La situació de Guillem (nom fictici), temporer colombià, era prometedora la setmana passada. Després de treballar durant tres mesos a un hotel de La Massana de cuiner, la gerència li havia parlat d’allargar el contracte un any. Però això era la setmana passada, abans que el Govern decretés la paralització de l’economia i el coronavirus provoqués un sotrac al país. «Estava a l’oficina d’immigració demanant informació per allargar el permís de treball quan em van trucar per dir-me que dilluns liquidaven el meu contracte», explica. 
Ara, sense feina, també veu com el seu allotjament també corre perill, ja que l’ha de deixar a final de mes. A causa de les circumstàncies, veu difícil trobar una forma legal de continuar al país, però tampoc té altres opcions. Colòmbia no és una opció, i la possibilitat que li va donar un amic de marxar a França tampoc és la millor opció. 
Per a Gino Porfiri, també temporer, és relativament més senzill, ja que compta amb nacionalitat europea i està cobert per la Seguretat Social espanyola. Després de veure cancel·lades totes les reserves de grups en la seva empresa, el seu cap va decidir diumenge tancar el negoci. Va ser ell qui li va oferir marxar a Espanya el divendres, al saber que el president de la Generalitat, Quim Torra, demanava el confinament de Catalunya. Ara per ara, viu en un pis sense finestres, mentre decideix els següents passos. «En principi tenia un altre treball a les illes Feroe, però també hi ha hagut cancel·lacions», comenta. Una alternativa és marxar a Alacant, un treballarà com a socorrista al juliol, però «com estan les coses no puc estar donant voltes buscant un pis». 
Per als dos, el cessament de l’activitat de les seves empreses els ha suposat un daltabaix en els seus estalvis. Porfiri, tot i que en aquests moments no ha de destinar una part dels diners al lloguer, veu com està generant despeses sense tenir ingressos. Per a Guillem el problema s’agreuja. Dels tres mesos treballats, dos li van servir per pagar els deutes del viatge i ajudar a la família. Lamenta que la seva possibilitat d’estalviar es trunqués de la nit al  dia. 
Tots dos són conscients que la situació s’estén a escala mundial i veuen com els seus països d’origen estan aplicant restriccions amb tancament de fronteres o tocs de queda. Per aquest motiu, Tant Guillem com Porfirio mantenen la calma, tot i que també estan en tensió. Tensió per la incertesa dels dies que vénen, quan no se sap quan es tornarà a la normalitat, però també per saber de quina manera podran solucionar el seu tràngol. I més tenint en compte que són temporers, que són els primers que han patit les retallades de les empreses i que, com diu Guillem, han rebut «un tracte diferent des del primer dia que vam trepitjar Andorra».