• Presenta dissabte a Tarragona els temes de ?Mi cabeza desordenada'

Leiva, amb el seu flamant disc, Mi cabeza desordenada Foto:TONY LARA

Retinguin aquest nom: Leiva. Patxi Leiva. Els que el coneguin del seu pas per Zipi&Zape i Patxi y Los Rompetechos o hagin escoltat per Youtube aquest hit en potència que és Mi cabeza desordenada sabran de què els parlem; els que no, estan de sort: dissabte presenta a la històrica sala La Vaqueria, de Tarragona, el seu primer disc, titulat precisament com aquest tema enganxós com pocs, vocacionalment comercial, que destil·la una rara màgia, i que el boca orella ha convertit en una de les sorpreses més grates de la temporada nacional. De fet, cal remuntar-se moltes llunes enrere –dos decennis, més o menys, des de l'època de V Columna– per trobar un tema parit en aquest racó de món que apuntés tan, però tan alt.

El dubte era si la resta de temes que l'acompanyen aguantarien la comparació. Fins ara n'havíem tingut un tastet amb Las inquietudes de Bubú i Va, si va, les altres dues peces estrenades al país. La resposta definitiva és aquesta cabeza desordenada que Leiva (Reus, 1977) defineix com una «autobiografia artística i personal», i que inclou onze temes que toquen totes les tecles: des del rock (También mueren los poetas) fins a la rumba (Aire), el reggae (Las inquiteudes de Bubú), els mitjos temps (Sin ti) i la cançó d'autor canyera (Improvisa como puedas). Entre el santoral musical, invoca les figures de Fito, Manolo García, Sabina, El Cigala i Mark Knoffler, que –la veritat– no està malament. El disc es va gestar entre el maig i el setembre als estudis de Pep Sala a Santa Eulàlia de Riuprimer. Poca broma.

Al directe, que és la causa i raó última de la música de Leiva, l'acompanyarà dissabte una banda de campionat: Antoni Ferré a la bateria; Ernesto Carbonell a la percussió; el pianista de Lucrecia, Alfredo Reyes, i dos vells coneguts de l'afició local, Òscar Llauradó (al baix) i Gerard Sánchez, al saxo. El que no està tan clar és el debut andorrà de Mi cabeza desordenada, perquè després de mig any sense aixecar el peu de l'accelerador, diu que es prendrà ara unes setmanes sabàtiques... a l'espera de l'acollida que pugui tenir el disc. I és que s'hi ha deixat la pell, diu Leiva, que es guanya les garrofes com a tècnic d'obra i que l'últim mig any ha combinat el totxo amb jornades de grabació maratonianes: «Plegava de l'obra a la 1, agafava el cotxe, conduïa 200 quilòmetres, grabava dues hores, i em xutava 200 quilòmetres més de pujada». Un disc que, sosté, «m'ha costat diners, maldecaps i vida privada», i que li ha permés conèixer de primera mà les pràctiques salvatges i les condicions lleonines que les discogràfiques imposen als incautes que –com ell– cauen a les seves grapes: «No tinc padrins. El meu únic padrí sóc jo». La pell, ja ho dèiem, i també la cartera. És l'hora de recollir els fruits d'una carrera d'ultrafons, que arrenca dos decennis enrere quan va escriure –ep, amb 13 anys– el primer tema, También mueren los poetas. Comencin amb Mi cabeza desordenada: busquin a Youtube i fliparan. El disc, al bar del Prat del Roure o al bloc de Patxi Leiva. I corrin, corrin, que l'edició és limitada.

Per a més informació consulti l'edició en paper.