«Els somnis estan per somiar-los i estan a disposició de qui els vulgui somiar. És totalment cert que es pot decidir no somiar-los, però nosaltres no som d’aquests». Així comença el documental del MoraBanc anomenat No som invulnerables, som indestructibles. El reportatge està ple de curiositats del dia a dia de l’equip i d’escenes entre bastidors, com les partides de ping-pong a l’hotel, l’escrupolosa neteja de les pistes, la visita a l’Oceanogràfic, on els jugadors van poder veure, entre altres, dofins, taurons i lleons marins, el treball dels fisioterapeutes en una competició tan exigent o el treball a les xarxes socials amb els ja coneguts vídeos de Fernando Simón o les entrevistes de Jelínek als membres de l’expedició. A més, es va recordar la samarreta que va portar l’equip en el partit davant el Reial Madrid, replicant les primeres que lluïen els pioners del club.

L’equip va arribar a València la nit del dijous 11 de juny. Tunde, fitxat per la fase final, va haver de fer el trajecte des d’Andorra amb cotxe, ja que, per motius sanitaris, no podia anar al bus. Els Jugadors i els tècnics van tenir prohibit el contacte amb la civilització fora de la bombolla sanitària. Els primers dies els jugadors no podien acostar-se als dels altres equips. Per exemple, els germans Colom no podien abraçar-se estant al mateix hotel. Aquí cobra importància la figura de Ricardo, l’encarregat de material, que era l’aconseguidor de coses pels jugadors, que no podien sortir. «La fase ha estat rara perquè l’hem jugat sense públic i per altres coses. Vam començar perdent dos partits per 16. Vam destrossar el Saragossa batent el nostre rècord de punts amb 113, vam guanyar el Reial Madrid de 16 en un partit històric per molts motius i, quan ja tocàvem les nostres primeres semifinals amb la punta dels dits, el bàsquet ens va donar amb la porta als morros», resava la veu en off d’aquesta peça. 

El conjunt del Principat arribava motivat al partit contra l’amfitrió. La xerrada del tècnic en la prèvia així ho indicava: «Portem dos mesos trobant a faltar això, sortir a la pista i competir. No veig cap raó per la que no gaudim d’això, som nosaltres i una pista de bàsquet, nois. No pergueu ni un moment pensant en res més que no sigui fer el que heu de fer i donar el màxim. Avui no serem campions ni quedarem eliminats. No és que hem de pensar dia a dia, hem de pensar quart a quart. Sortim a la pista i donem el nostre 100%». Dues hores després, l’equip patia la seva primera derrota i dos dies més tard, vivia el dia de la marmota contra l’Herbalife, però encara quedaven tres oportunitats més.

Va arribar el dia del partit contra el Saragossa i els andorrans s’ho jugaven tot a una carta. Si perdien, serien eliminats de la competició. En canvi, si guanyaven, podrien continuar lluitant. L’entrenador basc va apel·lar al treball per emportar-se la victòria, que finalment, es va aconseguir per 20 punts de diferència i amb rècord històric del club: «Forcem el contacte per poder canviar en defensa. Comunicació en defensa en tot moment. Canviem en defensa per poder ser més agressius. Vull veure aviat en les nostres jugades com de seriosos estem avui. No us parlo de guanyar o perdre. Us parlo de treballar. Som-hi»! El MoraBanc ja havia trobat el camí del triomf una vegada, però s’enfrontava al favorit. De nou, tocava afrontar un partit a tot o res, però contra un dels reis del bàsquet europeu. No obstant això, Navarro sabia el que havien de fer els jugadors: «Vam fer un gran partit contra el Saragossa, corrent i sent consistents. Avui ho hem de fer igual. Si ens anoten, se la tornem ràpidament, si robem o agafem un rebot, se la tornem ràpidament. Hem de fer el nostre bàsquet i si ells corren nosaltres hem de córrer més encara».

Arribats a aquest punt, quedava una pedra més en el camí i tenia nom: San Pablo Burgos. Es tractava de l’equip que ja havia donat la sorpresa i, per si fos poc, era comandat per Peñarroya. Ibon Navarro no volia pressió i va recordar el que va passar a les semifinals de la Copa del Rei: «Recordeu les semifinals contra Unicaja? Aquell dia no vam gaudir. Gaudim del partit d’avui. Siguem nosaltres a la pista. El bàsquet ens torna a donar una oportunitat de ser en una final». No va poder ser per només dos punts, però l’equip va ser ell mateix i va lluitar fins a l’últim segon.