Davant la crisi sanitària que s’ha viscut a nivell mundial, tots els estats s’han vist abocats a haver de buscar solucions ràpides i d’emergència per parar el cop.

Una de les mesures que s’ha adoptat en l’àmbit econòmic perquè les empreses poguessin sobreviure i mantenir les seves estructures ha estat l’ERTO, expedients de regulació temporal d’ocupació que s’han presentat a la ciutadania com la recepta estrella per superar l’UCI econòmica que ha provocat la Covid-19.

Però el cert és que això resultarà més un pegat que una solució. La realitat és que quan les empreses tornin a arrancar ho faran d’una forma més lenta i progressiva del que s’esperava i els seus nivells de facturació quedaran lluny de ser els mateixos que abans de la pandèmia, pel que els serà molt complicat poder mantenir la seva massa salarial, i per tant, moltes d’elles es veuran obligades a reduir les seves plantilles si volen sobreviure. Això comportarà que la mateixa feina s’hagi de dur a terme amb menys gent, que l’altra meitat passi a engrossir la llista de l’atur i que tot plegat hagi servit per endeutar estats i companyies.

A priori semblava ser la millor opció, però segons va passant el temps s’està comprovant que la mesura no servirà per evitar acomiadaments i simplement s’ha allargat el que era inevitable.

Pel que fa a Andorra, fins ara s’han acollit a aquesta opció 10.000 persones; a partir d’ara es creu que la xifra variarà poc i anirà a la baixa, però el que no s’havia contemplat, o si s’ha fet no s’ha volgut explicar és que serà molt difícil recuperar el 100% d’aquesta massa salarial i per tant molts dels ERTOs d’avui seran els ERO de demà.

De manera que un país que pràcticament no tenia atur passarà a tenir una població aturada que esperem que no es cronifiqui i es converteixi en un problema endèmic.

És veritat que hi ha una dita que diu que «a toro pasado, todos somos Manolete» i criticar és molt fàcil, per tant jo no ho faré, no és el meu estil, però el que sí que toca és arromangar-se i treballar més i millor per trobar fórmules de salvaguarda la supervivència de les empreses, de reconduir la situació econòmica que quedarà molt malmesa i d’evitar la destrucció de feina creant nous llocs de treball.

Davant d’aquest panorama s’ha tornat a posar sobre la taula quin model econòmic es vol per al Principat, ja que seguir apostant només pel turisme i el comerç, amb tots els canvis que s’estan produint internacionalment no sembla el més segur. Ara que la globalització també s’està veient afectada amb la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina caldrà veure també que passa amb la inversió estrangera i com es fa perquè el país resulti atractiu per al capital que ve de fora.

Així que fent una mica de brainstorming, com es diu en l’àmbit publicitari, s’haurà de mirar d’aportar idees innovadores, creatives i pensar potser en un Silicon Valley andorrà que capti coneixement i talent tecnològic amb avantatges fiscals que els siguin favorables, potser una central de servidors, desencallar el tema del casino, repensar la proposta de l’aeroport, anar a buscar marques que vulguin tenir la seves seus socials aquí, perquè burocràtica i fiscalment es donen facilitats per la seva implantació o muntar esdeveniments destacables que sedueixin i convidin a visitar Andorra. És important valorar plans estratègics que puguin reinventar i substituir un sistema que ja mostrava símptomes d’estar esgotat i que la Covid-19 a acabat d’accelerar el seu procés de caducitat.

Em pregunto quantes empreses han tancat i no tornaran a obrir des que es va iniciar la crisi fins a dia d’avui i quants llocs de treball no es tornaran a recuperar passada la pandèmia i quina serà la solució per a aquestes víctimes per les quals s’haurà de buscar alternatives, perquè segueixin portant una vida digna sense augmentar la desigualtat social.

Ara per ara la incertesa és molt gran i a tots ens agradaria tenir la bola màgica que pogués predir què és el que passarà en el futur més immediat, però el cert és que no ho sabem, i aquesta afirmació fa que no tinguem el control; aquesta sensació no agrada, ens genera incomoditat, angoixa, hem estat forçats a sortir de la nostra zona de confort i no hem de tenir por, perquè la por paralitza, per tant la situació és complicada sí, serà difícil, segur, patirem, també, però la visió que crec que s’ha de tenir és que és el moment que ens ha tocat viure, s’ha d’acceptar, afrontar, buscar solucions, ajudar-nos, creure en la bondat de les nostres societats i seguir endavant, sempre endavant, perquè moltes vegades la vida et dona llimones i és millor fer una llimonada que estar constantment lamentant-se de l’àcid i amarg que és tot plegat.