Cal Pal ha volgut recordar com era el Nadal d’anys enrere, i per aquest motiu, ha recopilat els relats d’aquestes festes de la mà d’Isidre Baró, Lurdes Riba i Simó Duró, a través d’unes càpsules que es poden trobar a la web de l’espai de reflexió i debat. Duró, Baró i Ribas relaten una celebració diferent a l’actual en què les dates més assenyalades eren el dia de Nadal i el de Reis.

La missa del gall és un dels actes que tots tres protagonistes recorden. «Participava tota la gent i sortint era tradició el vi bullit», recorda Baró, mentre que Riba explica que era «tot un esdeveniment» ja que els grans deixaven anar els nens, que a la sortida feien una batalla de boles de neu. En arribar a casa, continua Riba, menjaven xocolata desfeta i coca. Per la seva banda, Duró recorda que era «tot un cerimonial» i que la missa era d’una «gran solemnitat», i també rememora que a casa seva, en lloc de coca i xocolata, es bevia brou i es menjaven ostres i turrons, per influència del pare, originari de França.

Tant Riba com Duró recorden que el dia de Nadal es feia «un bon dinar» i es feien servir «les millors estovalles» tal com explica Riba, afegint que a casa seva es menjava sopa de galets amb mandonguilles, carn d’olla, un pollastre o un capó que s’havia guardat durant tot l’any, i que es farcia de prunes, panses i castanyes i de postres, coca i turrons d’Agramunt. També exposa que «les mandarines eren una fruita exquisida» que sovint era a les taules per aquestes dates. Duró afegeix com ja a partir dels anys 40 es van començar a menjar els primers canelons.

I els Reis? Baró incideix en què «el pare Noel no existia» i que «la canalla estava pendent que arribessin els Reis». Tots trets emfasitzen que llavors era molt estrany que els infants rebessin joguines i que era habitual que portessin «coses útils», com diu Duró: «samarretes, mitjons, bufandes..» mentre que Riba recorda que a casa seva duien, sobretot, material escolar. Al seu torn, Baró no deixa de banda que al jovent li feia gràcia que els Reis d’Orient els portessin una bicicleta per estalviar-se les caminades des d’Ordino fins a altres punts del país.