Quan l’antic santuari de Meritxell va desaparèixer sota les flames el 8 de setembre de 1972, el poble andorrà va quedar molt afectat, ja que l’epicentre de la manifestació religiosa de tot un país havia quedat reduït a runes en qüestió de minuts. El Consell General, de la mà del síndic general, Julià Reig, de seguida va demanar a diversos estudis d’arquitectura projectes per aixecar el nou santuari, i finalment va acceptar la proposta del Taller d’Arquitectura de Ricard Bofill, amb qui es va entendre des del principi. Es tractava d’un projecte eclèctic i innovador on el prestigiós arquitecte va fer una reinterpretació de l’estil romànic i que ha resultat ser una les seves obres més interessants. EL PERIÒDIC ha parlat amb el famós arquitecte.

–Andorra compta amb una de les seves creacions més significatives, el Santuari de Meritxell. Quan va ser la última vegada que el va visitar?
–Ja fa uns anys. Hauria d’anar més sovint perquè Andorra és un país que m’agrada molt, però viatjo molt i no tinc gaire temps. Ara hi ha moltes noves construccions que no s’han fet bé; s’hauria de seguir una mena de vocabulari més adient per al lloc, que el faria més interessant.

–Li agradaria tornar a treballar a Andorra?
–Sí, m’agradaria fer un altre edifici, en aquest cas molt nou, avantguardista, que fos un contrapunt al santuari, perquè a Andorra em coneguessin a més de per l’església (que està molt bé) però també per un altre edifici fet amb un altre vocabulari arquitectònic més modern. A Andorra sempre hi ha possibilitats de fer coses innovadores i actuals.

–Continua, per tant, en actiu, al capdavant del seu taller d’arquitectura?
–Sí. He fet més de 1.000 projectes a més de 30 països i continuo en actiu. Ara estic treballant en projectes molt importants a la Xina, la Índia i l’Orient Mitjà. El taller s’ha tornat molt gran, de fet és el més gran d’Espanya, però continua sent una empresa familiar. Un altre canvi significatiu va ser el trasllat de la seu de París a Barcelona l’any 2000. Després de 30 anys a París, tocava un canvi.

–Vostè és el creador del nou santuari. Què recorda d’aquest projecte tan especial? 
–Aquest nou santuari tenia dos elements referencials que el condicionaven i que a la vegada el feien possible. Un era el lloc on s’havia de construir (la muntanya, Andorra) i l’altre era la seva història (la del país i de l’estil que predominava en construccions similars, l’art romànic). Vaig fer un santuari integrat a la muntanya gràcies a l’ús de materials de la zona com pedra natural i pissarra, que van ajudar a connectar el nou santuari amb l’entorn i la tradició andorrana però a la vegada es tracta d’una reinterpretació del l’art romànic per adaptar-lo a l’actualitat d’aquell moment.

–Com va afectar l’entorn natural a la construcció?
–No va suposar cap problema, tot al contrari, ja que la proposta incloïa la ubicació on es va alçar l’església. Era un terreny inclinat que és un punt de partida habitual quan construeixes a la muntanya, i ens hi vam adaptar per integrar el santuari en aquest entorn. Vam haver de fer uns murs de contenció que ens van permetre projectar i construir l’església de característiques romàniques però modernitzades.

–Entenc que va quedar satisfet amb el resultat?
–Molt. Crec que és un edifici únic, una església amb un esperit molt místic, que facilita la meditació. M’agrada molt passejar per dins, la seva austeritat ajuda a pensar i fer un exercici d’interiorització. A més, crec que per la seva ubicació, al mig de les muntanyes, es presta a això. A més, és una de les meves obres més conegudes arreu del món. Sempre em demanen que en parli, ja sigui als Estats Units, la Xina o el Japó. L’arquitectura actual no està passant per un bon moment, li manquen referents i és habitual recórrer als d’abans. I a la meva carrera és un projecte important.

–El Santuari, però, està ple d’elements simbòlics i molt significatius com el claustre obert o la sala dels miracles que potser no van ser del tot entesos pels andorrans de l’època. Creu que amb el pas del temps s’han acabat entenent millor?
–Sempre que fas una obra nova i diferent de les expectatives que té la gent, passa per un moment de discussió que és normal, però el que importa és que al final aquesta obra s’integri i la gent la faci seva, i crec que això ha passat amb el santuari, que s’ha convertit en un símbol d’Andorra. En qualsevol cas, jo no podia fer una còpia. El que vaig fer va ser revisar el sentit que tenia el romànic i traslladar-lo a la modernitat. Jo crec que ha tingut molt d’èxit. És un edifici que és conegut a tot el món, és un referent a molts llibres d’arquitectura i se’n parla molt.

–L’interior del santuari té l’austeritat pròpia del romànic deixant tot el protagonisme a la llum.
–És que el romànic és llum, parets i voltes, no hi ha més. Per tant, la llum és importantíssima, com entra i com es treballa amb ella. El món romànic és molt auster i molt simbòlic, amb clars-obscurs. Vam conservar les proporcions del romànic, el seu ADN, però amb una producció més gran. I vaig demostrar que a Andorra es podia fer una arquitectura que no perdés aquesta relació amb la muntanya, amb els boscos i la relació amb la seva història.

–Andorra és un país on la religió catòlica té molt de pes. Per què va voler incloure símbols d’altres cultures al santuari?
–L’art romànic és un art produït pel catolicisme però que va més enllà de la religió. Volia fer una obra particular però inclosa en un món modern i internacional on les cultures estan barrejades. En qualsevol cas, no li fa perdre la seva singularitat. Aquest edifici no es podria traslladar a cap altre lloc, no tindria sentit. Es va fer per Andorra.