Primer dia de desconfinament i les sortides al carrer no es van fer esperar. L’endemà que el ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, anunciés les primeres excepcions perquè la població pugui començar a «estirar les cames i prendre el sol», centenars de ciutadans no van deixar escapar l’oportunitat. 

Els més matiners van aprofitar, tal com marca l’horari estipulat pel Govern, per fer exercici a l’aire lliure amb «l’únic inconvenient» d’haver de dur la mascareta posada. «És una mica incòmode, però millor això que haver-me de quedar a casa o, el que seria pitjor, contagiar-me», reconeix la Blanca, de 28 anys. Treballa com a cambrera en un bar de la Massana i fa més d’un mes que només «veu el sol» per anar a comprar. «Necessitava molt aquest moment. Crec que ara valoraré més que mai viure en un entorn tan privilegiat», assegura. 

A qui no l’atabala en absolut l’obligació de romandre a casa és a la Xoni, de 47 anys, que tot i formar part del sector essencial de la neteja treballa en un hotel i, per tant, ha hagut d’acatar el confinament des de l’inici. «Espero que aquestes passejades cada dos dies em serveixin per abaixar els cinc quilos que m’he engreixat!», bromeja, tot admetent que el que realment la preocupa és el futur: «Jo no tinc por a contraure la malaltia. El que em fa por és la incertesa de no saber què vindrà quan tot això passi», manifesta amb una referència evident a la possibilitat que la seva empresa s’aculli al dret d’aplicació de les suspensions temporals dels contractes de treball (STCT). 

L’hora esperada dels pares

Pel passeig del riu d’Andorra la Vella, la Meritxell va amb els seus bessons de 6 anys. Un d’ells, malgrat els esforços de la mare, es nega a posar-se la mascareta perquè «li molesta molt». Tot i això, la Meritxell considerava necessari sortir de casa perquè després d’un mes tancats «ho portem fatal». Ella, precisament, psicòloga infantil, creu que el mes dur del confinament és «haver de combinar el teletreball amb l’educació» dels petits. Per aquest motiu, agraeix «moltíssim», sortir a donar una volta encara que sigui una hora cada dos dies.

Qui també desitja treure una estona els seus fills, causalment, també bessons, és la Carolina, una mestra d’anglès que fa classes en línia, mentre el Lucas i el Pedro de 5 anys juguen a boxe al menjador. «Ells són petits i encara no tenen deures, però estem aprofitant per educar-los i aprendre d’altres maneres. A la seva edat és molt important que juguin», creu la mare, mentre els dos nens criden i salten al seu voltant. «Ara estan molt emocionats, però al principi no volien sortir!», puntualitza.

Ara la canalla no vol sortir...

I és que, diuen els experts, aquesta és una tendència habitual en els infants: un cop s’acostumen al confinament, després els costa tornar a la normalitat, com a mínim, per uns instants. 

Això és el que li va passar al fill de l’Albert, un informàtic de 45 anys, que el va haver de convèncer perquè l’acompanyés a treure a passejar el gos. «Per la meva feina estic molt acostumat a treballar des de casa. A que no estic acostumat és a haver de posar deures», explica somrient sota la mascareta. I afegeix: «Els primers dies van ser bons, fins i tot, diria que divertits, però ara ja s’està fent molt cansat…». 

La petita Laura de 4 anys tampoc volia sortir, «però quan va veure que la seva germana i jo ens posàvem la jaqueta i la mascareta, es va animar de cop», declara la Teresa qui ahir va allargar el camí habitual a la farmàcia on treballa per «fer un petit tomb al voltant del riu». Al contrari que la Laura, la seva germana Sandy de 12 anys està desitjant tornar a l’escola.  

Pel que fa a l’Antonio i la Piedad, un matrimoni jubilat», el primer dia de desconfinament el van viure «de conya!». I és que segons va explicar ella, «aquests dies els hem viscut amb molta resignació», sobretot després de no poder «marxar a Portugal, on tenim una casa amb jardí». Tot i això, prometen complir les normes perquè «tot torni a la normalitat com més abans millor».

Massa aviat?

Emmascarada i amb guants d’un sol ús la Carmen torna, com cada dia, de cuidar una senyora gran. Assegura que des de l’inici de la pandèmia pateix ansietat i a les nits li costa agafar el son. «És una situació molt angoixant, a mi personalment em provoca malsons, però el més important de tot és la salut de les persones», afirma, tot contemplant que «potser ens hauríem d’haver esperat un parell de setmanes més». Està convençuda que, malgrat la duresa dels esdeveniments «hem d’aguantar el que calgui i no precipitar-nos».