L'arquitecte Enric Dilme, durant una entrevista Foto: EL PERIÒDIC

És un home de pensament i per tant amb capacitat per a la decisió. Té el coneixement del que diu i fa per entendre i comprendre el paisatge i el paisanatge. En la seva defensa de la natura com a president d'Icomos, té la virtut de no caure en la depressió.

–La seva feina no és fàcil.

–El fet de que ara es qüestioni el medi ambient és sempre un primer pas per a la conservació. En aquesta fase inicial entrem en l'esperit de l'ús racional del món en que vivim i que ens va arribar d'una manera molt diferent al que hem fet ara. No sempre tot ha estat dolent i ara el que tenim que fer és evitar el mal ús.

–Uns no tenen res present i altres a tot diuen no. És la bondat i la malicia de l'ecologisme.

–Passem d'un extrem a l'altre. El més complicat són les normatives. Tenim masses i algunes empitjoren la feina de conservació i evolució amb un papanatisme que algunes vegades és d'una transcendència superficial.

–¿Que vol dir amb això?

–No som diferents amb el passat. El concepte de paisatge és modern. Abans es veia el paisatge però no s'atenia als seus valors. El paisatge neix en l'era industrial fa dos segles. És cert que va variar la naturalesa tal com era, però crea també una altra definida per la cultura del moment que també hem de preservar. En realitat la nostra missió hauria de valorar els paisatges i preservar els seus valors, conservant les seves condicions.

–¿Preservar en quin sentit?

–El que és pròpiament la cultura del paisatge, que pot ser tan important en matèria rural com en matèria urbana. Hem de saber adaptar el medi al temps en que vivim amb una realitat que ha de ser canviant. El que la gent vol es mantenir els valors antics i també els moderns. Conservar el que s'ha de conservar, però no tot. Racionalitzar la excel·lència partint del criteri que cada comunitat té el seu patrimoni.

–¿Defensa del paisatge o decoració del mateix?

–Fer un decorat és el més fàcil. Una possibilitat massa senzilla. No podem repetir els conceptes ni copiar les coses al cent per cent, perquè degradaríem i esborraríem l'autenticitat que és el valor real.

–Les ciutats varien el seu urbanisme, que pot fer que totes siguin iguals.

–És un fenomen que ja passa. El que importa és fixar la població, no les pedres únicament, perquè el que més importa són les persones. La degradació té moltes connotacions, entre elles el propi turisme que obliga en molts casos al moviment dels ciutadans de les zones històriques a les afores o, com deia, tot pot arribar a ser igual.

–O sigui que no s'han de tenir ulls, sinó saber veure.

–Els boscos abans no existien, perquè l'agricultura ho impedia. Ara els boscos són ciment. Hem d'evitar la urbanització a la baixa de la pobresa. Hem de saber unificar el concepte urbà i el de jardí. La tecnologia ens permet fer les coses bé, sense anar més enllà del necessari.

–¿Hem passat del paradís perdut de Milton al món feliç de Huxley?

–Potser en moments concrets perdem de vista la diferència. La conservació del patrimoni comença amb la Revolució Francesa, perquè ha estat sempre una autèntica revolució, que no és altra cosa que donar respostes pròpies als problemes que són propis i no canviar.

–¿Un exemple de tot el que diu podria ser la Vall del Madriu?

–Tenim que treure profit de les seves excel·lències, preservar el mal ús, però donar l'ús que faci possible la convivència de paisatge i persona. Tenim la singularitat d'un racó de món en el que la humanitat pot comprovar l'equilibri. És un element a conservar, però a través de l'evolució que ha de tenir un pla de gestió que combini desenvolupament i prevenció. El que ens passa a nosaltres també ho tenim en altres llocs: a El Monte Perdido, per exemple.

–Crida l'atenció les festes que s'han fet com a Patrimoni de la Humanitat immaterial de festes i costums, i en canvi nosaltres ho tapem tot.

–És més fàcil conservar l'immaterial, que no deixa de ser un folklore, que no pas la realitat material, que es pot destruir. Penso que el Madriu ara està als llimbs, o sigui entre l' infern que alguns voldrien convertir o la gloria que altres desitgen.

–Però per no fer, ni tan sols fiquem els indicadors que la pròpia UNESCO dóna.

–És paradoxal, efectivament. Confiem en que sabrem destriar el gra de la palla, com fa uns dies es comentava. Però el gra és el territori declarat Patrimoni de la Humanitat. La palla, malgrat les boníssimes intencions, pot ser el centre d'interpretació que servirà per valorar la part alta d'Escaldes, ficant el Madriu com a exemple. Penso que la pilota està a la teulada.

El problema és que ningú la baixa per jugar amb ella.

Per a més informació consulti l'edició en paper.