• El testimoni oral de trenta ciutadans formarà part del fons audiovisual de la Casa de les Llengües

Casimir Arajol, a punt d'entrevista al set muntat per l'equip de Les veus del català a la Llacuna. Foto: TONY LARA

Les 12 del migdia a la sala d'actes de la Llacuna. El massanenc Antoni Ubach (Engordany, 1942) fa tres quarts d'hora llargs que repassa la història d'Andorra, des del neolític fins a la Constitució i des de la perspectiva de qui s'autodefineix amb regust planià com «un pastor de la muntanya». Potser sí. Però un pastor –ho diu ell– amb llengua afilada, per a qui el tret més significatiu dels nostres vuit segles d'història és la sort –«La grossa de Nadal ens ha tocat moltes vegades, ¡i sense comprar mai cap número!»– i que atribueix el salt cap a la modernitat de l'Andorra contemporània ni més ni menys que a Franco, que la va fer possible, sosté, gràcies a l'aïllament internacional d'Espanya entre el 1945 i el 1953. La misèria espanyola va posar les bases, doncs, de la prosperitat andorrana. Cap al final de l'entrevista, mentre repassa l'origen dels tan nostrats emprius, salta la joia, la relíquia lingüística que només perviu en les generacions més veteranes: «Quan el bestiar anava a péixer...», recorda innocentment Ubach.

El que acaba de dir: ¡péixer! Sergi Doladé se l'apunta. És la primera vegada que enregistra de viva veu aquets verb –«Fornir d'aliment o de pastura», segons el DIEC– i el preservarà com el tresor que és per a les noves generacions. Moments màgics com aquest són, diu, el motiu, el que dóna sentit a Les veus del català, fascinant projecte patrocinat per la Generalitat de Catalunya –i executat per Massa d'Or, la productora de Pa negre– que consisteix a recórrer els territoris de parla catalana –ja saben: de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó– per enregistrar el testimoni oral dels parlants de les diferents variants dialectals. El periple lingüístic va començar al 2009 i conclourà al 2011. Es preveu arribar al miler llarg d'entrevistes personals –de moment, en porten prop de 300– i el resultat s'exposarà a Linguamón-Casa de les llengües, ambiciós i (entre nosaltres) inèdita iniciativa museogràfica que convertirà l'antiga fàbrica de Can Ricart, al Poblenou barceloní, en un immens espai dedicat a «la promoció, l'ús i el desenvolupament de les llengües». L'única pega que se li pot posar –o no– és que el projecte arquitectònic hagi recaigut en Benedetta Tagliabue, de memòria no gaire grata a la capital. Però aquesta és una altra història.

Péixer és una de les relíquies recol·lectades en les 28 entrevistes que l'equip de Les veus del català ha mantingut aquesta setmana a la Llacuna amb veïns de Sant Julià, Ordino, Encamp i Canillo –les quatre poblacions amb trets lingüístics més diferenciats, diu Doladé– més l'afegit de Casimir Arajoll –infiltrat d'Andorra la Vella. De totes les edats –hi ha l'Aina, de 6 anys, i la Teresina, de 85, encampadanes elles– i de totes les professions, des de Peret, el pastor, fins a mossèn Ramon. L'objectiu, «conèixer i documentar a través d'aquestes entrevistes les particularitats locals i personals de cada parlar». Al costat de péixer, Doladé hi col·loca altres rareses que han aparegut al llarg de les jornades andorranes: bajoca (per bleda), trumfa (patata), carrota (pastanaga)... Més Andorra, pronunciat a l'andorrana, amb la o tancada, i no oberta com acostumen els catalans del Runer cap avall...

És aquest vocabulari d'origen agrari el que, diu, està més amenaçat d'extinció per la urbanització i l'estandarització lingüística, i el que constitueix el rovell de l'ou de Les veus del català, al costat de les peculiars entonacions, accents i girs de cada localitat. Els d'Andorra, adverteix, tenen molts punts en comú amb els d'altres territoris de frontera –assenyaladament, la Cerdanya i l'Alt Empordà. Lluny, però, de tota voluntat essencialista perquè la llengua, insisteix, «és un organisme viu, que evoluciona al ritme dels temps i dels canvis socials i demogràfics». Que en prenguin nota, els guardians de l'ortodòxia.

Per a més informació consulti l'edició en paper.