Abans de la pandèmia el planeta semblava girar impulsat pel turisme, de fet molts països com Andorra i Espanya basaven gran part del seu model productiu en aquest àmbit, que amb la globalització, les promocions low cost, la millora de les comunicacions i el transport, la digitalització i ofertes en línia creixia exponencialment cada any, sense que ningú preveiés un convidat tan inesperat i incòmode a parts iguals com un virus, que ha paralitzat un dels motors més importants de les economies de molts països.

El turisme semblava el sol al voltant del qual tot havia de girar fins que, de sobte, va arribar el coronavirus, un nou actor que ningú esperava a la funció, però que s’ha incorporat amb tanta força a l’escena quotidiana que ha esdevingut el protagonista d’un període que es preveu conjuntural, tot i que molts experts ja mantenen que ens haurem d’acostumar a viure amb aquest tipus d’agents, és a dir, que podria ser el primer de varis. La part positiva és que hem après moltes coses respecte de l’epidemiologia, hem incorporat protocols i hàbits de prevenció que ens ajudaran a estar més preparats per combatre aquest tipus de situacions, però és evident que deixa al seu pas un rastre de dolor per les pèrdues humanes i una situació econòmica absolutament dramàtica de la que encara no en som plenament conscients.

Els carrers buits, els cels sense avions, les fronteres tancades, més d’un terç de la població mundial confinada mirant el món a través de la finestra o la pantalla... Ara tot just fa un mes molts països van començar la desescalada, plans de recuperació i la tornada a una nova normalitat, però què passarà amb el turisme a partir d’ara? Com serà viatjar després de la pandèmia?
La incertesa econòmica, la pèrdua de molts llocs de treball que fa que les butxaques dels consumidors no estiguin per llençar coets, la manca encara de protocols oficials i consensuats amb Europa fan que les previsions futures siguin un exercici d’absoluta ciència ficció, ja que es tracta d’una situació sense precedents.

Fins a l’arribada de la Covid-19, Andorra va rebre 8.234.993 visitants estrangers al 2019. Espanya, país fronterer del qual també es nodreix, era la segona potència turística mundial amb la rebuda de 83,7 milions de visitants al mateix any, només superat per França l’altre Estat limítrof amb el Principat. Per tant, el turisme no és només un invent amable perquè gaudim tots plegats d’un merescut descans i vacances bucòliques, sinó que la seva incidència en l’economia és real; a Andorra representa el 40% del PIB i dona feina a gran part de la població activa.

L’impacte serà brutal, tenint en compte que el panorama depèn de diversos factors que no han estat concretats; tant hotels, com restauració, companyies terrestres i aèries, agències de viatges, operadors i empreses d’oci estan en mode supervivència.
També hem de tenir en compte un altre aspecte que s’està produint com a resultat de tot el que està passant, que és el fenomen turisme nacional versus turisme internacional. Precisament l’esfera aèria sembla ser la clau de la reactivació del turisme, ja que es calcula que al 2018 fins el 80% dels turistes internacionals van arribar en avió.

Per això, pels estats és tan important poder-se vendre com un destí segur i preparat per la Covid-19, però sembla ser que les últimes notícies dels rebrots que s’estan produint ha frenat aquesta possibilitat, de manera que molts països han decidit apostar pel turisme de proximitat i hem passat de l’eslogan «Queda’t a casa» al «Queda’t al teu país d’origen les properes vacances», com una sort de solució immediata per a la recuperació del sector. El que sembla més que evident és que ja no només hi ha un interès per preservar la salut de la població de cada país, sinó fer que la despesa turística sigui interna i preservar el turisme nacional per mirar de salvar el mobles de la pitjor temporada d’estiu que es recorda en dècades. El que s’hauria de començar a estudiar, segons el meu parer, és com recuperar la demanda tradicional sense que minvin la qualitat dels serveis i els preus.

Arribats a aquest punt, em faig la següent pregunta: ens trobem davant la fi del turisme de masses i de les ciutats globals?
Les ciutats abans del coronavirus ja s’enfrontaven a seriosos problemes de contaminació, urbanístics i de superpoblació que feien més vulnerables a les persones. Sembla ser que la pandèmia està impulsant tota una sèrie de canvis que ja es venien anunciant, però que s’han accelerat i comença a prendre força un nou model de ciutat neta, que incorpori un alt nivell de biodiversitat, amb varietat socioeconòmica i un creixement limitat que contribueixi a generar regions de qualitat i paradigmes no contaminants que siguin igualitaris en matèria d’impostos, despeses i recursos. Per tant, el turisme no és una excepció i haurà de passar forçosament per la sostenibilitat i la proximitat per recuperar-se, no només perquè la crisi l’està obligant a fer-ho, sinó també perquè les noves generacions de viatgers ja són diferents; per tant, la tendència a moltes ciutats europees serà la de reduir allotjaments i millorar les infraestructures de moltes zones massificades, no només del turisme de sol i platja, sinó també del cultural.

La reducció de vols, possiblement més cars, combinada amb menors ingressos familiars disponibles portarà com a resultat un menor turisme de masses, de manera que el turisme rural serà un dels beneficiat amb destins molt accessibles, propers, on es pugui arribar amb vehicle propi; es consolidaran tendències com l’ecoturisme, i centrades en el benestar, com una part integral o l’única raó de molts viatges de plaer. La demanda dels nous viatgers anirà enfocada a buscar empreses que practiquin la sostenibilitat tant en el medi ambient com en la comunitat. Està clar que són tantes les incògnites que la gran qüestió és si anem cap a un nou paradigma.

Sempre que arriba un cicle crític s’obre un debat sobre l’esgotament del sistema i de la necessitat d’innovar, però el cert és que el canvi ja s’estava gestant molt abans; la pandèmia ha precipitat aquest procés de transformació planetària que no serà ni molt menys unificada. De fet, en relació al turisme ja s’estan confrontant dues fórmules radicalment diferents. D’una banda, aquell que apunta a una visió nostàlgica que busca la creació de bombolles d’eliminació del risc, quelcom que es concretarà en una expansió del resort a centres urbans i a regions prèmium.

I d’una altra, un model de convivència socioecològica basat en la cura mútua entre comunitats i medi ambient. Dins d’aquest concepte, el viatger deixaria d’aprofundir en la idea d’exotisme, explotació de recursos, per convertir-se en el protagonista d’una activitat vinculada al manteniment de les xarxes d’afectes i de col·laboracions laborals, culturals i d’activisme ciutadà a llarg termini.

Que les crisis s’han de transformar en una oportunitat per canviar i millorar les coses és una bona manera de veure-ho; que realment sigui així, no ho tinc tan clar. Potser amb l’arribada de la vacuna, el planeta tornarà a girar novament al voltant del sol del turisme, com no fa tant, però evolucionar és positiu i si el sector aprofita aquest impàs per incorporar variacions de les quals tots en puguem sortir beneficiats, doncs benvingudes siguin les crisis, perquè almenys tindrem el consol que serveixen per alguna cosa més que per al patiment.