Després d’un any allunyat de l’elit competitiva de l’esquí, Dani Fornell torna avui a les pistes d’Ordino-Arcalís per competir en la tercera prova del circuit mundial del Freeride World Tour, que es disputa al Principat. Un temps suficientment extens per valorar la seva carrera i per tractar de recuperar l’essència de l’esport.

–Com es troba físicament?
–El meu dia a dia em fa estar en forma. No he deixat d’esquiar ni de fer esport, així que em trobo en plena forma. A escala mental, tinc un entorn format per família i amics que em fa estar molt content. La veritat és que no espero cap resultat concret, però amb un top10 estaria feliç, no per la competició, sinó perquè vull deixar el pavelló andorrà ben alt, és per orgull propi.

–Feia un any que no competia al màxim nivell després de retirar-se. Com ha viscut aquest canvi?
–No he pogut canviar el xip per desconnectar-me del món de la competició. El meu cap encara pensa que estic fent deu competicions i per això he seguit la mateixa rutina i dinàmica d’entrenaments.

–L’organització va decidir atorgar-li una Wild Card a vostè malgrat la presència d’altres candidats més joves i que continuen competint. Això li genera pressió?
–Hi ha altres corredors més joves que són bons esquiadors però no els acompanyen els resultats ni tenen el meu palmarès, per això jo soc la millor opció. M’ho prenc com un homenatge a la meva carrera perquè ningú ha pogut igualar les meves victòries. L’única pressió que sento és la que jo m’hi fico.

–Aquesta falta de pressió li ha servit per recuperar una part de l’esport que tenia aparcada durant el dia a dia?
–Com més anys competeixes en l’alt rendiment, més defectes trobes perquè sempre tractes de millorar. Jo recordo veure vídeos de les meves baixades i buscar la manera de descendir més ràpidament o fer més trucs per sorprendre. Esquiava per millorar i no tant per gaudir.
–Vol dir que ara gaudeix més?
–Quan estàs immers en les proves perds l’essència i el que et fa únic i particular. No tot és buscar el salt més gran o la canal més exposada amb la màxima tècnica possible. Esquio per plaer sense l’obligació de millorar contínuament. Faig salts concrets perquè m’agraden. De fet, els meus amics no paren de comentar-me que, per ells, esquio ara molt millor que quan competia.

–Què necessita el país per comptar amb esquiadors de major nivell?
–Donar facilitats als corredors. Entenc que les federacions i els clubs estan limitats per qüestions pressupostàries, però crec que reben molt poques ajudes del Govern. Per exemple, el Freeride World Tour aporta molt al turisme del Principat, però en canvi, els esquiadors es troben desemparats per la falta de diners i es veuen obligats a anar per solitari com ha passat durant els últims 15 anys.

–Els esportistes no reben el suport necessari per augmentar el seu rendiment?
–Tenim precedents com jo o Núria Castán als Pirineus. Hem arribat a dalt de tot perquè hi ha qualitat, però hem de fer una crida a les institucions, les empreses i els clubs perquè facin la inversió que requereixen els esportistes. Tenir corredors de nivell en aquestes condicions és molt difícil, tothom vol apujar el nivell però sense facilitats.

–Sembla que la renovació del World Tour a Andorra està en dubte.
–Tots volem que renovin perquè genera una forta repercussió mundial.  D’altra banda, hi ha esdeveniments com la Jam Extrem Freeride que, en cas de no renovar el contracte, podria arribar a ser el màxim exponent de la disciplina als Pirineus, ja que és l’única prova qualifier del territori.