Michelle González, directora i actriu del curtmetratge Cenienta con tacones de ama, un gir del conte tradicional de sotmesa a dominant que li ha valgut el reconeixement a festivals de renom com el de RTVE, Filmets i Notodofilmfest, parla en una entrevista a EL PERIÒDIC D’ANDORRA d’aquest projecte professional i de la sorpresa que ha suposat per ella que la crítica acollís tan bé el seu primer treball cinematogràfic.

–Com va sorgir la idea?
–La idea va sorgir per una desil·lusió, jo havia de fer una pel·lícula en la que havia de ser una de les protagonistes, però a la fi el projecte no es va dur a terme. Llavors vaig tenir una baixada i un dia mirant el meu blog vaig veure que el relat de Cenicienta con tacones de ama l’havien llegit moltíssimes persones. Això em va animar i em vaig decidir a fer un curtmetratge sobre aquesta historia. Així que d’una decepció laboral al final va sortir una oportunitat que em va inspirar i motivar per continuar endavant.

–Qui et va donar suport per dur a terme el projecte?
–El primer que vaig fer va ser anar a veure un director de cinema per oferir-li el relat, però em va explicar que ell no feia curtmetratges. No obstant això al contrari de desanimar-me, em va mirar els ulls i em va dir tu pots fer-ho. Llavors vaig tenir la sort d’anar a una exposició d’art convidada per Joan Abelló, director del Cercle Artístic, al MACBA, on  em va presentar a un artista italià que es diu Federico Concas. Xerrant amb ell una estona li vaig comentar que estava fent un curtmetratge. Es va interessar perquè li mostrés la meva feina, li vaig ensenyar quatre vídeos de YouTube que havia fet i em va contestar ‘m’agrada el que fas, jo t’ho gravo’. I així va anar, total que en tres hores ja tenia tot l’equip, estilista Lola Villaescusa, perruqueria Maria Barcelona, so etc ...

–Protagonitzes, dirigeixes i produeixes el curt en quina faceta et sents més còmoda?
–El que més m’agrada és dirigir, perquè vull tenir el control de tot, em sento més segura.

–És molt complicat un rodatge d’aquest tipus, tu que ja tens experiència com a actriu?
–Home el rodatge va ser fàcil, precisament per la meva trajectòria com actriu i perquè tenia molt clar el que volia transmetre i com volia que transcorrés la història, però on realment vaig plorar i ho vaig passar fatal de nervis i d’estrès  va ser en la post-producció i el muntatge, potser perquè no depenia tan de mi i del que jo sabia fer i estava en mans d’altres, el que et comentava del control.

–Quant de temps has necessitat des que es va iniciar el projecte fins tenir-ho acabat? 
–Vaig tenir la sort que a la gent amb la que vaig contactar per presentar-los la proposta i que col·laboressin d’alguna manera per tirar-la endavant de seguida els va agradar molt, tothom es va engrescar i involucrar moltíssim, així que en vuit mesos ja estava estrenant als cinemes Texas. 

–El curt ha passat pel festival de RTVE, per Filmets i va ser seleccionat per Notodofilmfest, què ens pots explicar d’aquesta experiència?
–Per a mi ha estat un somni, perquè era el meu primer curtmetratge i que agradés tant, va ser una il·lusió increïble. Sempre que realitzes una feina amb tant d’esforç, carinyo i entusiasme, al final el fet de que hi hagi un reconeixement de la professió, et fa molt feliç, no només a mi sinó a tots els que van apostar pel curt.

–Utilitzes la sabata com a metàfora per donar-li la volta al conte, creus que el calçat és un element determinant en la personalitat d’una dona?
–El curtmetratge és fetitxista, però cada persona ho ha vist a la seva manera, i per a cada persona té un final diferent. I això m’encanta. Cadascú ho ha interpretat des de el seu punt de vista i per tant es veu com una mateixa situació pot ser valorada des de diferents perspectives.

–Com és Michelle com a dona?
–Soc una persona somiadora, que sempre veu amb optimisme la vida i que  es creix davant les adversitats. Em considero creativa i amb molta imaginació.

–Creus que les dones han de buscar el príncep blau o poden ser elles mateixes les seves pròpies princeses?
–Penso que el més important a la vida és estar bé amb tu mateix, i a partir d’aquí pots cercar o trobar el que vulguis que et faci feliç. Home gairebé totes les dones hem somiat amb un príncep blau, el que passa és que hi ha més gripaus que prínceps, però no perdo l’esperança, com he dit soc molt somiadora.

–Quin missatge vas voler traslladar amb aquest curt?
–La veritat és que el que explico en el curtmetratge em va passar sent jo molt joveneta i em vaig quedar amb una sensació molt rara, perquè jo no entenia ni què era una “ama” ni res per l’estil, i s’ em va quedar tan gravat que a la fi vaig decidir fer el relat. Va ser una vivència personal que al final he pogut traslladar a la ficció basada en un succés real.

–Quins projectes tens per al futur, tens previst fer més curtmetratges o et decantaràs per la interpretació?
–Ara estic acabant de corregir i donar l’estil a un llibre que he escrit durant la pandèmia del coronavirus. He dirigit un videoclip d’un grup que es diu Els fills del sr. president  emès alprograma Animals de companyia que es va estrenar el 4 d’agost. Us encantarà. I més projectes que encara no puc revelar.