El comunicador i presentador de programes de radio i televisió  Sergi Mas conegut per la seva feina en programes tan emblemàtics com: La Cosa Nostra, Minoria Absoluta, Polònia o Atrevete visita EL PERIÒDIC i ens explica quins són els motius pels quals ha vingut a passar uns dies al país amb la seva família.

–Quin és el teu vincle amb Andorra?
–Jo vaig començar a pujar Andorra cada estiu per cobrir les estades que feia el Barça a l’any 87, ara fa 33 anys amb un R-5 i ja en aquella època em va semblar un lloc molt «xulo»; quin aire, quina pau es respira, quina tranquil·litat, posteriorment he continuat venint ja sense estada, de plaer, per fer algun bolo o alguna escapada personal i ha arribat un punt a la meva vida que m’he dit «això m’interessa, em bé de gust i fins tot crec que ho necessito»; soc una persona que valora molt la seguretat i aquest és un entorn molt segur en què em sento molt còmode cada vegada que vinc amb la família, està a dues hores i poc de Barcelona i estic valorant seriosament venir a viure aquí. Perquè us feu una idea de com n’estic de decidit, tinc un pòster d’un mapa d’ Andorra al sostre de la meva habitació i cada nit quan me’n vaig a dormir visualitzo que hi visc.

–Com has viscut aquesta situació de la pandèmia tant a nivell personal com professional?
–A la feina vaig començar a  fer el meu programa Cinquenters que s’emet de 10h a 11h  a radio Estel des de casa, el cert és que jo ja treballava molt des de casa fent podcasts per al Periódico, falques de radio i col·laborant amb empreses per les que faig petits vídeos i promociono productes a les xarxes, al estar confinats em vaig comprar una taula de so nova, que m’ha permès fer trucades i connectar amb tothom amb molta comoditat i a més la situació em va servir per explotar aquesta moda de fer el zoom i l’instagram, així que convidats que no haurien vingut mai a la ràdio, com per exemple el Jordi Basté, perquè te programa a la mateixa franja, el podia trucar per la tarda gravàvem la xerrada i l’emetia al dia següent, per tant per mi ha estat bastant distret, a més soc un apassionat del que faig, és com un hobby, mho passo molt bé. Per altre banda he pensat molt, m’ha donat per fer moltes coses noves i diferents.
A nivell personal no ha estat especialment dur, jo tinc dos divorcis, o sigui la festa de l’escuma, per sort mantinc molt bona relació amb les meves dues exparelles. Una de les dues viu a l’escala del costat i dinem sovint junts i l’altra és realitzadora de TV3 i amb ella tinc dues nenes que des de mitjans de març van estar confinades amb mi, vam tirar de Condis on line, elles feien les seves classes per vídeoconferència i els deures que toquessin i la veritat és que hem pogut compartir més estona junts, les he gaudit molt.

–Què opines de les últimes notícies sobre la monarquia espanyola?
–A mi m’apassionen les hemeroteques i les videoteques, perquè veus les contradiccions, encara recordo aquell missatge de l’ Emèrit per Nadal «de tots som iguals davant la llei i la conducta exemplar» quan es va destapar el cas  Noós de l’Urdangarin  o el famós «lo siento, me he equivocado, no volverà a passar2 amb l’episodi de Botsuana.
Jo el que em pregunto és: no hi ha un moment a la teva vida que dius fins aquí de diners, em preocupa i no deixa de sorprendre’m aquesta escalada per acumular riquesa de forma il·lícita, assistim cada dia a un degoteig de corrupció que en èpoques de crisi fa que la població cada vegada es distanciï més de les seves institucions i el que representen.  TV3 va emetre ara fa pocs dies un reportatge molt valent respecte aquesta qüestió.  Em confesso no independentista, però ara entén moltes de les critiques d’aquests a la monarquia. Ho estic vivim amb molta perplexitat i amb molt desencís, decepció seria la paraula.

–Has escrit diversos anuaris de futbol i al 2008 un llibre titulat Anècdotes del Futbol ens podries explicar alguna que et marqués especialment?
–En aquest llibre hi ha anècdotes que són meves i d’altres que no. La que jo recordo més per lo malament que ho vaig passar, és la d’un torneig d’estiu al mes d’ agost que vaig cobrir a Ciudad de Badajoz i jugava l’Espanyol contra un equip portuguès em sembla, llavors normalment en transmissions com aquestes al descans  tornem la connexió als estudis, però aquell dia no sé ben bé per què vaig dir; jo tiro tot de seguit, cap problema, doncs la llei de Murphy comença el partit i una pixera, allà aguantant mitja part, ronda de penals, tot m’ho vaig tragar, em tremolava la veu, al final vaig acabar la retransmissió amb un «mala sort ha perdut l’Espanyol adeu». 

–Has rebut diversos premis al llarg de la teva trajectòria professional, quin t´ha fet més il·lusió?
–El que més feliç em va fer ha estat el més petit i el més personal,  he guanyat ondes com a col·laborador de programes aportant la meva dosi de guió i de pantalla, però el més especial per mi va ser el Premi Individual 2004 de Periodisme Esportiu.
 La gent que fa pantalla és rara, l’ ego comunicatiu és potentíssim, hi ha qui ho sap administrar molt bé, però hi ha alguns que ho porten fatal, he pogut conèixer els dos perfils i en general prefereixo treballar amb equips petits, són més manejables i em donen aquesta sensació de seguretat que necessito, per això els premis me’ls prenc amb molta gratitud, perquè a tots ens agrada i ens motiva el reconeixement a la nostra feina, però amb certa distància i amb els peus a terra.

–També has obert una nova faceta com a gestor cultural, la teva idea és fer de representant d’ artistes?
–Fa dos anys se’m va morir el gos Manolita i vaig venir a Andorra a passar el dol i a respirar, jo tenia en aquell moment i tinc al cap una idea que estic convençut que és gol segur, hi ha un format que a Madrid ho peta que són els micro teatres, es tracta d’obres de teatre de 15 minuts amb un públic reduït i que costa 3 euros
Llavors vaig pensar i això per què només fer-ho amb actors, també es pot fer amb pintors, escultors, fotògrafs,  vaig aprofitar la meva estada al país per anar a veure a Morabanc i presentar el projecte Arts Estudio en què els proposava que em cedissin una sala, perquè jo la pugués explotar per aquestes accions i ells pagar-me un sou, però como ja us he comentat estava en el meu procés de dol per la mor de la gossa i ho deuria fer fatal, perquè no me la van acceptar. Tot i així he continuat apostant per aquest concepte i segueixo buscant oportunitats per poder-lo desenvolupar.

–A la teva vida laboral com a periodista no li falta de res, has treballat en premsa, ràdio i televisió, en quin mitjà et sents més còmode?
–He fet de tot, perquè he pogut barrejar entre les diferents propostes professionals que he tingut, però si haig de triar el meu mitjà és la radio, el medi on millor m’ho passo és la tele en directe i el que més m’agradaria fer ara és teatre, el diari La Grada em va proposar presentar una tertúlia de futbol de l’Espanyol a televisió i com ja tenia el  cap la incursió al teatre els vaig plantejar canviar l’oferta, jo vull fer aquesta tertúlia, però en teatre, tipo cròniques marcianes al seu moment.
Respecte la premsa escrita amb “Don Balón” on  vaig ser director durant un parell d’anys ja vaig tenir la dosi que podia assumir, faig articles o cròniques de tant en tant per algun diari digital, però ara mateix el que em ve més de gust és fer teatre.

–Quin ha estat el programa que més t´ha agradat fer?
–Un dels latenight on més he après i millor m’ho he passat és l’Hormiguero, el contrari del que pensa molta gent Pablo Motos és un dels millors caps que he tingut, un molt bon professional i gran persona. És un espai televisiu que té gran equip i per mi ha estat un plaer poder participar-hi.

–Quins projectes de futur tens previstos?
–Doncs venir a viure a Andorra em faria molta il·lusió i poder posar en marxa aquesta idea del micro teatre amb monologuistes, cantants, pintors, fotògrafs, petites obres i representacions, amb un públic reduït que poguessin gaudir d’un espai d’entreteniment cultural a un bon preu i amb la comoditat de poder prendre alguna cosa i conèixer els artistes més d’aprop, és el meu pla de futur, espero poder tirar-lo endavant ben aviat.