• Una vuitantena de fotografies datades entre els anys 30 i 80 del segle passat evoquen les aules, els mestres i els alumnes de les escoles francesa i espanyola d'Encamp. L'exposició es pot visitar a la sala Expo Art fins al 25 de febrer

Reconstrucció aproximada d'una aula de mitjans segle XX, amb crucifix inclòs i Benito Mas al fons. Foto: TONY LARA

«Entramos y el Sr. Maestro nos explicó una lección de Gramática. La estudiamos y la recitamos. Hicimos un dictado, nos lo corrigió el Sr. Maestro y lo pasamos a la libreta de limpio. Salimos al recreo. Rezamos y salimos». Aquesta és l'entradeta corresponent a la tarda del 10 de gener del 1944, que una mà anònima –i de cal·ligrafia excel·lent, tot sigui dit– va escriure al llibre diari de l'Escola espanyola d'Encamp. El llibre forma part de l'atrezzo que acompanya La classe, estupenda exposició que es va inaugurar ahir a la sala Expo Art d'Encamp i que ens retrotrau en una vuitantena d'imatges a les aules del segon terç del segle XX, tal com les van experimentar els encampadans que van assistir a les escoles francesa i espanyola entre els anys 30 i els anys 80.

A les aules, i també al fred, perquè les fotos de grup més antigues delaten les precàries condicions de vida de l'Andorra del moment: hi abunden les espardenyes, els pantalons curts i les carones de fred. Entre els molts mestres que es van anar succeint a les antigues escoles d'Encamp –ubicades inicialment al comú vell, on avui hi ha l'edifici de serveis, i que després van passar a l'immoble que actualment ocupa l'Oficina de Turisme– hi ha Benito Mas, de ca l'Oros, que va ser el primer mestre laic de tot el país. El seu retrat –mirada compassiva, barba cuidadíssima, clenxa perfecta– presideix l'aula, reconstruïda amb material d'època –atenció als pupitres, ¡si parlessin!, i sobretot al crucifix– que culmina l'exposició. Se n'han conservat el títol, datat el 3 de juillet del 1900 –poca broma– i les cartes creuades entre el Consell General i el veguer francès lloant el seu desfici per desasnar encampadanets i encampadanetes. I desasnar és precisament el que es preuava de fer el señor López, un històric de l'Escola Espanyola –hi va exercir durant dècades com a director– de qui la consellera de Cultura, Olga Areny, recordava ahir una de les sentències recurrents a l'hora del recreo, quan els alumnes de l'Espanyola i de la Francesa es barrejaven al pati: «‘Si los burros volaran, no se vería el cielo', ens deia. Era un home molt estricte, sever. Però també una gran persona».

Castigats a declinar

Un tret que comparteix amb monsieur Casals, l'altre històric de les aules encampadanes dels segle XX. Ell, però, de l'Escola Francesa: «Un mestre dur però amb un costat humà enorme. No exagero si dic que ens va deixar una petja important a tots els seus alumnes. Ens castigava fent-nos copiar les declinacions verbals. I gràcies a ell, tots sortíem de l'escola amb els verbs ben apresos». Dues vides tan paral·leles –les del señor López i de monsieur Casals– que fins i tot van compartir habitatge: tots dos vivien als pisos superiors de l'edifici de l'escola.

Hi ha altres mestres que somriuen des del passat: madame Cornambous, que talaia una aula de l'Escola Francesa dels primers anys 30, tot nenes, la més antiga de la sèrie. I la señorita Pilar, de l'española, coetània seva. I les mademoiselles: Madeleine, any 58, amb Maria Cinta Pallé, Jaume Ros i la mateixa Olga Areny entre els alumnes; Céline, mestra de Josep Maria Marot i Carme García, entre d'altres; i també Josyanne... ¡Ai, els noms de les mademoiselles franceses! El periple escolar a Encamp, fins ben entrats els anys 60, concloïa als 10 anys. En aquesta edat, calia baixar al CEG, el Col·legi d'Ensenyament General, per cursar fins a 3ème –en el cas dels alumnes de la Francesa. El pas següent era l'internat a Prada.

La classe es completa amb una col·lecció d'objectes d'època –compassos, regles, cartabons, tinters, mapes– i les reglamentàries fotografies escolars, com les expedides per les Escuelas Españolas d'Encam –així, sense p– el curs 55-56, ja sota la direcció de Francisco López Oliva, el señor López... Per als amants de les curiositats: al llarg de la vuitantena llarga de fotografies hi treuen el nas des de polítics –els cònsuls Alís i Dallerès; el de Canillo, Enric Casadevall; el síndic, Josep Dallerès, i l'excònsul, Jaume Ramond–fins a empresaris –Maria Reig, que comparteix aula amb Casadevall, tots dos sota la tutela de mossèn Armengol– i diplomàtics com ara Enric Riba, l'home d'Andorra a París. Busquin, busquin.

Per a més informació consulti l'edició en paper.