit al carrer Prat de la Creu». De fet, aquesta batalla encara no ha culminat, i tot just aquest mes d’abril la Batllia va admetre a tràmit –després d’haver arribat al Tribunal Constitucional– una querella per investigar el sobrecost de construcció del forn. En qualsevol cas, l’expresident va explicar que la contaminació del forn incinerador «sempre l’hem relacionat directament amb el fet que la primera causa de mortalitat a Andorra actualment continua sent el càncer, tot i que vivim en una societat d’alta muntanya i tenim molt poca indústria». Així, després d’aquest cop d’efecte, va ser quan l’entitat va demanar de formar part de les comissions i preses de decisions al voltant de les qüestions vinculades a la seva línia d’acció. «La feina va esdevenir més administrativa, i potser va ser culpa de l’associació i meva no saber transmetre aquesta feina de fons», va reconèixer.

Acció constant

Aquesta tasca administrativa ha tingut dos objectius principals: demanar més implicació i fer un control perquè es respectessin els acords en matèria mediambiental. «L’Administració sempre posa uns objectius que a nosaltres se’ns fan curts i escassos», va dir Iriarte, que va exemplificar-ho en la gestió de residus del Principat. «Nosaltres sempre hem preguntat: per què ens hem de quedar aquí i no podem anar més enllà? Per què en lloc d’emmirallar-nos en altres països, fem que els altres països s’emmirallin en nosaltres? Per què no fem una política sobre la importació de productes per reduir el sobre embalatge?», va reclamar, afegint que l’ens sempre ha defensat que «dins de la teva limitació i si cada consumidor pren consciència, a la llarga, podem provocar canvis a escala de grans productors». En aquest sentit, Iriarte va recordar que «dels primers cops que vam participar en la comissió de residus se’ns va dir que mai es podria recollir la matèria orgànica. Doncs l’any passat en vam recollir 10 tones i enguany un comú ja ha començat a repartir compost entre la ciutadania».

Un altre element que ha lluitat fortament Apapma ha estat el tractament del riu. «Hem d’estar a l’aguait per la canalització salvatge del riu. Sembla que a Andorra el riu sigui un enemic o una nosa, i no un regal que aporta vida i aigua», va compartir. Així, Iriarte va detallar que l’entitat va aconseguir una sentència judicial favorable per una actuació del Ministeri d’Ordenament Territorial sobre la canalització d’una zona de Santa Coloma, reclamant que «el Govern es va saltar les poques lleis que tenim al respecte». Per tot plegat, Iriarte va compartir que «esperem que trigui molt a haver-hi noves riuades i que quan passin ningú prengui mal, però veurem què passa per haver canalitzat tant el riu».

El major assoliment 

L’expresident va fer referència a que, en aquests anys, «com a resultat de la feina feta per Apapma, es va fer una llei de protecció mediambiental, per fer parcs rurals i altres». No obstant això, per Iriarte, la contribució més gran feta al país per part de l’entitat va ser que es reconegués la seva entitat jurídica. «El Tribunal Constitucional li va reconèixer la seva entitat jurídica, i per tant, era part interessada en tot allò que tingués a veure amb els seus estatuts», va detallar, fent referència al fet que «això va obrir en la societat andorrana la possibilitat a qualsevol col·lectiu a poder defensar el seu àmbit de treball. Va ser una batalla guanyada per Apapma, però sobretot per la societat civil andorrana».

Ara, més enllà d’aquesta trajectòria, on l’entitat s’ha fet un lloc a l’espai públic, Iriarte considera que Andorra té un important repte al davant, i és «tenir molt clar on volem arribar i en quina societat volem viure, no d’aquí a 20 anys sinó demà». En aquest sentit, l’expresident va indicar que hi havia dues opcions: «Podem anar a ser un petit poble d’Àustria o Suïssa, on el seu encant sigui la simbiosi i l’harmonia entre l’activitat humana i l’entorn natural; o podem convertir-nos en una petita Tòquio, de llums de neó, cables penjant, grans edificis i molts cotxes», si bé, va lamentar que «malauradament, sembla que anem més a la segona».

Sigui com sigui, els nous passos que prengui Andorra en aquest sentit no comptaran amb Iriarte presidint Apapma, que va compartir que «puc dir que me n’he anat a dormir sempre satisfet i reposat per saber que he fet el màxim que he pogut», si bé, aquesta tasca no ha estat fàcil, recordant que «al llarg de 20 anys, puc dir que molts o la majoria dels polítics amb qui he treballat m’han decebut molt per la seva poca humanitat o poc interès cap als ciutadans o el mediambient». Ara, el primer encàrrec de la nova junta, serà guanyar massa social perquè, en definitiva, és la font de recursos del col·lectiu.