L’Aurora Casadevall, infermera i llevadora jubilada, va arribar a Encamp provinent de Girona, Catalunya, quan tenia 10 anys. Va venir acompanyada dels seus pares i dels seus cinc germans. Es van establir a la parròquia i el seu pare va posar en marxa una rellotgeria i una joieria. La seva vida mentre era una nena a Andorra «va ser perfecta perquè a Encamp érem quatre gats, ens coneixíem tots, els nens podíem jugar a la plaça... vaig tenir una infància perfecta i molt feliç». Va ser durant aquesta etapa de la vida quan va decidir que volia ser infermera i que «si podia arribaria a ser llevadora». 

Així, quan va tenir 17 anys va anar a la Universitat a Barcelona «perquè en aquell moment aquí a Andorra no podia estudiar infermeria» i va estar interna a l’hospital de la Creu Roja del carrer dos de maig de la capital catalana durant tres anys. D’aquella època, va explicar que tornava a Andorra dues vegades a l’any: «Jo tan jove que era no coneixia una gran ciutat. Estava interna i amb un règim d’internat força dur. A l’hospital t’ensenyaven i tu a canvi treballaves. El primer dia, per exemple, em van dir: mira, les estudiants de primer any heu de rentar els orinals dels malalts! i em van donar lleixiu i un fregall, i sense guants vaig netejar el que em tocava. Encara després, una infermera d’un curs més endavant venia a mirar si ho havies fet bé». També recorda el procés d’ebullició de les xeringues, que eren de vidre i reutilitzables o el fet d’haver de dur les gasses a rentar a la bugaderia de l’hospital, després estirar-les, posar-les dins d’unes bombones i esterilitzar-les: «En aquell moment t’ho donaven tot amb compta-gotes, no com ara que tenim de tot i no hem d’estalviar res».

Després d’aquesta època a Barcelona, Casadevall va passar 12 mesos complerts a Madrid especialitzant-se com a llevadora, de setembre a setembre. Després d’estar interna va fer un examen i va tornar a Andorra com a llevadora: «Vaig obrir un consultori a Encamp i els parts els feia a la Clínica del Doctor Vilanova, a Andorra la Vella». Va treballar als dos llocs fins als anys 70, quan es va obrir la Clínica Meritxell: «Durant uns anys anava als dos llocs, tenia la meva consulta i era l’única llevadora de tot Andorra.

Havia de treballar moltíssim, anava d’una clínica a l’altra fins que un dia vaig tenir un accident. Em vaig adormir a la carretera i vaig dir que busquessin a algú més que jo no podia treballar tant. A la que va arribar una altra llevadora jo estava embarassada i vaig decidir deixar de portar parteres pel meu compte. Amb l’altra llevadora treballàvem una setmana cadascuna, la setmana que no treballàvem, tot i que al principi jo vaig guardar algunes clientes, després ja vaig dir que prou». 

Després d’aquesta època l’ofici de llevadora es va anar instaurant al país, i cada vegada n’hi havia més. En aquest sentit, Casadevall va considerar que la sanitat al Principat evolucionava de la mateixa manera que ho feia a la resta de països del món: «Jo no podia ensenyar els cabells, el meu uniforme tenia un coll ben rígid i duia una bata que m’arribava als turmells, havia de dur mitges a l’estiu i a l’hivern, no podia dur joies ni anar maquillada i et passaven revista cada matí abans d’anar a treballar».

Tot això, L’Aurora Casadevall ho explica al llibre que ha escrit i que presentarà avui i que es titula Quaranta-tres anys a la sanitat d’Andorra: «Vaig decidir escriure el llibre perquè quan ja m’havia jubilat vaig recuperar uns diaris que escrivia quan era jove i em van inspirar. A mesura que passen els anys et vas oblidant del que has anat fent al llarg de la vida. De quan vaig anar a Barcelona, per exemple, si no ho hagues escrit possiblement hi hauria coses de les que no me’n recordaria».

L’ofici de llevadora 

L’Aurora Casadevall, mentre relatava algunes de les seves vivències i compartia el contingut del llibre, va posar en valor l’ofici que va exercir durant 43 anys de la seva vida: «L’especialitat que he fet per mi és la glòria, perquè veure néixer una criatura... quina cosa més maca hi pot haver a la vida que això? Jo que he fet tants parts, encara quan veig com neix una criatura i quan sento el primer plor... per mi és un moment màgic. Aquesta feina m’ha donat moltes satisfaccions». Tot i així, va explicar, també, que el fet de treballar en un àmbit «tan humà» també comporta que la feina a vegades sigui «dura i difícil» però es va mostrar optimista: «No sabem mai què farem fins que ens trobem en una situació desagradable, però llavors t’adones que treus forces d’allà on sigui i que te’n surts». 

Tranquil·litat

Actualment, l’Aurora està jubilada: «Quan em vaig jubilar vaig pensar: encara et sents bé i vols fer altres coses. Ja està, has de donar pas a la gent jove», i així ho va fer. Dedica el seu temps a caminar, a llegir, té cura del jardí i de l’hort, li agrada anar al cinema i li agrada l’òpera: «No m’avorreixo». A banda d’això, també dedica tot el temps que pot a la seva neta. Pel que es refereix a l’àmbit sanitari, segueix mantenint contacte amb les persones amb qui va coincidir els anys que va treballar a l’hospital.