Txell Feixas Torras (Igualada, 1979) és des de fa quatre anys la corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a l’Orient Mitjà amb base a Beirut, el Líban. Fruit de les seves cròniques ha sorgit un llibre (Dones Valentes, Ara Llibres) en què narra la història de 13 dones anònimes que no sempre tenen espai als informatius però que mereixen ser explicades. Des d’una noia que pareix una filla que rebutja perquè les nenes a l’Afganistan no tenen cap valor fins a una jazidita esclava sexual d’Estat Islàmic. Són les històries de dones valentes i anònimes sense treva ni final contra un patriarcat que domina la política, la cultura i la societat.

–Qui són les Dones Valentes?
–Les Dones Valentes són dones on no les volen ni dones ni valentes. Al llibre en són una quinzena, però en podrien ser centenars o milers. Al final, el més important és la valentia amb la qual s’enfronten a les dificultats quotidianes d’una regió en què la seva heroïcitat determina si viuen o moren. De fet, l’altre dia una lectora em va dir que potser són precursores d’heroïnes que sortiran als pròxims llibres d’història. I crec que tenia raó; són les precursores d’una revolució femenina i feminista que s’està produint a l’Orient Mitjà i que en el futur s’estudiarà. Perquè això passi, abans cal que algú faci la feina i aquestes dones són les que actualment estan al darrere. 

–Quin paper representen en la societat àrab?
–Representen una actitud d’inconformisme i de dir prou a què durant dècades els diguessin que no era el seu moment, perquè hi havia guerra, perquè hi havia crisi, perquè hi havia gana, perquè els homes els deien que eren unes egoistes i que havien de mirar per la família i no per la seva individualitat... Aquesta revolució suposa un avenç d’un col·lectiu que representa més de la meitat del món que ja no espera el permís d’un home per seguir endavant. En les dictadures, règims o democràcies que no ho acaben de ser d’aquesta regió sempre s’ha venut el feminisme com una herència endiablada de la colonització i d’Occident, però la globalització està canviant el concepte i les dones ja no es creuen allò que no tenen drets i són conscients que si no ho lluiten elles mateixes, no ho farà ningú.

–Això es reflecteix en la política?
–No del tot. Malauradament, la política masclista domina encara la majoria de governs i parlaments de la regió. Sí que cada vegada hi ha més dones, però són molt poques i massa sovint formen part d’un masclisme maquillat que les deixa seure a la cadira, però no prendre les decisions.

–Aquestes dones són doblement valentes per viure a l’Orient Mitjà?
–I tant! I això ho veiem en moltes protagonistes del llibre. Moltes han de començar a ser valentes enfrontant-se amb els de casa seva. Després hi ha la barrera del veïnat, de la comunitat, que no els ho posa fàcil, i després la del govern. És una cursa plena d’obstacles i s’ha de ser molt, molt valenta per acabar exigint simplement els mateixos drets que tenen els homes. Això també es pot veure amb les dones que van protagonitzar les primaveres àrabs: el marit les empenyia a sortir al carrer a defensar la seva revolta, però quan tornaven a casa res havia canviat.

–Com ha conegut totes les històries?
–La majoria, buscant-les amb l’equip de TV3 i Catalunya Ràdio (el càmera, Oriol Andrés, i el productor, Tariq Saleh). Sempre busco un perfil que no és el més habitual i intento posar la dona al centre dels reportatges. Amb tots els temes que hem cobert, he trobat moltes d’aquestes dones i també en el meu dia a dia, però no sempre han tingut espai a la tele i la ràdio.

–Què tenen en comú aquestes dones?
–Per mi, totes són dones que d’una manera o altra han estat violades, físicament o psicològicament. Fins i tot, els han violat els drets i les llibertats. Al rerefons del llibre hi ha dones agredides per una societat masclista i patriarcal que tenen el fil conductor de ser supervivents, i no víctimes, de tot plegat. El feminisme en aquests casos és més per necessitat que no pas per consciència. Algunes d’elles ni tan sols sabrien definir què és el feminisme. I crec que si els digués que les he inclòs en un llibre de dones valentes, la majoria no entendria per què hi són.

–Hi ha diferències amb el moviment feminista d’Occident?
–Jo crec que no. Totes lluitem pel mateix, però és veritat que aquí [a l’Orient Mitjà] la batalla és de base i els objectius, en molts casos, poden resultar vitals. A vegades, rebent segons quines informacions, també penso que a Occident ens creiem que estem molt millor, i no. Alguns lectors m’han dit que llegint Dones Valentes han pensat que a Occident no estem tan malament i per mi és un error garrafal perquè aquí tenim la capacitat d’informació, de conscienciació i de formació i, tot i això, passen coses que demostren que estem avançant ben poc. A vegades, a mi com a occidental a l’Orient Mitjà em fan avergonyir... Quan jo parlo amb aquestes dones intento que no em vegin com algú que intenta alliçonar-les sobre el feminisme des d’Occident. És més, elles em donen a mi veritables bufetades verbals; no volen que els homes les alliçonin, però des d’Occident tampoc.

–Què podem aprendre, nosaltres, les dones andorranes i catalanes, de les dones valentes àrabs?
–La lluita individual. Sovint creiem que les individualitats no van enlloc, però elles a través d’aquestes individualitats creen una xarxa que suposen avenços socials importants.

–Com per exemple?
–Aquí, al Líban, la suma de protestes individuals a un decret que permetia que violador i violada es casessin per així el violador evitar la presó va fer que el govern retirés la llei que ho permetia. Això mai abans ho van aconseguir grans campanyes internacionals pels drets humans, sinó que ho van fer les mateixes libaneses picant pedra a escala individual. 

–Quina és la història que més l’ha marcat personalment?
–La de la Hiyam, una jazidita esclava sexual durant quatre anys d’Estat Islàmic. La van segrestar amb 16 anys i ens ho va explicar amb 21, un cop va aconseguir fugir del seu infern. Va tornar al seu poblat amb una criatura, però no la van acceptar per considerar-la ser part de l’enemic. Em va sorprendre que a una nina de 21 anys no li fes tant de mal el terror que havia viscut com el fet que la seva comunitat la rebutgés i culpés per haver tingut un fill d’Estat Islàmic. Em va afectar tant que em vaig posar a plorar i ella em va haver de consolar.

–Aquestes dones saben que la seva vida forma part d’un llibre?
–Algunes sí. Per exemple, a la Majd, la palestina de Gaza que il·lumina mitja franja amb les seves caixetes d’energia solar li vaig explicar. La seva resposta va ser: «Valenta, jo? Per què? Només faig el que haurien de fer totes les dones del món: el que em ve de gust». Diu això quan les elits masclistes que dominen la Franja de Gaza l’han amenaçada de mort i li han intentat comprar el projecte per fer-la fora del mapa, en un territori on els generadors elèctrics són el gran negoci.

–Per què creu que el llibre ha tingut tant d’èxit? Va estar en el top 3 de Sant Jordi i del Sant Jordi confinat.
–No ho sé, perquè el llibre va ser concebut com d’un àmbit de lectura i lector reduït i no pel públic general. Jo estava molt tranquil·la perquè sabia que no havia de fer un gran èxit, però va sortir pels voltants del 8-M i crec que cada vegada hi ha més gent que s’adona que el Món Àrab no està tan lluny, que l’altra banda del Mediterrani és aquí. 

–Quants exemplars ha venut?
–No tinc la xifra, però anem per la quarta edició i estic molt contenta. Recordo que abans de sortir, li deia a tota la meva família que comprés un exemplar per no fer el ridícul davant de l’editorial. I la veritat és que no ha calgut! El que més m’omple, però, és saber que hi ha persones que quan acaben el llibre, trien regalar-lo a dones a qui estimen i que creuen valentes dins la seva societat, siguin mares, àvies, tietes, amigues... És preciós regalar un llibre així a una dona a qui tens com a referent. 

–Hi haurà segona part de Dones Valentes?
–Mai es pot dir que no, però ara mateix no m’ho plantejo; vull gaudir del meu primer llibre, que m’ha costat molt d’esforç. Soc conscient que encara hi ha moltes històries per explicar i la meva obsessió per les dones valentes és donar-los una oportunitat en les cròniques diàries. El que sí que m’encantaria és d’aquí a 10 anys fer un recull sobre com estan aquestes dones i com han evolucionat des del primer llibre.