El coordinador del programa d’atenció per a la promoció de relacions no violentes, Pol de Villalonga, assegura que l’autocrítica és una de les dificultats amb les quals es topen els homes que assisteixen a les sessions i reconeix que molts no acaben el programa. Tot i això, considera que cada persona que hi va, és un èxit.

–Com s’inicia el procés i quin és el procediment?
–La majoria truca per telèfon per buscar informació i explicar que la seva parella o un altre professional els demana que hi contactin. La primera entrevista és telefònica i fem indagació sobre si estan tenint una relació en l’actualitat, com és, si té algun tipus d’antecedent o com es resolen els conflictes en la relació. Sempre els proposem fer una primera visita presencial i la majoria accepten. En aquesta els expliquem més en profunditat els mòduls del programa, què treballarem, quin és el paper del treballador del programa i del psicòleg.

–Els agressors tenen dificultat per identificar que ho són?
–Sí. L’autocrítica ens costa a tots i la crítica, quan ens la fan, encara que sigui constructiva, ens costa assumir-la, assimilar-la i reconduir-la. Al final, que han exercit violència, ho acaben assumint la majoria perquè si t’estan posant un exemple d’una conducta que tu ja has reconegut anteriorment et diuen que és violència, ho fas. Una altra cosa és que s’acabi reconduint com a tal perquè en definitiva és un procés que implica molta voluntat, molt autocontrol, autogestió i, malauradament, no podem actuar pels nostres usuaris. Nosaltres som els que l’acompanyarem en aquest camí, però el protagonista i qui ha de recórrer’l són ells amb les pautes i orientacions que donem. Si no les volen acabar de reconduir perquè no hi veuen un benefici o un canvi significatiu en la seva relació, no hi podrem fer res.

–Quin és el percentatge d’homes que superen l’itinerari i assoleixen aquesta inserció social?
–Nosaltres no basem l’èxit en quin percentatge d’homes acaben el programa perquè entenem que qualsevol canvi significatiu ja es produeix durant el mateix programa, de la mateixa manera que acabar-lo no garanteix que no recorrin mai més a la violència, que siguin un home feminista i implicat en la responsabilitat i en l’educació dels seus fills. Per això caldrien anys de treball, que nosaltres sempre estarem disposats a fer, però que òbviament els homes no ho estan sempre.

–Per què? Són molts els que no acaben el programa?
–Una mica menys de la meitat. És un percentatge molt més alt del que ens agradaria. S’ha de tenir en compte que són voluntaris i venen sense que els obligui ningú. Tot i això, no ho considerem un fracàs, sinó que cada sessió que venen és un èxit grandíssim. S’ha de ser valent per afrontar aquesta situació de forma voluntària, ja sigui perquè algú els hi ha fet veure o perquè ho veuen ells mateixos. Hi ha gent que ve només a buscar certes pautes i orientacions de com gestionar certs conflictes amb la parella i no és que no l’acabin sinó que el que buscaven ja ho han aconseguit. N’hi ha que quan fa molt temps que hi venen, s’hi desvinculen per una falta de motivació o perquè pensen que ja han assolit molts dels conceptes. Tenim molts homes que el nivell de conflictes a casa ha disminuït moltíssim i es pensen que tota la feina està feta, però per cada sessió que venen, s’emporten moltes coses que els ajudarà. A poc a poc, amb aquestes petites victòries, és com es canvia el sistema. No podem agafar un home que fa 40 anys que viu en un sistema patriarcal, masclista on la violència està totalment normalitzada i transformar-lo en un home superintegrat, feminista i igualitari en un any o dos. Els mateixos professionals que treballem en el programa ens seguim deconstruint cada dia.

–És clar que les víctimes de violència de gènere no tenen un perfil definit, també és així amb els agressors?
–No hi ha un perfil. Ens trobem homes i joves de tota mena. També és cert que depèn del perfil és més fàcil de treballar o més difícil. Un perfil d’una classe educativa més alta, no social o econòmica, té la capacitat d’entendre molts més conceptes dels que estem treballant, ja que hi ha una part teòrica important en el programa per la qual cal que es tingui una mínima capacitat intel·lectual per assimilar i entendre els conceptes i aplicar-los. És molt diferent poder entendre-ho si ja n’ha sentit parlar, està implicat en àmbits on es parla d’aquests temes i conductes, que no pas si és la primera vegada que sent que és la igualtat, el feminisme, la corresponsabilitat, la violència domèstica o de gènere... Òbviament, el treball que cal conceptualment és molt més gran.

–Més enllà de les persones que no estan familiaritzades amb aquests conceptes, hi ha casos que els costi reconèixer que la seva conducta no és l’adequada? Li pregunto perquè en context de parella, és difícil identificar que s’està exercint violència. Per exemple, la sexual.
–Aquestes violències que no són tan gràfiques o que no s’exposen tant a les campanyes de sensibilització costen de reconèixer. Són violències que als mateixos usuaris també els avergonyeix molt més exposar perquè passen en àmbits molt íntims i els costa explicar que alguna vegada han forçat o pressionat a la parella per mantenir relacions sexuals. D’entrada són homes que ja tenen una visió bastant masclista i poc pròxima a la gestió emocional, al reconeixement i a l’autocrítica i reconèixer segons quines conductes se’ls fa un món perquè ho associen a una poca masculinitat. «Si pego a la dona o la insulto t’ho reconec perquè sóc un home i com a tal són coses típiques que a vegades fem», però pressionar a la parella per mantenir relacions sexuals, coaccionar-la, o fer gas-lighting els costa molt reconèixer-ho perquè ho entenen com a debats i discussions. També costa molt quan són gent que per se són psicològicament molt poc empàtics, aquí és molt difícil poder fer un treball. Per això, molts homes no han acabat el programa perquè simplement no tenen la capacitat empàtica per veure què estan fent malament o a qui ho estan fent.

–No hi ha un perfil clar, però els experts afirmen que els maltractadors cuiden molt les seves relacions personals. És així?
–Hi ha el perfil que són homes molt socials, que donen molt bona cara a l’exterior i són persones valorades dins de la societat, però no és un perfil que abundi molt perquè al final això requereix unes mínimes habilitats socials que molts dels que atenem no tenen sinó que fan una vida molt familiar i la seva vida social es redueix al cercle d’amics íntims i al bar. No ho considero una persona d’èxit social, ni de bon tros.

–La víctima té un paper en aquest programa?
–Ens podem coordinar amb les nostres companyes del servei d’atenció a les víctimes, però ens vicia una mica el procediment perquè ens dona altres perspectives de les quals costa molt desenganxar-se. Intentem treballar des d’una base molt neutra i establir un vincle professional basat en la confiança. Al principi ens va passar que insinuàvem certes informacions i acabaven posant-se a la defensiva i desvinculant-se del programa.

–Han acabat el programa 15 persones. Quant dura?
–Depèn del ritme de les sessions, però està pensat per un període d’un any aproximadament també tenint en compte el centre penitenciari. La majoria de delictes menors de violència contra la parella no estan més d’un any i havíem d’estructurar un mòdul d’aquesta durada per incloure tots els punts que volíem tocar abans que s’acabés la pena. Tot i això, amb la majoria que han acabat el programa hi hem estat gairebé dos anys.

–Es fan intervencions en grup?
–En un inici ho vam plantejar, però malauradament els voluntaris que tenim, que són la immensa majoria, no volen fer-ne pel context geogràfic d’Andorra i els pocs habitants que hi ha. Mai tenim els mínims per poder fer un grup de treball i abordar-ho d’una manera diferent, més col·lectiva, que també aporta beneficis a la intervenció.

–És possible rehabilitar a un agressor, tenint en compte que no pateix cap malaltia o trastorn?
–Sí que tenen marge de recuperació i de rehabilitació, però és una feina que no només val aplicant-se en el programa sinó que l’ha de seguir fent cada dia, trobar-se en situacions límit amb la seva parella i aplicar-les correctament. Un percentatge molt alt d’homes del programa ja no estan en aquella relació, simplement és a conseqüència d’aquella relació que hi venen. Aleshores, el programa li pot anar molt bé, però si realment ha assimilat tot allò que li hem dit i si pot aplicar-ho o no, ho sabrà fins que torni a tenir una relació i vegi si segueix tenint gelosia, sentint la necessitat imperant de controlar o pugui gestionar els conflictes de forma no violenta. Jo penso que sí, si no és avui o demà, acabarà calant per algun lloc. Són feines molt dures de fer en les quals no veus un efecte immediat.

–Han notat penediment en les persones que hi venen?
–Sí. En la immensa majoria sí, no volen mantenir relacions violentes, però és com una incapacitat perquè no saben gestionar-ho d’una altra manera. Ningú els ha ensenyat a gestionar l’empatia o les emocions, que és una feina que hem de fer a casa o a les escoles des de ben petits. Conflictes en tindrem tots al llarg de la vida, però s’han de resoldre d’una manera pacífica.

–Pel que fa al que es deriva gent d’àrees joves, són molts? És preocupant?
–Hem tingut quatre o cinc usuaris menors de 18 anys, però són perfils molt difícils de treballar perquè tenen una sexualització súper arrelada i una tolerància a la violència molt interioritzada. A diferència dels adults, també costa molt treballar-ho perquè no saben els objectius que tenen, ni el que poden perdre o guanyar. És difícil vincular-los perquè no hi ha res que els motivi a exercir un altre tipus de conducta violenta de la qual, a més, moltes vegades en treuen beneficis a curta instància.