Meritxell Cosan va ser escollida presidenta del Col·legi de Metges d’Andorra (COMA) a finals del 2020. Ginecòloga de professió, la junta que lidera s’ha proposat fer un pas endavant en la carrera dels metges i la uniformització de les pràctiques assistencials més freqüents.

–Quin és el principal objectiu per la seva presidència del COMA?
–Com a principal objectiu, únic i concret, no n’hi ha cap. Però sí que en tenim diversos de pendents. Un és la Llei de la Professió Sanitària, que el ministeri l’està fent amb tots els col·legis professionals sanitaris. Després, també estem treballant en la reacreditació dels metges, per dir-ho així, que és el fet de la carrera professional: hem de valorar que els metges puguin fer formacions contínues pactant-ho amb el Govern. Els metges que formen part del SAAS tenen uns dies de permís per anar a fer formacions, i a vegades aquesta formació pot ser finançada o no. Però en el cas dels metges externs, que no deixen de ser sanitat pública perquè no poden determinar les tarifes que vulguin a la seva consulta, han de pagar íntegrament la formació i han de destinar-hi un dia on hauran de tancar i no facturar res per fer-ho. Així que estem estudiant la manera perquè això es pugui fer sense que suposi una pèrdua pel metge. 

A la junta també estem molt interessats en el pacient oncològic, perquè ara mateix només tenim dos oncòlegs a Andorra, i perquè el servei de radioteràpia es va quedar aparcat, malgrat que entenem la decisió perquè considerem que no pertoca tenir un servei de radioteràpia aquí. I finalment, el quart element que volem impulsar és al voltant dels metges de família: s’havia parlat d’elaborar unes guies clíniques de pràctica assistencial per patologies bàsiques, com pot ser la hipertensió, la diabetis o els factors de risc cardiovascular. Tenir unes pautes, que ja hi són a altres països, per aquestes patologies més prevalents de primària i que així tothom pugui prendre els mateixos passos pel que fa a tractaments, proves diagnòstiques, etc.

–Esteu al cas de la sobrecàrrega dels metges referents? Hi ha alguna solució possible?
–L’única solució és que passi la pandèmia. El problema és que s’han donat sanitàriament dues situacions que han generat aquesta sobrecàrrega. La primera és la via preferent, que va tenir un inici complex pels problemes informàtics, i pel simple fet que donar a conèixer als pacients els nous circuits suposa també temps i dedicació. I a tot això se li va sumar la pandèmia, perquè si tenim en compte que cada pacient de Covid-19 genera cinc visites i n’hem diagnosticat 10.000, i en afegit, les consultes de persones que han tingut sospites o dubtes al respecte... només cal fer comptes per arribar veure que això ha suposat una sobrecàrrega evident, i com aquí a tot arreu. No s’hi pot fer gaire cosa. Crec que en l’àmbit de primària no tindria sentit contractar més metges perquè, un cop passi la pandèmia, què en fas? Pel que fa a intensius i urgències és diferent, perquè és un servei central i es pot anar assumint, a banda que si està un pèl sobredimensionat tampoc passa res. 

–I com valora els nous elements afegits amb la via preferent?
–Com a COMA, penso que la via preferent ha suposat una sobrecàrrega pels metges de primària. Però com a professional, no sóc la més indicada per valorar-ho perquè com a ginecòloga tinc accés directe i no m’ha canviat gaire la feina. Dit això, el que és la història clínica compartida, mantinc el que he dit sempre: el software o eina no és la més puntera, però la idea i la utilitat que nosaltres tenim diàriament és brutal. És molt millor treballar així que com es treballava abans, i de fet, els mateixos pacients també t’ho diuen. Entre altres coses, perquè no trasllades al pacient la responsabilitat de discernir entre quins antecedents mèdics són importants i quins no, perquè potser hi ha una qüestió que el pacient passa per alt perquè fa anys que no li dona problemes que per mi és cabdal. Aleshores, a nosaltres ens permet tenir una visió més àmplia del pacient i crec que disminueix els riscos de malentesos amb antecedents o els medicaments que ja té prescrits. 

–Pensa que s’ha d’actualitzar la tarifació dels professionals?
–Sí. Això és un tema que ja fa anys que s’està parlant, si bé, i vull que quedi clar, crec que ara mateix no és el moment per reclamar-ho. Però definitivament i rotunda, considero que sí que s’han d’actualitzar les tarifes.

–Com creu que es podria atraure els professionals de la salut andorrans que són fora perquè vinguin a exercir aquí?
–Hi ha dos problemes principals de cara als professionals sanitaris que són fora: la carrera professional i la vida personal. Per la carrera, quan tu treballes en un hospital públic a França o Espanya, tens accés a certes eines de treball i a certs tipus de patologies que poden suposar un repte, i resulta molt difícil renunciar a això. A Andorra has de fer una medicina més polivalent i és just al contrari del que passa a fora. Per tant, quan has crescut i ets el millor d’una qüestió molt concreta, es fa difícil renunciar-hi per tornar a desenvolupar un servei més general. I pel que fa a la vida personal, cal tenir en compte que la carrera de medicina acaba quan ja tens 30 anys, i és possible que en aquest impàs hagis conegut a una persona que també ha desenvolupat la seva carrera professional en un entorn més gran i no li pots demanar que ho deixi tot per anar a Andorra. Així que, tant per l’aspecte professional com el personal, fer tornar aquesta gent és molt difícil. És una opció de vida, i no crec que es justifiqui per un reclam econòmic o per com s’estructura aquí la sanitat.

–En general, considera que falten recursos i inversió per part del Govern?
–Sí, en molts àmbits: quiròfan, proves diagnòstiques. Rotundament sí. Però és com amb tot, intentem fer de més i de menys. I bé, a vegades et bull la sang perquè se suposa que en medicina hi ha aquesta part més vocacional però en canvi, veus que hi ha diners públics que potser no s’inverteixen de la millor manera, és a dir, en coses que potser no aporten massa cosa. I és aquí que penses: com pot ser que a quiròfan ens falti això i en canvi tinguem una nòria, per posar un exemple. I entenem que les partides pressupostàries són de cada lloc, però a vegades és inevitable sentir-se així, hi podem fer res.

–Entrant a qüestions sobre la pandèmia: malgrat que no s’ha col·lapsat el sistema sanitari, sí que hi ha hagut moments de molta tensió. Com ho han gestionat els professionals? Quina és la situació actual?
–Ara mateix està tensionada l’UCI. En la primera es va arribar a tensar moltíssim, al nivell que va anar d’un pacient que es col·lapsés. Però, de cop i volta, i no sé com, van deixar d’ingressar-hi pacients i es va estabilitzar tot. Això ho dic, i recuperant la qüestió de la vocació, perquè va ser aquí on va sortir aquesta vocació i vam poder fer front a una situació molt al límit, on tota la gent i treballadors de la xarxa de salut va fer hores, hores i més hores. I gràcies a això es va fer i es va poder contenir la pandèmia, per l’entrega de tots els sanitaris i professionals vinculats a la salut. 

–Darrerament es parla de l’estat de salut mental dels treballadors de la salut. Els preocupa?
–Sí. Aquesta situació és molt farragosa per tothom i ens sobrecarrega, però quan ets al voltant de la salut, encara més. I és que, a banda d’estar exposat, també exposes al teu entorn familiar. Penso que la sobrecàrrega mental ve més donada per l’esforç que nosaltres fem com a sanitaris, i pel fet que a vegades dona la sensació que la societat no hi acompanya. Quan veus els llestos que marxen de rave, gent als despatxos que treballa sense mascareta, persones que s’estan saltant els protocols, i que l’únic que fan és augmentar els casos que nosaltres després hem de rebre i ser-hi per ells... Si això s’allarga un o dos anys, arribarà un moment que tot petarà, no sabem quan però passarà. En definitiva, el distanciament familiar que implica, el risc que assumeixes o les renúncies personals que fas provoquen i alimenten aquesta fatiga mental.

–I què n’opina de les mesures actuals?
–Jo potser seria més estricta amb les sancions, molt més contundent, perquè al final és l’única manera. És trist, perquè s’ha apel·lat a la responsabilitat ciutadana i tot i això es fan malament les coses. Doncs jo enviaria un agent a cada despatx o a cada punt de treball a comprovar que es compleixen les mesures, i si no es fa, multa. Almenys així podríem finançar la sanitat. Ha de ser clar: si no fas el que toca, com a mínim paga-ho.

–Els preocupa l’arribada de noves soques?
–Sí, evidentment. Tots estem preocupats i també té a veure amb el que he comentat sobre la incertesa de quant durarà la pandèmia, o el dubtes sobre si les vacunes actuals ens cobriran per aquestes variants. És cert que es poden modificar, però quan encara no hem vacunat per la primera... Així que sí, ens preocupa. Jo potser optaria per restringir molt la mobilitat per viatjar, i que de fet ja es fa a altres països d’Europa. És a dir, que ara potser no és el moment d’anar a Brasil o Sud-àfrica. Si volem mantenir les economies ni que sigui amb el dia a dia, hem d’intentar restringir els grans moviments. Tot el que puguis fer de forma telemàtica hem de promoure que així sigui i evitar al màxim el trasllat amb transport aeri. Als aeroports és on es barreja més la gent. Si tu agafes el teu cotxe i vas fins a Barcelona, més o menys, pots tenir una certa esterilitat. Però en el moment que has d’anar a un aeroport i barrejar-te amb 200 passatgers en un avió, és molt més difícil. Per tant, per mi, restringir la mobilitat seria molt important.