Joan Crespo té una trajectòria professional lligada a l’administració pública. Primerament, va treballar al Ministeri d’Economia, i des de la constitució de l’Agència de Protecció de Dades (APDA) l’any 2005,  n’és el director. 
 
–Ens pot descriure quina és la tasca de l’APDA?
–L’Agència de Protecció de Dades es va crear com una autoritat independent que ha de decidir sobre l’aplicació de la normativa de la Llei de Protecció de les Dades Personals, tant a escala nacional com internacional. Així mateix, es pot considerar que tenim quatre funcions ben diferenciades: la formació i difusió d’informació en l’àmbit de la protecció de dades personals i del dret a la intimitat; la gestió del registre públic d’inscripcions de fitxers; l’atenció de les consultes que ens efectuïn tant les administracions públiques com les entitats privades o persones físiques que tenen dubtes al voltant de la Llei de Protecció de les Dades Personals; i finalment, la incoació dels expedients administratius en el cas de vulneració de la llei.

–Entrant a qüestions d’actualitat, recentment es va aprovar el reglament relatiu a la instal·lació de sistemes de videovigilància. Quina valoració en fa?
– Aquest reglament desenvolupa la Llei de Seguretat Ciutadana, per tant, no és ben bé competència de l’Agència sinó que emana del Ministeri d’Interior. Si bé, és cert que el capítol cinquè de la Llei de Seguretat Ciutadana, quan es regula tota la qüestió de la videovigilància, crea una comissió de treball en la que sí que forma part l’APDA. 

I com el valoro? Penso que és un tràmit més de cara a donar més seguretat jurídica i per un control de la utilització dels sistemes de videovigilància respectant els principis de proporcionalitat i de necessitat. Evidentment, el que es fa en aquesta comissió és analitzar totes les sol·licituds d’instal·lació que tant les entitats públiques com les privades fan d’aquests sistemes. 

–Es tracta d’una consulta freqüent?
– Sí. Cal tenir en compte que, per exemple, hi ha l’increment més gran registrat darrerament. És a dir, l’últim any en inscripció de fitxers, ha estat majoritàriament pels sistemes de videovigilància. I en aquest sentit, cal destacar per exemple les càmeres instal·lades per les comunitats de propietaris. Novament, cal diferenciar les competències que té el ministeri amb les de l’Agència: nosaltres gestionem la declaració de fitxers, que és obligatori pel fet que es tracta d’una imatge; i n’avalua la necessitat i la proporcionalitat. 

Val a dir també, que quan el ministeri ha desenvolupat aquest reglament, entenc que s’explica especialment per la necessitat a regular les càmeres que invadeixen la via pública, on només tenen competències el Ministeri d’Interior o bé els comuns, però no els privats. Els privats només poden instal·lar les càmeres amb una finalitat molt concreta, que és la de garantir la seguretat dels seus establiments o domicilis. Però, també cal recordar que, en el cas de llocs de treball, no es poden instal·lar càmeres per al control dels treballadors, això està igualment prohibit perquè vulneraria el seu dret. Per tant, vull fer aquesta diferenciació molt clara: la via pública només és competència de les administracions públiques, i a l’àmbit privat sí que les pot instal·lar tothom, sempre que es valori aquesta necessitat de preservar els béns privats. 

–El darrer any ha estat sens dubte marcat per la pandèmia del coronavirus. Quins conflictes ha derivat per l’Agència?
–L’Agència el que ha fet és una supervisió i una col·laboració molt estreta amb el Ministeri de Salut. Per tant, tots els decrets limitatius dels drets fonamentals han estat, en la majoria dels casos per no dir que tots, supervisats i consultats a l’APDA. Perquè val a dir que el fet que hi hagi una crisi sanitària no vol dir que hagin de caure altres drets fonamentals com pot ser el dret a la privacitat. 

–Van emetre una recomanació sobre la decisió d’alguns establiments de prendre la temperatura. Ens la pot exposar?
–El conflicte amb la interpretació inicial que es va donar respecte de la presa de temperatura, es justificava principalment per dues qüestions: en primer lloc, que ningú es pot veure discriminat pel fet de tenir una temperatura o una altra, perquè no és un causa que suposi un símptoma real que algú estigui infectat de la Covid; i també el fet que, sense cap llei que emparés aquesta presa de temperatura, podia vulnerar la mateixa Llei de Protecció de Dades. Repeteixo, hem treballat molt estretament amb el Ministeri de Salut perquè, sense deixar de primar el dret a la salut, es pogués mantenir l’equilibri amb el dret a la privacitat, i aquesta era una qüestió sensible.

–També van fer una publicació sobre el registre de clients al restaurant. En què va consistir?
–Va ser una mesura del Ministeri de Salut per fer el seguiment dels possibles casos d’infecció. El que vam fer va ser publicar unes recomanacions sobre el tractament de la informació en aquest sentit. El primer que vam manifestar va ser que, inicialment, es volien demanar dades excessives, i finalment es va limitar a la informació estrictament necessària com és el nom i el telèfon de contacte. Sobre el tractament que se li havia de donar, vam elaborar una infografia on es detallava el procediment i li vam donar molta publicitat perquè hi havia aspectes a millorar en molts locals, com és protegir la informació d’uns clients respecte d’altres, el temps que s’han de guardar les dades, etc. En definitiva, el nostre objectiu amb aquest tipus de publicacions és ser transparents i entenedors, sobretot per crear aquella base de confiança entre la ciutadania i l’Administració.

–Una altra qüestió molt referida és la de la posada en marxa d’una aplicació de rastreig de contactes. Com creu que hauria de funcionar?
–Aquesta aplicativa del rastreig de contactes es va intentar posar ja en funcionament al principi de la pandèmia i vam estar en contacte amb els promotors d’aquesta, però es va desestimar, perquè a la pràctica, no cal inventar res, i ja s’havia vist que països del voltant ho havien intentat i no s’ajustava a la realitat. Cal tenir en compte que es poden donar encreuaments de persones que no necessàriament han entrat en contacte i el radar et pot marcar. A més, també hi ha un segon element important, i és que perquè sigui funcional se l’ha de descarregar com a mínim el 60 i el 70% de la població, i encara que sigui totalment voluntària, genera certa desconfiança. Per això, fins on tenim constància, s’ha desestimat. Insisteixo a remarcar que les dades de salut són dades especialment sensibles, i cal garantir absolutament la privacitat de les persones en aquest sentit.

–Finalment, quins aspectes creu que han de millorar a Andorra pel que fa a la protecció de dades?
–Per tal que la gent pugui aplicar els seus drets els ha de conèixer, i considero que les campanyes de difusió que l’Agència fa estan calant en la població, encara més en aquest moment que estem vivint, sobre el dret a la salut i la privacitat. Evidentment, el repte més important que tenim és l’aprovació de la nova Llei de Protecció de Dades que s’adaptarà a la normativa europea. Això provocarà un nou paradigma i un canvi en la gestió de la informació: si fins ara es tractaven les dades d’una manera passiva o a posteriori, a partir de l’aprovació de la llei, es requerirà que les empreses, organitzacions i administracions públiques, facin unes avaluacions prèvies dels riscos que tindrà per a la privacitat de les persones. 

A més, amb la nova llei, s’augmenten els drets de les persones en relació amb el tractament de la seva informació, i s’incrementa la seguretat jurídica, de manera que totes les entitats hauran de tractar les dades de les persones com el valor afegit més important que tenen, perquè la pèrdua de confiança és la pèrdua més gran que pugui tenir una empresa o organització. Per tant, jo penso que tenim reptes al davant des del moment que el Consell General doni el vistiplau a la nova llei, i que sobretot, a escala internacional puguem continuar sent equiparats amb els països membres de la UE.