La nova junta de la Federació d’Associacions de la Gent Gran, presidida per Fèlix Zapatero, va demanar al Govern millores pel col·lectiu amb més experiència i més vulnerable davant la Covid-19 del Principat. Són  uns 8.000 majors de 65 anys, tot i que afiliats n’hi ha 2.000.

–Quines són les febleses que s’han detectat en la lluita contra la pandèmia pel que fa a la gent gran?
–S’ha fet prou bé. Mancances sempre n’hi ha però entre el test massiu a la població i els serveis socials dels comuns, la Creu Roja Andorrana i els voluntaris s’han cobert bastant bé les necessitats de la població del nostre país. Tothom parla dels sanitaris i jo soc més d’agrair l’acció dels no sanitaris, és a dir, col·lectius que no es tenen en compte com les caixeres de supermercat, els transportistes, els urbans o el personal de neteja. Aquestes persones tenen un risc elevat. A més, dins dels sanitaris hi ha personatges com les auxiliars d’infermeria, els serveis de manteniment o les cuineres de les residències, per exemple.

–I a més són imprescindibles per a la gent gran.
–Clar. Els voluntaris i serveis socials de cada parròquia tenien el llistat de telèfons de les persones  grans i els trucaven per saber què necessitaven. Per exemple, Canillo és una parròquia amb molta gent gran que viu sola en nuclis molt diversificats. Els serveis socials hi contactaven per si calia facilitar-los el menjar. A més, durant el període de confinament no s’ha constatat defuncions de persones que visquin soles a casa seva. D’alguna manera, aquest és un bon indicador que destaca que han estat a sobre de la gent gran.

–S’ha potenciat aquest servei? La pandèmia posa en evidència que la nostra societat no tracta amb prou cura a la gent gran?
–Sí, s’han posat més mitjans, però més o menys estava igual. Només els voluntaris i la Creu Roja han insistit més. Abans del 13 de març, tots els comuns ja comptaven amb un conseller de serveis socials i el Govern amb un Ministeri d’Afers Socials on hi ha el Servei d’Atenció Domiciliària (SAD), dirigit per Montse Gil. Tothom està molt satisfet.

–Per una banda tenim les administracions públiques i per l’altra, les ONG i els voluntaris, no fa una valoració crítica respecte a què s’hauria d’haver desenvolupat una feina des de serveis socials i no pels voluntaris?
–No. La Creu Roja Andorrana sempre ha fet molts serveis i és compatible amb serveis que fa el Ministeri d’Afers Socials en facilitar, per exemple, material adaptat com cadires de rodes. Els voluntaris han actuat degut al fet que hi havia una necessitat. Era un tipus d’activitat dividida entre el Govern, els comuns i  aquests voluntaris.

–No s’ha desatès en cap moment  a la gent gran?
–No, en absolut.

–Ara com afronten el rebrot tenint en compte que les residències van ser un focus aquests darrers mesos?
–Les residències han estat un focus a tot arreu, no només aquí, ni aquí ha passat pas més. S’està complint el que està passant als països veïns i és absolutament normal. L’actitud de la federació davant del possible rebrot que ve és la mateixa: complir estrictament les instruccions del Govern, és a dir, la mascareta obligatòria, els guants quan calgui i mantenir el distanciament. S’està constatant una certa relaxació.

–Es van seguir les mesures i els protocols i tot i això va haver-hi casos dins les residències. Falten recursos?
–Les causes del grau més elevat de casos a les residències són dos: la primera, que la gent de les residències és d’alt risc perquè una persona que viu a casa seva i té 50 anys té una probabilitat de contagiar-se molt més baixa que una que en té 80 i està en una residència, sigui pública o privada. I en segon lloc, tenen un component de gent que treballa allà que quan acaben la seva jornada laboral fan la seva vida. Aquí és on pot haver-hi el contagi. El contagi que ha entrat als centres ha estat per aquest personal que és asimptomàtic al qual, inclús, li han fet malament la PCR.

–Seria una opció disminuir l’aforament a les residències per reduir el risc de contagi?
–El Govern va reduir les grans masses de gent gran i els va dividir en grups petits perquè així és més fàcil la gestió. L’actuació dels sanitaris i voluntaris també i disminueix el risc de contagi.

–Per tant, s’ha evidenciat la necessitat de reduir els aforaments a les residències?
–Segurament hi ha un volum òptim i és més ràpid fer residències de 50 llits, així com més barat per la mida del terreny. Per una residència de 300 llits cal un terreny que a Andorra és difícil de trobar. A més, pot ser un bon model per fer-les en diferents parròquies perquè molta gent podrà viure a la seva mateixa parròquia. Tot i això, caldria adaptar-les a les possibilitats i és per això que el Govern està treballant a buscar localitzacions. No serà ni d’aquí a un any o dos quan s’obrin noves residències, ja que des que es posa la primera pedra fins que entra el primer resident, passen set anys.

–S’hauria de començar a gestionar ja doncs?
–Si d’aquí a set anys no s’han construït residències, hi haurà un problema d’espai. L’any que ve s’hauria de començar alguna residència. A més cal buscar localitzacions més enllà d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany, on estan totes actualment. Al centre del país hi ha pocs terrenys i és complicat fer localitzacions en d’altres perquè hi ha gent gran tant autònoma com dependent.
 
–Han de ser espais adaptats per poder sortir. La idea és fer-ne una a cada parròquia?
–Sí però passaran 100 anys. El que volem és anar paset a paset, ens conformaríem que en una projecció d’aquí a cinc o set anys s’obrin una o dues  residències amb aquest perfil de 50 llits cadascuna. S’ha de preveure que si la població gran augmenta, les residències també ho han de fer.

–Que li sembla el projecte Aptitude, en fan una bona valoració? És un mecanisme útil que es podria extrapolar a altres parròquies?
–Sí. Tot el que sigui fer sondejos de la població és favorable. Per exemple, poden sortir vídues a Canillo que viuen soles i amb una pensió molt baixa que no arriben a final de mes. No només és un tema sanitari, sinó també de nivell de vida. A més, Canillo està bé per començar perquè és una mida idònia, hi ha nuclis molt dispersos i molta gent que hi viu sola. 

–Van reduir a set  les 34 demandes de la federació al Govern. Per què?
–N’hi havia que eren tenir pensions iguals al salari mínim, que suposen un volum de diners molt elevat, o d’altres que tenien relació amb convenis internacionals i que eren inviables. Aquesta nova junta som del paset a paset i de les micromillores.

–Es plantegen presentar cada any uns pocs punts?
–Anirem veient. El més pelut són les pensions perquè és una petició que implica una despesa important i no es pot fer d’avui per demà. Aquest any no és moment d’insistir, ja que segurament el Govern tindrà problemes de cara a l’aprovació del pressupost de l’any vinent perquè hauran de retallar d’algun lloc. En canvi, per fer un 25% del tercer pagador, que és una de les demandes, ningú paga més.

–Quines altres prioritats es plantegen a part d’aquestes?
–Ampliar les campanyes de prevenció és una línia molt interessant que estalvia molts diners a la CASS. Inicialment sembla que sigui una despesa, però no. A tots els països desenvolupats van a més.