No resulta cap novetat que després d’un trauma mundial com el que hem viscut amb la Covid-19 el control dels estats sobre la vida dels ciutadans hagi augmentat, excusant-se en motius de seguretat.
La por, la incertesa, el desconeixement del que passa ens fa vulnerables i és en aquests moments de debilitat i sensibilitat emocional quan és més fàcil passar per alt la regressió de drets que estem patint, així que aprofitant la conjuntura a base d’estats d’alarma, decrets, sancions, excepcionalitats, tancament de fronteres i altres instruments, els poders han anat acotant la nostra llibertat en pro del nostre benestar.
Però no ens equivoquem, realment això ha estat un encert? S’han salvat tantes vides com es vol fer creure? Doncs, jo no ho sé, no ho tinc tan clar, com a mínim em fa pensar i no conformar-me amb el que m’expliquen des de les fonts més oficials com deia l’escriptor, humanista i economista José Luis Sampedro. Governar a base de por és molt eficaç, hi podem trobar molts exemples al llarg de la història. Als anys 80 el perill es deia Nicaragua i el president Ronald Reagan espantava la població i denunciava l’imminent risc de la invasió des de l’Amèrica Central, Mèxic i via Texas de l’entrada a Estats Units per apoderar-se del país. Als 90, el president Bill Clinton va expulsar el maligne arrasant Iugoslàvia en una guerra de tres mesos, el cas més recent el tenim el 2003 quan George Bush denuncia que Irak està a punt d’aniquilar el planeta amb armes de destrucció massiva. El concepte de «War on terror» (guerra al terror) no només va aconseguir decantar gran part de l’opinió pública en favor de declarar la guerra, sinó que també va servir d’escut per justificar la introducció de lleis que amplien i molt el poder del govern sobre els ciutadans que podien trobar-se sota sospita de terrorisme.
Les guerres es venen mentint, per poder seguir mantenint l’statu quo, encara que pugui semblar increïble són operacions de màrqueting i l’opinió pública és el target al que s’ha de convèncer.
Ara, tot i no ser un conflicte convencional, ens han venut la pandèmia com una guerra, com un enemic al que s’havia de vèncer de forma conjunta i obedient. S’ha conjugat la por amb la lluita contra una amenaça comuna, el còctel perfecte per obtenir el sacrifici, la unitat i disciplina que es requerien per salvar vides. D’aquí que el llenguatge bèl·lic que s’ha utilitzat en aquest període per part d’institucions, partits polítics, mitjans de comunicació, lobbies i poders fàctics ha resultat tan útil per aconseguir un comportament exemplar per part de sanitaris, cossos de seguretat, serveis d’emergències i ciutadania en general, mobilitzant tot tipus d’accions de solidaritat col·lectiva en un exercici de bonisme mai vist i gens propi d’unes societats que abans del març del 2020 podien conviure tranquil·lament amb la pobresa de les seves ciutats o amb la fam al món que mata molta més gent que aquest virus, amb el seu habitual consumisme i sense immutar-se, així que podríem dir que el poder ha aconseguit instal·lar en la consciència general el «War on virus», guerra contra el virus.
I en aquestes estem perquè un cop controlada l’emergència sanitària vindran la urgència econòmica i social, i s’ha de tenir a l’opinió pública amansida i no hi ha cap element més poderós que la por, per tant és el temps de la por, els que treballen, viuen amb el temor de perdre la feina, els que no treballen amb la incògnita de quan podran tornar al món laboral, por a les nits sense pastilles per dormir i els matins sense pastilles per despertar, por al canvi, a la incertesa, por a la soledat però també a la multitud, por a morir però també a viure. L’ésser humà té quatre emocions bàsiques que són l’alegria, la tristesa, la por i la ràbia, saber gestionar-les de forma intel·ligent depèn de cada un de nosaltres, per tant, no caiguem en el parany que una ens domini i ens paralitzi, però sobretot no deixem que a través d’ella ens manipulin i ens facin creure en una nova normalitat, jo vull la normalitat de sempre i aquesta ha de ser la nostra lluita, ni un pas enrere, perquè perdre drets suposa perdre llibertat, la capacitat de decidir fer una cosa o no ens fa lliures i a la vegada responsables dels nostres actes, per tant, no deixem que ens diguin mentides, busquem la veritat, perquè la veritat ens farà lliures.
Avui cobren més sentit que mai les paraules del recentment desaparegut Pau Donés, vocalista de Jarabe de Palo, i que vull recordar en aquest article perquè comparteixo plenament la reflexió: «La vida és ahora, vivámosla, vive el momento, no pensando en el futuro. Y no tengamos miedo, lo que tenga que ser, será. El tiempo que estemos aquí, disfrutémoslo».