• El muntatge, inspirat en la Fontaine, recalarà el 3 de febrer a Sant Julià

Escena de les Badomies, estrenat a l'octubre a Vilanova Foto: EL PERIÒDIC

No serà un sinó dos, els bolos de les Badomies que l'Escena Nacional (ENA) ha col·locat aquest curs a Foix. La cita és els dies 10 i 11 de febrer, i per a l'ENA serà com tornar a casa: dues temporades enrere ja hi va estrenar, amb èxit notable, el Borís I amb què la companyia va començar a caminar. La mateixa directora de l'invent, Ester Nadal, hi va repetir al maig amb la Jeanne d'Arc de Delteil. Ara hi torna amb aquestes Badomies o moviments musicats de cinc faules de La Fontaine, títol inusualment llarg del muntatge estrella de l'ENA per a aquest curs, estrenat a l'octubre al Teatre Principal de Vilanova i que –atenció– farà la reglamentària parada andorrana el 3 de febrer a l'auditori Claror lauredià. Fins aquí, les bones notícies, perquè sembla que les Badomies acabaran a Foix la seva vida –diguem-ne– útil. La crisi ha reduït el mercat teatral a nivells irrisoris, i els muntatges que no han estat tocats per la gràcia divina –és a dir, les pobres companyies de comarques (com ho és l'ENA) que no han estrenat a Barcelona– ho tenen francament magre per fer-se un lloc al sol escènic. Convé no llençar abans de temps la tovallola, però difícilment seguiran les Badomies el molt prometedor camí obert pel Tramvia, que després de l'estrena andorrana va fer al gener del 2009 una triomfal temporada al teatre Muntaner de Barcelona.

Una llàstima. I no ho diem de farol: busquin si no s'ho creuen a Youtube els set minuts llargs de Badommies que alguna ànima romàntica hi ha penjat, i descobriran un espectacle de rara, etèria, subtil bellesa, que beu obertament del mestratge del Joan Ollé de la millor Illa del tresor. Deixin-se seduir pel joc de «música en moviment» que els proposa la directora, per una escenografia minimalista, un vestuari –ah, els tuls– entre Versalles i Montmartre, i uns intèrprets en estat de gràcia. Nadal ha construït una peça d'orfebreria, un camafeu delicat, preciós i únic que, si algú no hi posa remei, tindrà una vida tan brillant com breu. Lamentable. Es tracta, deia Nadal amb motiu de l'estrena, d'una obra «impressionista», que apel·la a les emocions, i que ha desterrat la paraula a canvi del gest –que posa l'actriu i acròbata Alba Sarraute– i la música, amb una petita orquestra en escena on convé notar la presència de Sergi i Jordi Claret. Val a dir que La Fontaine és l'excusa, més que no pas la inspiració de l'obra, on els músics es converteixen en actors i l'única actriu que trepitja l'escenari, en intèrpret. La banda sonora d'aquest pot petit, petit, la firma l'Antònia Font Miquel Àngel Aguiló. Així, qualsevol.

Per a més informació consulti l'edició en paper.