El 181 és el telèfon d’atenció a les víctimes de violència domèstica i familiar dirigit a tota la ciutadania, incloent-hi dones, homes, infants i persones LGTBIQ+, malgrat que la majoria dels casos atesos els formen dones que pateixen maltractament a mans de les seves parelles masculines. És una mena de telèfon salvavides per a totes aquelles persones que viuen una situació de violència, tot i que Mònica Álvarez Isart, una de les psicòlogues que forma part de l’equip d’atenció, matisa que les úniques heroïnes (i supervivents) d’aquesta història són les mateixes víctimes que s’atreveixen a fer el pas de marcar el número i demanar ajuda. 

El canal principal d’entrada al 181 acostuma a ser les mateixes dones, però sovint també és el seu entorn qui truca alertant que quelcom no va bé, ja que moltes d’elles no són conscients de ser víctimes de violència de gènere. Fer-les trucar i arribar fins a Afers Socials no és una tasca senzilla perquè «el primer que hem d’aconseguir és que entenguin que la situació que viuen no és normal», ni justificable sota cap circumstància. A partir d’aquí arrenca, un procés socioeducatiu en el qual la dona, assessorada per psicòlegs i juristes del ministeri, decideix com procedir i posa nom al maltractament. «Demanar ajuda no suposa automàticament denunciar; de fet ni tan sols vol dir deixar la relació amb el seu home. Sempre intentem esgotar tots els recursos abans d’anar a la Policia o a la Fiscalia», remarca Álvarez, tot admetent que la gestió és més complicada quan hi ha fills pel mig. En aquests casos, a vegades, i gràcies a tots els tallers de sensibilització que es duen a terme a l’escola, és la pròpia canalla qui anima la mare a sortir de l’entrellat. «Un cop coneixem la situació, intentem fer una avaluació del risc, derivem la dona a una referent –treballadora o educadora social– de l’equip perquè iniciïn plegades el procés de recuperació», detalla la psicòloga. És en aquest moment quan també s’analitzen les necessitats fonamentals de la persona, com poden ser les econòmiques, d’habitatge o de recursos pels seus fills. 

El procés final, però, depèn de cada dona, tot i que acostuma a «ser molt llarg i no sempre de manera continuada, ja que a vegades les ganes de passar pàgina o una reconciliació amb l’agressor fan que abandonin el servei». Així, de mitjana, una víctima de violència de gènere necessita entre dos i tres anys per assolir un nivell de vida òptim o similar al que tenia abans del maltractament.

Qualsevol dia, a tothora

El servei es va posar en funcionament l’any 2007 i des del 2017 està disponible les 24 hores i els 365 dies de l’any. A més, arran de la pandèmia també ofereix atenció per WhatsApp amb la voluntat d’abastar totes les possibilitats i facilitar al màxim el contacte. «Ens vam adonar que durant el confinament no teníem cap trucada; aleshores vam engegar el WhatsApp i va ser un boom; les demandes van créixer més d’un 68%», explica Álvarez. I és que el confinament va suposar un punt d’inflexió en la violència domèstica a escala global. Ara bé, «convé destacar que el confinament no ha estat la causa; l’única causa de la violència envers les dones és la mateixa violència i el fet de viure en una societat masclista i patriarcal. El confinament simplement ha augmentat la intensitat», assenyala la psicòloga. El motiu de l’explosió d’aquest detonant també s’explica per una obligatorietat sobrevinguda de la convivència i de l’aïllament social, a més de la consegüent crisi econòmica que, sens dubte, ha afectat de ple a les dones més vulnerables. D’aquesta manera, des de l’1 de gener i fins al 8 de novembre, el servei ha atès 2.306 trucades.

Finalment, cal recordar que el 181 és confidencial, gratuït i no apareix en la factura d’Andorra Telecom. «Només s’ha d’eliminar del registre de trucades del telèfon personal», recomana Álvarez.