En una temporada trepidant on el MoraBanc Andorra va aconseguir classificar-se per a les semifinals de Copa del Rei per primera vegada en la seva història i tenia el play-off de lliga ACB a tocar, Ibon Navarro ha vist com la Covid-19 ha aturat el curs natural del seu equip. Un moment ideal per entendre millor l’alquímia del conjunt tricolor.

–Amb el confinament, per fi té temps per estar a casa amb la seva família. Com ho porta?

–Estic duent a terme un intercanvi d’activitats de no-agressió amb el meu fill. Li poso una pel·lícula i ell em deixa treballar. Estem autogestionant-nos sense la meva dona, que, com és farmacèutica, ha d’anar a treballar.

–El MoraBanc va recomanar als jugadors que estiguessin confinats, però David Walker va marxar als Estats Units. Ha parlat amb ell?

–Els jugadors són persones adultes. Tots som conscients que la lliga ACB no anava a reprendre’s en pocs dies i difícilment a l’abril. No pots obligar a ningú a quedar-se a casa. Els americans de la plantilla estaven bé, però ell ho estava passant molt malament perquè estava sol i allunyat de la seva família. Ens va transmetre el seu desig de tornar per necessitat i li vam dir que potser el seu país no li deixava tornar, però va marxar.

–Creu que es reprendrà la lliga ACB?

–Anem setmana a setmana esperant que millori la situació actual. El dia 15 podrem tenir una lleugera idea per quantificar les possibilitats que torni la competició. Tant de bo l’última setmana de maig puguem jugar. Necessitarem dues o tres setmanes per recuperar la forma i acabar la temporada entre juny i juliol.

–S’imagina una lliga ACB sense públic?

–Nosaltres juguem pel públic i ells representen una part de l’espectacle tan important com l’equip o els àrbitres, però parlem de la supervivència de la competició i a més, de molts clubs. Això depèn de disputar els partits i complir contractes de televisió i esponsorització tancats. Els clubs són els que més necessiten que torni la competició perquè, en cas de no produir-se, alguns tindran problemes molt greus i no podran subsistir.

–Vostè ha passat de ser integrant de l’staff tècnic a ser primer entrenador. Què ha canviat?

–Tot. L’exposició mediàtica, la responsabilitat, el dia a dia i el sou. No diré que gaudeixo més, però és més satisfactori veure com funciona la teva obra. Com a assistent no tens la pressió del resultat i com a entrenador, saps que el futur de la teva família depèn del cap de setmana. L’entrenador ha de ser capaç de dur a terme diverses funcions a la vegada.

–Com prepara els partits quan té dos duels entre setmana?

– Com si hi hagués un. Abans de l’últim partit ja hem vist tres o quatre del següent rival. Tinc els informes dels assistents, un d’atac i altre de defensa, muntatges de vídeo i jo faig el meu propi treball de vídeo i apunts. Ens reunim, posem coses en comú i dissenyem el pla de partit sempre recolzant-nos en estadística avançada. Per últim, fem un vídeo el més curt possible per visualitzar-lo amb els jugadors i dissenyem uns entrenaments basats a potenciar el pla de partit.

–Filtra la informació als jugadors de manera individual?

–Seria la manera ideal, però no tot és tan previsible com dir-li a un jugador com ha d’atacar o defensar a un jugador en concret, perquè després sona el xiulet inicial i et trobes amb canvis. Així que el que fem és emmarcar les situacions individuals en un marc més general. No totes les situacions són d’1vs1, tenim de 2vs2 i de 3vs3 o inferioritats a conseqüència del desequilibri dels rivals. Per tant, el que fem és preparar a tot l’equip amb tres o quatre idees generals i tothom ha d’interioritzar el pla de partit. Quan t’enfrontes a jugadors molt determinants amb característiques especials sí que fem treball de manera individualitzada com, per exemple, contra l’Iberostar Tenerife a la Copa del Rei amb Marcelinho Huertas i Shermadini.

–Parlant de la Copa, com valora les semifinals contra Unicaja?

–Vaig veure el partit a l’hotel i no hi havia molt a dir. Ells van ser millors, més durs i a  nosaltres ens va costar entrar al partit. Ho comparo amb les semifinals contra l’Alba Berlín. El creixement d’un club també rau a saber jugar aquesta mena de partits. Ells van arribar amb pressió perquè havien de jugar la final. Van sortir amb molta agressivitat i van ser un cicló. Sumem dues semifinals en els últims dos anys, hem d’arribar amb una sensació de normalitat a dins de l’excepcionalitat que és jugar un enfrontament així. Tenir una millor preparació mental. Necessitem menys celebració i més ràbia i ambició.

–Es considera un obsés del treball?

–Soc molt detallista i intens, però això no és un treball; és una forma de vida. Si fos un treball estaria vuit hores treballant i tindria vacances al Nadal. Nosaltres estem a disposició dels jugadors sempre i ens mantenim atents a les seves famílies, els partits, els entrenaments, la seva situació personal. He d’intentar controlar-ho tot. No tinc un talent especial per ser entrenador, però tinc aquesta etiqueta de treballador compulsiu.

–Té un caràcter molt fort i odia perdre. Com conviu amb la derrota?

–Vaig millorant amb els anys encara que també és veritat que cada vegada perdo menys. Hi ha un moment clau que és el naixement del meu fill. Al principi de la meva carrera, arribava enfadat a casa i tornava a veure el partit tant si era de nit com si era al migdia; però el nen no entén encara la diferència entre guanyar i perdre i em parla de la mateixa manera si perdo o guanyo. Així que m’ha ajudat a gestionar millor les derrotes i deixar aquests sentiments fora de casa.

–Al vestuari del MoraBanc el protagonisme està repartit i no hi ha estrelles.

–En línies generals sí. En el nostre engranatge tenim la cúspide de la piràmide que és Moussa Diagne. En aquest sentit, una de les coses que ens fa sentir més orgullosos és veure com l’equip ha sobreviscut sense ell dos mesos en un període on ens jugàvem entrar a la Copa i vam haver de reinventar-nos sense temps per canviar. Vam patir derrotes dures on l’equip no va poder competir perquè tampoc teníem a jugadors com Tyson Pérez o Bandja Sy, però vam poder modificar el sistema sense els nostres quatres. El gran mèrit del MoraBanc va ser ficar-se en Copa sense l’únic jugador indispensable de la plantilla. Costa trobar-nos en les classificacions individuals i en canvi, som sisens a la lliga ACB.

–Al principi de la temporada va dir en una entrevista al Sindicat d’Entrenadors que «estem a la temporada amb major igualtat dels últims anys amb un gran nivell». Què en pensa ara?

–Hi ha molta qualitat a les banquetes de la lliga ACB. El nivell mitjà de la competició ha apujat molt, tant que si els millors equips no estan al 90%, pateixen. La gran diferència de l’ACB respecte a altres lligues és que la classe mitjana està molt a prop de l’alta i la baixa ja no és baixa.

–Què va passar a l’EuroCup?

–Vam fer una molt bona fase de grups, pero al Top16 vam pagar molt les nostres errades. Com em van dir, vam jugar el pitjor partit d’EuroCup en els últims dos anys el dia que no podíem perdre contra el Tofas.

–Com pensa que afectarà aquesta crisi al mercat del MoraBanc?

–Tindrem un estiu estrany. Alguns jugadors tindran ofertes per marxar, però quan les coses han anat bé, l’entrenador vol mantenir la plantilla. Hem de confiar en la directiva per créixer.