El periodista mataroní, sota el tràiler que serveix de plató a la Rotonda. Foto: TONY LARA

–El seu successor al Bocamoll és Roger de Gràcia. A dret a llei, vostè hauria de ser Espartac de Mataró.

–Ho trobaria encertat. Només m'heu de mirar el cap. Gros, és clar. No ho puc negar. Sóc de Mataró.

–Ja que hi som: ¿d'on ve, això de capgrossos?

–Es remunta a una visita de Felip V. Els mataronis li van fotre les gàbies del revés, i els coloms se'ls van cagar –amb perdó– a sobre. Un merder. Però és que sempre estem fent capgrossades: l'última, la nit de Reis. L'engalanada dels llums era tan baixa que les carrosses no hi passaven.

–I pel que es veu, més austracistes que borbonistes. Caram, caram.

–Home, sempre hem tirat per aquesta corda. Històricament som més aviat fatxosos. Però això no m'ho facis dir...

–Serà capgros i tot el que vulgui. Però l'èxit que té entre les senyores...

–Tu ho has dit: entre les senyores. I ja m'està bé, que consti.

–Segur que la seva caiguda d'ulls hi té molt a veure: ¿la porta de sèrie o –confessi– la practica al mirall?

–A TV-3 només hi ha una caiguda d'ulls: la de Ramon Pellicer. La resta fem el que podem.

–Triï: ¿Kirk Douglas, Espartaco Santoni o Espartaco, l'ex de Patricia Rato?

–Kirk Douglas, és clar. Els meus pares, lliurepensadors, volien un nom que no figurés al santoral, i el personatge del messies dels esclaus els va inspirar. N'estic orgullós.

–Ja que en parlem: el bany que comparteixen a Espartac Douglas i Tony Curtis, ¿homoerotisme descarat?

–Eren els anys 50 i era absolutament innocent. Veure-hi un missatge gai, és molt dir. Avui es veuen coses molt, però molt més arriscades.

–Treballar sempre en Divendres sona a dia de la marmota, al pobre Bill Murray d'Atrapat en el temps.

–Ho pot semblar, però res de res. Viatgem contínuament pel país –fins i tot sortim a l'estranger, com ara– i no hi ha dues setmanes iguals. Fa un any i mig que estem muntats en aquesta aventura i mai havíem somiat l'excel·lent acollida que rebem arreu. I som conscients que fem un producte televisiu: ni més ni menys.

–Llegit en una entrevista: «Mai no presentaria un programa com el Diario de Patricia». ¿Fort, no?

–Un canvia al llarg de la vida. Ja no ho subscric. M'agrada el Diario. Ho reconec. M'ho passo molt bé veient com la televisió ha generat mecanismes per enganyar l'audiència, fent-li creure que allò que surt a la pantalla és veritat. Em fascina. I el periodista televisiu que diu que no té temps de seguir Fama o Pekín Express, què vols que et digui... Doncs potser que es dediqui a una altra cosa, ¿no?

–Com a especialista en peix –els seus pares tenien una parada al mercat–, ¿com perfeccionaria la truita de riu a l'andorrana?

–Provin a afegir-hi formatge: el joc que té amb la truita enfarinada, amb el bacon fregidet... ¡Hmmm! Però és que amb formatge em veig capaç de perfeccionar el que sigui.

–Com a exhome del trànsit: ¿les històriques cues andorranes, tenen solució?

–No era un expert en vialitat aleshores; ara, encara menys. Però sisplau, no trinxin el país que tenen. No per encabir-hi més cotxes tindran un país millor.

Per a més informació consulti l'edició en paper.