• L'il·lustrador canillenc conclou la trilogia ?Fragilitat evident', piscoanàlisi del malestar de l'home contemporani

Intimitats perilloses II; l'autor (seu a terra en una imatge de la galeria), davant dues de les seves obres a la Llacuna (El meu últim alè i Bellesa de cristall), i Drets humans, ¿on? Foto: EL PERIÒDIC

La ignomínia de Guantánamo; la nafra de l'anorèxia alimentada –amb perdó– per la dictadura de la moda; la sobreinformació i consegüent banalització dels mitjans de comunicació; la violència de gènere; la solidaritat a preu fet amb coartada humanitària; l'avortament, la pena de mort i els abusos sexuals a menors perpetrats per religiosos... Vet aquí el sumari de Malsons habituals, la tercera i última sèrie d'aquesta ambiciosa i insòlita –en el panorama nacional– carrera de fons en què s'ha convertit la trilogia Fragilitat evident, i que fins al 7 de gener exposa a la Llacuna. El fotoil·lustrador canillenc Martín Blanco (Buenos Aires, 1974) ens torna a llançar un inoportú cop de puny al baix ventre –fotos manipulades amb Photoshop i repintades– que a més d'un li esguerrarà els galets i la carn d'olla. L'àpat que ens ha preparat Blanco no promet rotet final de satisfacció. Al contrari: passin pel túrmix un rajolinet de ràbia, un polsim de fàstic, un pessic d'hipocresia i un bon bol d'indiferència, i els en sortirà un plat de difícil digestió però que retrata amb una agudesa incòmoda, rarament vista en aquest racó de món, les contradiccions de l'home contemporani. És a dir: nosaltres.

Ho advertíem mesos enrere, amb motiu de la segona entrega de la trilogia –Costums quotidians– i ho repetirem ara: qui busqui postaletes de Nadal tipus Ferrándiz, bons desitjos i millors anys nous, que ho deixi córrer. Martín Blanco no és apte per a tots els públics. Afortunadament. Els estòmacs sensibles, que se n'abstinguin, i que vagin a veure els Pastorets. La dèria que esquitxa tota la trilogia és una: denunciar, desemmascarar la insensibilitat acomodatícia de l'homo televisivus, que ha arribat a la màxima degradació moral de considerar normal el que només és habitual. La mort certa de milers de desgraciats al Tercer Món, per exemple, davant de la indiferència general. Aquest és el missatge terrorífic de ¿Realment ens importa? Res de nou sota la capa de la terra, cert, si no fos perquè el mateix Blanco s'inclou en la tropa d'hipòcrites i indiferents, i dispara amb bala contra la solidaritat de saló que practica la nebulosa benpensant que calma la mala consciència amb el discurs humanitari de torn: «El meu pare sempre em deia: ‘No et preocupis; ocupa't'. Avui tots estem preocupadíssims pel que passa al Tercer Món. Tan de bo ens ocupés més i ens preocupés menys».

Blanco frega de tant en tant la demagògia, sí: per exemple, quan carrega contra Guantánamo (Drets humans... ¿on?) i el qualifica com «una de les instal·lacions més vergonyoses que cap govern hagi construït mai amb el consentiment de la comunitat internacional». Costa estar-hi d'acord, davant del catàleg d'horrors –en qualitat i en quantitat– que va deparar el segle XX. Però Bush i els EUA són presa fàcil. L'al·lusió a la pederàstia (Intimitats perilloses II) constitueix un cas similar d'oportunisme, però és el risc d'opinar obertament, de parlar alt i clar com ell ho fa. Però Blanco també reserva algun dart a la tropa progre, aquesta esquerra caviar que encara avui se l'agafa amb paper de fumar a l'hora de condemnar les dictadures i populismes progressistes, començant per Cuba i acabant per Veneçuela (La millor manera de legitimar una dictadura). El que li molesta a Blanco, però, és la hipocresia, el dissimul, el parlar per parlar. Com si el diàleg fos la fi, i no el mitjà. Per entendre'ns: que es gasti tant de paper, tanta saliva i tants minuts televisius a perorar –posem per cas– sobre la legitimitat o no de l'avortament (No tractis d'arreglar-me; no estic trencat) i de la pena de mort (El meu últim alè) mentre s'ignoren olímpicament problemes tant o més greus com ho són les clíniques clandestines o les precàries, inhumanes condicions de les presons on els reus compleixen condemna. El xup-xup, l'escuma que no deixa veure el fons i que falseja tants debats, públics i privats.

Un discurs, com es veu, tan artístic com ideològic i –sobretot–moral, encara que ell digui que no, que tindrà pròximament continuïtat en la publicació íntegra de la trilogia Costums quotidians en edició trilingües anglès, castellà i català. És potser el bull que li falta a una aventura sense parangó en el panorama artístic nacional i que, a banda de l'últim premi de pintura d'Arts Andorra, ha obtingut l'aval internacional amb sengles exposicions a Berlín (participa aquest desembre enla col·lectiva I am abnormal, a l'Abnormals Gallery), Massachussets (la galeria Caladan Art li consagra al març una indivual), i Londres (al maig, a la col·lectiva Art in Mind, de la Brick Lane Gallery).

Per a més informació consulti l'edició en paper.