El dia gris i la pluja no va acompanyar, però no va impedir que els andorrans es retrobessin amb la tan enyorada muntanya. Havien passat pràcticament dos mesos d’ençà que el Govern va demanar no accedir en aquests indrets del país per contenir i vèncer el coronavirus. Per fi, ahir, era el dia per tornar-hi.

A la Carretera d’Engolasters hi apareixien tímidament els primers ciclistes,  que després de cremar les rodes a través dels corrons  a dins de casa, tornaven a sentir l’aire a la cara. I l’aparcament a tocar del llac, n’era un bon exemple, ja que bona part dels vehicles estacionats portaven equipat el portabicicletes. Seguint la via, però ja a peu, era inevitable anar trobant famílies completes, algunes acompanyades també dels seus gossos, gaudint d’un passeig lluny de l’asfalt i sense radi delimitat. Els nens, que encara s’han de mantenir lluny de les àrees d’esbarjo infantil, aprofitaven l’oportunitat que els brindava el traçat desigual per jugar amb els bassals. Però als pares semblava no preocupar-lo gairee, més aviat entenien que necessitaven aquesta distracció.

Vorejant el llac, es veien diversos punts al voltant de la riba. Eren pescadors, que també van poder recuperar l’afició. «El dia ha anat molt bé i l’hem pogut aprofitar, tot i que hem tingut boira i algunes gotes a estones», van explicar el Let i l’Èric. Segons els joves, al llarg de les hores, van ser sempre prop de deu pescadors a la zona. Però a dos quarts de cinc de la tarda donaven per acabada la jornada i ja marxaven cap a casa. Ja a tocar de l’aigua, diverses persones descansaven i parlaven. I és que, la majoria de persones anaven acompanyades. Excepte la Concepció, que a més, s’estrenava al lloc. «Es el primer cop que vinc i estic encantada»,va exclamar. De fons, es veia passar alguna bicicleta de muntanya. 

Les cinc tocades i de tornada al cotxe semblava que arribés més gent. El cel s’havia destapat i havia cridat a més persones. I entre les que arrencaven la marxa, l’Inès i la Imanon, dues infermeres que asseguren que aquesta obertura «ja calia» perquè «necessitàvem que ens toqués una mica l’aire». 

Un cop dins del cotxe, els ciutadans feien memòria i arribaven a una conclusió. I és que si en una cosa coincidien tots, és que ningú s’havia deixat la mascareta a casa.