L'atletisme ha estat el principal implicat en l'última operació contra el dopatge feta a gran escala a Espanya. Foto: TONY LARA

Per ser sincer hauré de començar dient que estic de mal humor. La setmana per al món de l'esport ha estat dura perquè si d'alguna cosa s'ha parlat ha estat de dopatge, i aquí qui escriu, que a més de ser periodista estima l'esport com part de la seva vida, se sent malament. Espanya i la seva Operació Llebrer -i l'anterior Operació Port- és la causant de tots els mals -o això diuen-, però el que ha quedat a l'ombra ha estat la credibilitat dels esportistes en general, ja siguin espanyols, xinesos, francesos, alemanys, italians, equatorians, argentins o, com no podia ser d'altra manera, andorrans.

El passat dilluns al matí estava a la redacció llegint, i la premsa internacional era monotemàtica amb la qüestió de Marta Domínguez i tota la tropa. Enfonsat com em trobava pel que estava passant -no tant pels mites que queien per la seva implicació directa o indirecta en el dopatge, perquè des dels nefastos Tours de finals dels 90 quan tot valia que ja no em faig il·lusions amb cap crack que surti- vaig voler demostrar als lectors que a Andorra la cosa està neta. Vaig decidir que, perquè fos tot clar, sense donar peu al dubte, devien de ser els mateixos atletes, els millors del país en disciplines de resistència, qui diguessin obertament al públic què prenen per rendir al màxim nivell i, per suposat, si es dopen, si ho han vist o si ho han viscut alguna vegada de prop durant els entrenaments o les competicions, o durant estades a altres llocs on estaven envoltats d'altres com ells, treballadors tots de l'esport.

La prova va consistir a parlar amb els atletes Toni Bernadó i Pep Sansa, els ciclistes Ariadna Tudel i David Fernández, l'esquiador de muntanya Joan Albós i l'esquiadora d'alpí Mireia Gutiérrez. Tot sigui dit, també ho vaig fer amb esportistes d'esports d'equip, tot i que aquests finalment no van sortir publicats per manca d'espai al periòdic.

Per mi, el més important era l'actitud. El dubte per la meva part hagués arribat si algun d'ells s'hagués negat a respondre, però això no va passar. Els hi vaig explicar el tema i van accedir lliurement i sense cap condicionant a fer públic els seus hàbits de nutrició per tal de deixar net el seu treball i el seu esforç durant cada dia que marxen a entrenar.

Llavors la conclusió va ser la mateixa en tots els casos: recuperació de líquids, de proteïnes i de teixits musculars a base de productes naturals extrets directament de la carn, de la pasta, de l'arròs, de la fruita i fins i tot dels cafès. Res que, si volen que els hi digui la veritat, no sigui diferent al que fa una persona normal com jo que surt en bici una o dues vegades a la setmana.

De totes les respostes, em quedo amb la de Joan Albós, que va voler deixar clar que si fos per ell intensificaria el número de controls sorpresa a tots els esportistes del país amb beca ARA. Ell mateix, però, sabia de l'altíssim cost de la seva proposta -un control són molts diners- al mateix temps que volia demostrar que a Andorra no hi ha dopatge.

Altra cosa és la vella història dels esportistes d'altres països que venen a Andorra a per EPO. Les farmàcies estan en el punt de mira, però mentre no es demostri el contrari, almenys jo em fiaré de cada andorrà que sua la samarreta.

Per a més informació consulti l'edició en paper.