L’arribada solidària d’una quarantena de sanitaris procedents de Cuba ha estat rebuda com una bombolla d’oxigen a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell, però no és un fet inèdit; també hi ha metges andorrans que cada dia aporten el seu granet de sorra per tirar endavant hospitals de reconegut prestigi i fer front a la Covid-19 des de primera línia.

El Xavier Martínez Regada (Andorra la Vella, 1993), metge resident de medicina familiar i comunitària a l’Hospital de Bellvitge de Barcelona n’és un exemple. Per la seva proximitat amb l’aeroport, ell i la resta del personal d’aquest centre està especialment preparat per atendre accidents aeris. «El que ningú es podia imaginar és que hi hauria una malaltia així i que es perllongués tant en el temps», reconeix el Xavier, tot afegint que a la carrera tan sols es fan «cinc cèntims» del que realment podria suposar una pandèmia. Sigui com sigui, els professionals han hagut d’adaptar-se a marxes forçades a les circumstàncies passant, en el seu cas, de fer rotacions en totes les especialitats a treballar al peu del canó 12 hores diàries al Servei d’Urgències. Un canvi radical de feina i de vida que també suposa una càrrega emocional i un cúmul de sensacions sovint difícils de gestionar: «El fet d’estar a primera línia amb una patologia nova genera un cansament psicològic i físic molt dur, però alhora és gratificant perquè sabem que som una peça imprescindible tant per a la societat com per a l’hospital», apunta el Xavier.

El pitjor de tot, però, és haver de lidiar constantment amb els casos més greus i, fins i tot, amb la mort. «A la Universitat ens preparen per haver de donar males notícies», la diferència és que ara les persones «no es poden acomiadar», un fet que agreuja més el patiment del pacient i fa més dur el dol dels familiars. Per aquest motiu, l’Hospital de Bellvitge, com tants altres centres, ha engegat diverses iniciatives per connectar amb l’exterior els malalts a través de cartes manuscrites i tauletes digitals. A més, també s’estan trobant fórmules perquè, seguint les mesures de seguretat escaients, els familiars puguin entrar a l’habitació i acompanyar el seu ésser estimat en el tram final.

Situació controlada

Una mica més lluny de Bellvitge, a l’Hôpital Riviera Chablais de Ren- naz, a Suïssa, hi ha la Nerea López Pérez (Escaldes-Engordany, 1994) i el Guillem Fernàndez Gil (Barcelona, 1993), metges residents de cirurgia general i de traumatologia i ortopèdia, respectivament. Ambdós treballen en un centre que fa mig any no existia i al «caos» d’impulsar un hospital des de zero se li ha hagut de sumar la Covid-19. Per tal d’evitar un col·lapse, la direcció es va avançar a la pandèmia ideant tres possibles fa- ses basades en estratègies diàries de les quals només ha estat necessari aplicar-ne dues. A partir d’aquí, les unitats s’han reestructurat i les obligacions dels professionals reorganitzat. En aquest sentit, el Guillem s’ha mantingut a Urgències, on treballa des de fa sis mesos, i la Nerea s’hi ha incorporat temporalment per reforçar el servei.

Al país alpí la pandèmia no ha estat tan agressiva com en el seu entorn -actualment hi ha més de 27.600 casos i 1.400 morts-, de manera que el ritme de treball, tot i que molt més intens que en altres èpoques, no ha estat tan dur. Tot i això, la por a contraure la malaltia a l’hospital ha fet que molta gent deixés d’acudir al Servei d’Urgències per símptomes banals, alhora que alguns, amb la bona voluntat de no saturar-lo, han arribat massa tard. «És una situació única. A la Universitat pràcticament no en vam parlar perquè la possibilitat que hi hagués una pandèmia era tan remota que ni es plantejava...», declara el Guillem. Potser, creu, a partir d’ara això canvia i la crisi sanitària actual servirà perquè els futurs estudiants de Medicina aprenguin a gestionar una crisi sanitària com l’actual que cada dia se supera de manera improvisada. «Però és que no hi ha una altra solució, és inevitable actuar sobre la marxa», lamenta el Guillem. I la Nerea afegeix: «El desconeixement de la malaltia és el que més por fa... I, sobretot, el no saber què vindrà quan tot això passi... A nivell sanitari i econòmic, evidentment».

Preguntats per la possibilitat de venir a Andorra, els dos admeten que només ho farien si la situació al Principat fos «catastròfica» i hi hagués una crida oficial per part de les autoritats. De moment, el seu compromís és a Suïssa, on s’han trobat cursant un «màster monotema» en el qual cada dia aprenen una cosa nova.

Baixa mortalitat infantil

Però si la pandèmia té quelcom positiu és que gairebé no afecta els infants. D’això en sap la Marta Pinto Rubio (Escaldes-Engordany, 1993), resident de pediatria en un hospital del País Basc. Però que els nens i nenes no en siguin víctimes no vol dir que, indirectament, el seu departament no se’n vegi afectat: «Tots ens hem de protegir amb l’equipament especial i patim l’ansietat dels professionals que estan a primera línia», a més dels nervis dels progenitors quan el seu fill està malalt, sigui de Covid-19 o d’un altra afecció, és clar. «Tenim menys càrrega assistencial, però molta més emocional. Dediquem més temps de l’habitual a les visites perquè els pares tenen por», explica la Marta. I és que el principal problema és que els petits són asimptomàtics alhora que poden ser-ne portadors. Per això, i com a mesura de precaució, a la mínima que presenten un quadre respiratori, se’ls deriva per un circuit diferent al de la pediatria habitual. El test, però, només se’ls realitza si ingressen a planta i, per tant, podria haver-hi nens malalts que no han estat comptabilitzats.

Amb tot, i amb la voluntat de treure’n la part positiva, malgrat que la situació general és una «desgràcia», la Marta agraeix que l’índex de mortalitat infantil sigui baix perquè, del contrari, «socialment seria duríssim» i de conseqüències emocionals irreparables.