Miquel Nicolau fa cinc anys que ocupa el càrrec de rector de la Universitat d’Andorra (UdA), però en fa més que hi treballa com a professor. En aquest temps, Nicolau ha pogut ser testimoni del creixement del centre tant dins com fora de les fronteres del país, i del retorn a la parròquia laurediana. A més, també fa una reflexió de futur de l’ensenyament superior andorrà.

–Ja fa uns anys que vostè és al centre. Quin balanç fa de la seva evolució, des del seu punt de vista?
–Vull parlar dels 30 anys de trajectòria, perquè no són només els meus cinc anys de rector, aquests són l’herència positiva que he rebut dels altres 25, és tota la feina que s’ha fet des de l’inici. Pensem que la Universitat d’Andorra va començar, si no recordo malament, amb 15 estudiants d’infermeria i 13 del diploma professional avançat. És a dir, amb 28 estudiants totals fa 32 anys, i ara en tenim 2.000; és bestial. I no només pel nombre d’estudiants, també tenim 14 titulacions d’Estat i una oferta de formació continuada d’entre 30 i 50. Per tant, jo crec que és impressionant, i sobretot perquè era crear-ho de zero. A Andorra no existia el sistema d’ensenyament superior públic ni existia la universitat. De fet, quan es va crear no era universitat, eren dues escoles separades, una que depenia del SAAS i una altra que depenia del Ministeri d’Educació. Després va sorgir la diplomatura d’informàtica i posteriorment, el centre d’estudis virtuals, que creix junt amb la creació de la universitat el 1997, que és quan s’unifica l’escola d’infermeria, la d’informàtica i aquest nou centre d’estudis virtuals, i més endavant s’incorpora la formació continuada. I encara en aquell moment era una universitat en formació, perquè únicament teníem els bàtxelors, o sigui, el primer cicle. No teníem ni el segon cicle ni la recerca, i universitat també és això. Doncs bé, és l’any 2006 que iniciem els grups de recerca, i al 2009 hi ha la culminació amb la creació del doctorat. I jo crec que és en aquest moment que es posen les bases sòlides de la universitat amb tot allò que correspon: formació, recerca i transferència de coneixement.

Crec que la feina és bestial, per això dic que són aquests 30 anys que s’han de veure en el seu conjunt: inicialment, amb una visió menys ambiciosa que la que ha sorgit després, perquè infermeria es va crear per formar 30 enfermeres que feien falta a Andorra, i informàtica era una formació professional de grau superior. Doncs bé, finalment s’ha demostrat que realment hi havia necessitat de crear un centre públic universitari d’ensenyament superior, perquè la realitat és aquesta: tenim 1.500 estudiants de formació continuada, que són professionals del país que vénen a formar-se aquí per millorar les seves competències; i 550 estudiants de formació reglada, que estan fent totes aquestes titulacions, des dels bàtxelors fins al doctorat.

–Creu que la UdA és un centre de referència a la zona dels Pirineus?
–N’estic convençut. Diria que som clarament la Universitat dels Pirineus. És veritat que els Pirineus arriben a l’Atlàntic i al Mediterrani i allà hi ha altres universitats pròximes importants, com al País Basc o Girona. Però a la part central dels Pirineus ho som, i per això ens diem Universitat d’Andorra, Universitat dels Pirineus. I crec que som punt de referència, i a més, que es viu amb normalitat. És a dir, penso que la frontera que hi pugui haver política entre els diferents estats no hi és des del punt de vista educacional. Hi ha una mobilitat completa transfronterera o de gent que ve aquí a fer la carrera dels països de l’entorn: del 30% d’estudiants internacionals que tenim, el 70% són aquests fronterers. A més, estem en l’espai europeu d’ensenyament superior que comparteixen 48 estats europeus, i tenim un reconeixement automàtic dels cicles des del punt de vista acadèmic. Per tant, això ens ha facilitat moltíssim aquesta referència més enllà del país. I malgrat que som la universitat pública d’Andorra i ens devem, com a universitat estem oberts i cada vegada acollim més, i volem seguir acollint, estudiants de fora, perquè també és la manera de complementar la formació i de fer-la sostenible, a més de donar-li un toc de qualitat afegida gràcies a aquesta perspectiva internacional.

–Ha parlat del creixement d’estudiants. Creu que les instal·lacions actuals són suficients?
–Per avui són suficients, però no per les previsions de futur que tenim. S’hi està treballant amb el Govern, responsable del finançament de la universitat, per tenir noves instal·lacions. Hem tingut la sort de trobar amb el comú aquest espai que en diem el cub, on hem tingut un petit pulmó per obrir dues aules, alguns despatxos i una sala de serveis. Però és insuficient pel que necessitem com a projecte de la UdA. Tenim previst obrir un nou màster al setembre, que havíem d’arrencar l’any passat però, d’acord amb el Govern per reduir l’impacte econòmic de la pandèmia, vam decidir ajornar-lo un any. Però tenim previst que hi pugui haver altres màsters de continuació els anys vinents i més formacions, i necessitem espais i hi ha l’acord complet amb el Govern per tirar-ho endavant com més millor. A més, també hi ha molt bona predisposició del comú de trobar espais complementaris, com pot ser la residència per estudiants internacionals o altres espais. Per tant, jo estic convençut que aquest no serà el fre al creixement ni molt menys. Ara, és veritat que la pandèmia ens ha fet perdre un any a tots, entre cometes. L’únic límit que tenim és el temps de definir el projecte i tirar-ho endavant, però estic convençut que sortirà.

–També s’ha ampliat l’oferta educativa. Què en pensa de la posada en marxa d’aquestes universitats? Hi pot haver sinergies amb la UdA?
–Penso que tot aquell projecte universitari seriós que vingui a Andorra és molt benvingut. I tant de bo també en vingui de presencial. Crec que Andorra pot arribar a crear un sector que tingui incidència en l’economia. Ara la tenim, petita, però la tenim. I segurament hi ha un impacte econòmic vinculat a la UdA, sobretot perquè és presencial. Per tant, jo crec que pot ser un sector important, i més encara a Sant Julià de Lòria perquè de les quatre universitats, tres estan aquí. Penso que pot tenir impacte, i per tant, segur que serà bo. 

I sinergies, seguríssim. De fet, estem en contacte amb tots ells i tant de bo puguem fer projectes conjunts. I dic, m’agradaria també que hi hagués algun altre projecte presencial i poguéssim fer créxer més la vida universitària, perquè és veritat que les formacions virtuals perden aquesta part del campus físic, de l’estudiant que fa vida social de tot el que és l’ecosistema universitari. Com més siguem, millor: més potència i més ens coneixeran a fora per l’ensenyament superior.

–I quan creu que pot seguir creixent l’oferta universitària?
–L’oferta universitària a Andorra té encara molt camí per créixer, sempre amb una perspectiva clara de servei al país: som una universitat pública, per tant, nosaltres no som ni un negoci ni hem de fer formacions que siguin per un objectiu fora d’Andorra. Això no vol dir que no puguem atraure estudiants de fora a les nostres formacions. Ara tenim cinc branques claus: educació, salut, empresa, tecnologia i dret; i aquestes les podem seguir treballant, perquè n’hi ha que encara tenim camí pels màsters o especialitzacions. Però també poden sortir nous sectors que requereixin formació. Per tant, jo crec que el creixement, que ja en tenim de previst, consistirà a acabar de completar aquestes cinc branques, però poden aparèixer de nous sectors. 

A part, hi ha la formació continuada, que és enorme i està creixent. Enguany és el primer cop que hem arribat gairebé als 1.500 estudiants. Per tant, aquí també hi ha molt més camí i és encara més fàcil perquè s’autofinancia amb les matricules i patrocinadors privats. Aleshores, jo crec encara queda molt camí per anar endavant. Penso que aquests 550 estudiants que tenim ara de formació reglada en pocs anys poden arribar als 1.000 perfectament, sempre comptant amb el retorn pel país i la seva sostenibilitat. Però crec que sempre ha estat així: tenint clar que som una universitat petita en un país petit i ho seguirem sent, però que tot i això pot tenir diferents magnituds.

–Ha mencionat el Comú de Sant Julià. Quina lectura en fa de la seva implicació?
–Les relacions amb el comú són excel·lents, i es veu clarament amb els projectes que tenim amb ells: tenim la biblioteca comunal universitària; un acord per l’ús del poliesportiu dels estudiants, que hi van per un preu molt reduït; i recentment ha quedat clar amb la cessió de l’edifici del cub. A més, hi ha el projecte que ja s’ha fet públic, que s’estan buscant espais perquè es pugui fer un edifici multifuncional i on habilitar l’ampliació de la UdA, una tasca que li correspon al Govern més que al comú, però amb les ganes d’ajudar ens poden facilitar espais complementaris per recerca, innovació. O també per desenvolupar residències per estudiants, que és un element clau si volem seguir atraient estudiants internacionals. Perquè quan un estudiant et ve al Principat per passar quatre mesos, li has de donar tot el paquet, tant la part formativa com la part per viure. Per tant, són un seguit d’infraestructures que no són únicament universitàries, sinó que són del comú i una part privades, perquè que amb tota l’ajuda que està prestant el comú, amb aquesta visió de consolidar aquesta vila universitària, penso que ajudarà molt que es vagin fent realitat en els pròxims mesos i anys.

–I quina aportació creu que fa la UdA a la parròquia?
–Crec que si es pot dir parròquia universitària és perquè hi ha la UdA. Ara n’hi ha d’altres i això ho reforça encara més. Però si hi són és perquè, en cert moment, es va decidir que la UdA anés a Sant Julià, i de fet, també es va traslladar el Ministeri d’Educació. En definitiva, penso que l’aportació és mútua i que és una simbiosi que cada vegada pot anar a més. Convertir en parròquia universitària vol dir no només atraure projectes universitaris, sinó també projectes de recerca, d’innovació i de joventut. I a més, el que dic de la importància de la presencialitat, sense desmerèixer en absolut les universitats virtuals, però és veritat que per la parròquia, el fet de tenir estudiants presencials, la vida canvia totalment. A la plaça de la Germandat què es veu? Doncs durant el matí, quan hi ha la major part de classes presencials, el gran volum d’estudiants. I aquests també donen vida als comerços, al poliesportiu, a la biblioteca, i més. Per tant, és la simbiosi de serveis públics i privats que la parròquia disposa, i els estudiants i personal de la universitat que donen més vida en aquesta vila.

–Recuperant el projecte de la residència, en quin punt es troba?
–N’hem parlat també amb privats que tenen edificis que es podrien reconvertir, el que passa és que no s’ha acabat de complementar. De fet, hi ha alguns hotels que es van adaptar per part d’un grup de formadors en allotjaments per estudiants. Nosaltres també tenim concertats amb privats alguns pisos pels estudiants de mobilitat. Però és veritat que encara no tenim el projecte final de què serà la residència, però també estic convençut, igual que amb l’edifici, que en un país que viu del turisme, i que té bons professionals  de l’hostaleria, que tirarà endavant. A més, és un projecte que no només necessitem nosaltres, a altres institucions també els pot ser útil aquesta infraestructura. Així que tant de bo hi hagi la reconversió d’una cosa feta perquè pugui ser més ràpid, i si no que com més aviat millor es pugui construir aquest espai.