Gerard Martínez. Foto: TONY LARA

El podríem definir com un corredor de fons. Sobretot d'alta muntanya. Tenaç, amb idees clares del que te entre mans, diu el que pensa i fa el que diu. Personatge una mica atípic, per tant, en els nostres dies. Preocupat pel que passa, intenta explicar els perquès, encara que no sempre estigui massa segur del diagnòstic.

–Més que preguntar on anirem a parar, hauríem de dir quant ens tocarà pagar.

–La resposta no és fàcil. Assistim a una reformulació dels poders occidentals i a un canvi inesperat en el que ja no mana l'Estat sinó el mercat, i allò que tots els sistemes financers volen ja no depèn de nosaltres.

–Potser perquè el mercat no té un rostre, sinó que és indefinit.

–Per aquest motiu el ciutadà es troba indefens i aquest poder ocult actua i atempta contra la seva pròpia innocència. La solució podria estar en la fiscalització de l'especulació que avui mana al món i que actualment s'alimenta dels diners públics. O descobrim als culpables i serà difícil, o tenim problemes per a una llarga estona, ja que els governs només fan que executar al seu dictat.

–Que en aquest cas podria ser que no paguen els que més tenen i paguen els altres.

–I que a més paguen també a través del seus impostos la recuperació del mercat. Les regles del joc han de canviar i no es pot treballar sobre l'especulació, sinó sobre l'economia real. L'especulació no crea riquesa, sinó que únicament serveix a uns quants.

–La crisi hauria de servir, almenys, per a una presa de decisions cara al futur.

–S'hauria de partir d'un sanejament del deute públic. És indiscutible. Això comporta reduir la despesa, però també incrementar ingressos en el camp del creixement, el que no implica, a la vegada, limitar recursos i sí fer les inversions que facin possible el creixement. Fins a uns certs límits els dèficits de govern no tenen res d'escandalosos. Si els governs no tenen recursos anem malament.

–¿Les actuacions són diferents als EUA, a la UE o als països emergents?

–En el fons hauríem de tractar a fons la solidaritat en el conjunt, que és elemental. Els Estats Units propicia llocs de treball, Europa només pensa en el dèficit a través d'una campanya perfectament orquestrada i els estats emergents juguen amb el mercat monetari. En molts aspectes el mercat ens fa impotents davant de tanta impotència.

–El futur, per tant, no està clar.

–Darwin deia que els animals que van sobreviure als avatars de la història no van ser els més grans, sinó els que van saber assimilar les circumstàncies de cada moment. Nosaltres ens trobem en aquesta fase. En aquets cas podríem dir que Andorra té futur. Si analitzem d'on venim, veurem que vam fer més en mig segle que altres en dos. Passar d'una economia agrària a l'actual no era fàcil. Ara hem de fer un altra pas i lluitar per la competitivitat com a element de supervivència.

–¿Quina podria ser la recepta?

–Establir un nou model d'Estat. Ara no tenim grans debats, la política cansa i manca una estratègia. La CASS i les pensions són un clar exemple. Fa temps que es parla del problema, però cap polític té la valentia de fer front, per por a les pròpies magnituds amb les que tenim que jugar. Les institucions no són el que eren.

–I a nivell públic el concepte de país no té relació amb el parroquialisme.

–Saber abandonar el medievalisme és la gran assignatura pendent. Decidir entre federalisme o centralisme. Coprincipat o República. Aquest és el gran debat i no ha de fer por el gran debat que, per altra part, és necessari.

–¿Tenim per tant una democràcia feble?

–Potser poc considerada. La societat civil actua com a lobby més que com a pròpia consciència del país. La responsabilitat de futur és de tots. Una societat que s'apaga està morta.

–Buscar l'equilibri perquè tots treballen units no sembla un camí agradable.

–Però és necessari. La injustícia electoral és evident. No costa igual un conseller al centre que a les parts altes i hauria de manar aquell que té més vots, però salvant l'equilibri que abans remarcava.

–¿L'emissió de deute públic podria ser un exemple?

–Si molts inversors ho fan en molts productes de fora del país, ¿per què no amb els de dins? Això demostra no tenir visió d'Estat, però a la vegada no saber valorar el propi país per part de qui més ho hauria de defensar. El deute aporta una inversió que és rentable i a la vegada la possibilitat de treballar des de dins. No tothom ho entén així. És una llàstima.

–La comissió de savis de la UE diu que tenim que fer una economia competitiva en un mercat tendent a la part social i que sigui sostenible.

–Rubrico la proposta. Penso que és la clau. Els tres punts són necessaris i no podem prescindir de cap d'ells. Es la nostra oportunitat de futur.

¿La deixarem passar entre uns i altres?

Per a més informació consulti l'edició en paper.