Segons les últimes dades del Departament d’Estadística, a Andorra hi ha més persones que no tenen nacionalitat andorrana que persones que sí que la tenen. Entre aquestes, destaca el nombre de d’espanyols, portuguesos i francesos, entre moltes altres nacionalitats. D’això tracta la ponència d’avui del sociòleg i director del Centre de Recerca Sociològica (CRES) de l’IEA, Joan Micó, a la 33a Diada andorrana de la UCE, anomenada El repte de la interculturalitat a les societats modernes. El cas d’Andorra.

–Quina diferència hi ha entre els models d’integració, multiculturalitat o interculturalitat a l’hora de referir-se al procés que realitza una persona d’una cultura diferent de la majoritària?
–El que s’ha estès aquí és el model d’assimilació. La persona s’adapta a la cultura de l’altre país. La seva cultura anterior es deixa de banda i s’ha d’adaptar a la nova realitat.  Després hi ha altres models, com el multicultural, on persones van a altres països i continuen fent la seva vida, i passa com amb els típics barris xinesos o italians, això pot crear conflictes o estereotips. Per això es diu que el model més interessant és el d’interculturalitat, on hi ha un equilibri: s’assumeixen les aportacions de les persones que vénen de fora i aquestes persones, alhora, s’adapten al país. 

–Això pot generar canvis en les cultures?
–Sí, la identitat mai ha sigut un concepte únic, sempre ha estat en canvi. La identitat andorrana ha anat canviant, no sempre ha estat igual, és producte d’aquestes interrelacions.

–És Andorra un país intercultural o multicultural?
–Andorra és un país que en pocs anys ha crescut moltíssim de població i això ha generat creixement econòmic. I això és un factor molt important perquè una cosa positiva intercultural que té Andorra és que no té aquesta imatge negativa de la immigració com altres llocs, sinó que relaciona aquesta modernització i benestar econòmic amb la immigració.

–Sempre ha estat així?
–Fins als anys 90 es va tirar més cap aquest model d’assimilació, hi havia la por que es perdés la identitat o privilegis, i es van fer polítiques molt restrictives. Primer s’ha passat per aquesta etapa i amb el creixement s’ha anat creant una societat més multicultural. Però ara, vist que el procés migratori de moltes persones és exitós es crea una imatge positiva de la immigració i això contribueix a la interculturalitat. 

–Tot i això, segueixen havent-hi barreres?
–Sí, hi ha coses que la limiten. Sobretot una dualització en el món laboral, amb una proporció més alta d’andorrans amb millors condicions de treball i un altre grup més secundari amb unes pitjors condicions, el d’immigrants. També passa en la política, aquí només un 40% de persones majors d’edat tenen dret a vot, encara falta molt per arribar a tota la població.  Després també hi ha una piràmide de prestigi social, superposant diferents onades migratòries una sobre l’altra: primer andorrans, després catalans, espanyols, francesos...

–Precisament aquesta dualitat és present en el llenguatge, quan tant al dia a dia com als mitjans de comunicació es fa una clara distinció entre persones andorranes i residents. Pot tenir això un biaix racista?
–Jo crec que no, un concepte és racista si un col·lectiu menysprea a un altre per unes certes característiques que se’ls dona. Com he dit a Andorra no hi ha aquesta connotació. El que sí que és veritat és que la interculturalitat passa perquè aquestes barreres es difuminin cada cop més.

–El percentatge de residents és major al d’andorrans. Com ha comentat, però, no tenen drets polítics, com el dret a vot. La interculturalitat passa per regular aquesta condició i donar-hi drets?
–Sí, cal fer-ne una reflexió. Però aquí hi ha un concepte important, el de doble nacionalitat. Tal com explico a la ponència, les persones tenim cada cop més identitats compartides, i és difícil per a moltes persones deixar de ser d’un país per ser-ne d’un altre. 

–Creu que cal regular la doble nacionalitat, llavors?
–Sí. En les enquestes que fem nosaltres, hem observat que el 70% de les persones que viuen aquí des de fa més de 20 anys no tenen la nacionalitat perquè no volen renunciar a la seva nacionalitat d’origen. Precisament el principal motiu és aquest, tot i poder-ho fer. Però a mi m’interessaria afegir dins d’aquest debat el sentit més identitari. Podem veure que el món no està anant cap a la direcció de viure amb una identitat única.

– En els últims dies ha sorgit una campanya a change.org per exigir als immigrants treure’s el B1 de català. Creu que una demanda així pot tenir un rerefons racista o almenys incitar a això?
–Segons dades de l’any passat, menys de la meitat de residents són de fora d’Espanya, França o Portugal. És molt complicat obligar les persones a fer això. Ara bé, una altra cosa és que des de l’Estat es busquin maneres de facilitar que les persones que vinguin de fora puguin aprendre el català. De fet, la interculturalitat passa més per aquí. Adaptar-se a la situació d’aquestes persones.

–Creu que el català es troba  en una posició de vulnerabilitat?
–Jo crec que no. L’avantatge que té el català, i passa a Catalunya i Andorra, no tant a València o Mallorca per exemple, és que és un idioma de prestigi social i de mobilitat ascendent. I això li dona força. En algunes enquestes que hem fet, no hem vist evolució negativa, jo crec que al contrari. El problema seria quan persones que venen aquí que no parlen català, no els importi parlar-lo o no, i així als seus fills.

–La seguretat social, i per tant la cobertura mèdica, és només accessible si s’està treballant i si es cobra el salari mínim. Creu que això suposa una trava per les persones nouvingudes?
–A diferència d’altres països, aquí els sistemes de control funcionen molt bé. La majoria de persones que venen aquí ja ho fan amb un permís de treball i dins la seguretat social. A Andorra és molt difícil viure sense papers. La dinàmica del país és que ha anat creixent i s’ha anat creant feina. 

–A Andorra és il·legal demanar almoina pel carrer o la venda ambulant. Això pot dificultar l’estada de persones estrangeres, si no poden trobar feina i no tenen alternativa?
 –Quan parlem d’Espanya o d’altres llocs, hi ha moltes persones que passen la frontera i que es queden a viure-hi, i tenen una sèrie de drets, es poden censar, demanar ajudes o anar als hospitals. Andorra és tan petita que això no està regulat amb la qual cosa si hi ha una persona que demana i no és resident a Andorra ha de marxar del país. No és la solució, però és el que està passant.

–Llavors, amb la dificultat que poden trobar persones de regularitzar la seva estada, pot passar que la cultura que s’estigui creant aquí sigui purament occidental, dels països del costat?
–No és ben bé així. A Andorra hi ha un volum important de persones que han vingut del Marroc o de les Filipines, per exemple, o ara cada cop hi ha més llatinoamericans. Això obre un debat sobre la distància cultural. En treballs que hem realitzat, hem arribat a la conclusió que aquest no és el factor més important aquí.

–Andorra és un país amb una gran tradició religiosa, com es pot veure ara amb el pes de l’Església o el Coprincipat. Això dificulta la integració d’altres cultures o religions? 
–Una cosa és la part institucional però dintre la constitució hi ha llibertat religiosa. En els nostres treballs hem observat que es té assumit el respecte a altres religions. Hi ha recel a la religió musulmana, com a altres societats europees, però no deixen de ser estereotips. Però en general hi ha molt respecte, i cada cop n’hi haurà més. H