Invasió de barrets de Pare Nöel en els instants previs a la sortida de la Sant Silvestre 2010, el dijous passat. Foto: TONY LARA

L'any passat per aquestes dates un servidor va dedicar les línies del Temps afegit a la Sant Silvestre de Sant Julià de Lòria 2009. Per a aquells que no la recordin o que no la van llegir, vaig titular La tradició, a Andorra, agrada cada vegada a més perquè la cursa que organitza Víctor Martínez havia fet rècord de participació superant el miler de persones.

Explicava en aquella contraportada que amb un pressupost més que just i un cartell d'estrelles més modest que en edicions anteriors liderat per José Luís Blanco i Eva Arias, Martínez havia tornat a tenir un èxit rotund. Blanco, que també organitza la Sant Silvestre de Lloret de Mar –la tercera millor al rànquing d'Espanya, país que compta amb unes 350– m'havia dit que la cursa laurediana tenia molt marge de millora i em va proposar diverses idees per fer-la crèixer: que si calia crear un comitè organitzador, dur més atletes professionals perquè ajuden a atreure més patrocinadors, publicitat als mitjans de comunicació, paquets per als estrangers amb oferta hotelera, d'altres atractius perquè la gent no vingués només per córrer la cursa... Per acabar un servidor defensava Martínez, qui va descartar seguir aquest consell perquè volia que la gent d'Andorra sentís aquesta cursa com seva, amb les seves peculiaritats de les disfresses dels participants, els barrets de Pare Nöel, la panera i sobretot, que fos gratis. Vet aquí el titular.

Un any més tard s'ha esfumat la gran gràcia de la Sant Silvestre laurediana. Ara ja costa diners. No és que Martínez volgués seguir els consells de Blanco, no perquè de la resta de propostes no n'ha aplicat ni una. És que 12 mesos després continuem en temps de crisi, els xips que porta cada un dels participants per registrar els temps valen uns diners i com la majoria de la gent no els retornava van haver-hi pèrdues.

Martínez no ha tingut un altre remei que fer pagar aquest any per poder costejar els (maleïts) xips. O ho feia o tancava la paradeta i pensava que els 5 euros que costava la inscripció el faria perdre clientela, encara que els diners recaptats no se'ls queda per lucre personal, sinó que els destina a l'escola Meritxell en un acte que l'honora, perquè això no tenia per què fer-ho, sincerament. ¿O no li costa prous maldecaps tot això per no embutxacar-se ni un cèntim?

La resposta del poble andorrà, però, ha estat increïble. ¡¡Més de 800 persones!! Ell fins i tot va haver de demanar disculpes a través dels mitjans de comunicació perquè tal resposta de la gent l'ha desbordat i lamentava que alguns s'havien de quedar sense panera... Això demostra una cosa. Permetin-me donar continuïtat al titular del Temps afegit de l'any passat per dir: Sí, a Andorra la tradició encara ens agrada.

Perquè el poble andorrà continua estimant-se la Sant Silvestre laurediana, la sent com a seva i la vol gaudir. Perquè el poble andorrà ha demostrat que la cursa laurediana no és una cursa: és una festa pròpia del nostre país; un esdeveniment en unes dates que la fan més especialsper gaudir amb la família, amb els amics, els quals la viuran cada Nadal sigui el dia de Sant Esteve –com l'any passat–, es cobri o no es cobri, vinguin o no estrelles internacionals del món de l'atletisme i fins i tot m'aventuro a dir que perviurà encara que ja no es doni la panera.

Per a més informació consulti l'edició en paper.