La vida està plena de reptes i Nacho Dean (Màlaga, 1980) se’ls posa exigents, com completar la volta al planeta caminant (Earthwidewalk) o unir nedant els cinc continents (Expedició Nemo). Tot, sota un punt de vista de defensa del medi ambient. Avui, amb les seves aventures, obre el Cicle de Cinema de Muntanya i de Viatges al Teatre de les Fontetes de la Massana (21.00 hores). 

–Com li va passar pel cap el repte de fer la volta al món a peu?
–M’agrada caminar i havia fet altres rutes a peu, com la Transpirenaica del cap de Creus a Irun. També havia fet diferents variants del Camí de Sant Jaume i havia estat a Lapònia per sobre del Cercle Polar Àrtic. M’agradava tant fer rutes caminant que un dia vaig pensar de fer la volta al món, somiant en gran. A més, com a persona sensibilitzada amb la degradació del planeta i amant de la natura, vaig decidir fer l’expedició per documentar el canvi climàtic.

–Tocava preparar-ho tot, des de la condició física a tota la logística...
–Van ser dos anys els que vaig tardar a prendre la decisió. No va ser fàcil. S’han d’afrontar pors i dubtes. És un viatge llarg en el qual no saps si tornaràs. A més ho has de deixar tot, com la casa, la feina, la família i els amics. Tampoc coneixia a ningú que hagués fet la volta al món caminant. Sé de molta gent que ho ha fet viatjant en tota mena de mitjans de transport, però no a peu. No tenia referents. Un cop vaig prendre la decisió van ser nou mesos de preparatius, fent un itinerari i un calendari provisional, mirar el material que m’emportava, posar-me vacunes, contactar amb ambaixades, buscar finançament i tot el que és la logística.

–I un dia comença l’aventura a Madrid. En aquell moment que ha de donar el primer pas que li passa pel cap amb tot el que hi ha al davant?
–Estàs eufòric i pletòric, després de dos anys per prendre la decisió i nou mesos de preparatius. Per fi començava a materialitzar-ho, a fer els primers passos físics. És un moment en el qual tens molta incertesa. Saps que és una qüestió de paciència, d’anar de mica en mica i posar-li molta passió i voluntat. És un viatge molt intens. Caminar és el mitjà de transport més lent i vulnerable, i tot el que et passa és molt bo o molt dolent. Donar la volta al món caminant és una aventura molt romàntica, però el primer dia no arribes massa lluny.

«Viatjar és una de les majors escoles de la vida, és una de les millors coses en les quals pots invertir els teus diners»

–Quina mena de recorregut feia?
–Vaig traçar un itinerari provisional, mirant coses com tractar de no creuar el desert d’Austràlia a l’estiu o els països asiàtics en l’època dels monsons. També passa que tardes molt a cobrir les distàncies, no és com un tren amb horaris. És una dificultat afegida. Caminava per tota mena de superfícies, des de pistes de terra a carrils bici, passeigs marítims, carreteres comarcals o pistes de sal.

–La distància diària completada variava pel seu estat físic o la meteorologia?
–Vas improvisant, sobretot si l’entorn és còmode i segur ho pots fer. Segueixes els ritmes del sol i camines 8, 10 o 12 hores, que és una mitjana d’uns 45 quilòmetres. Va haver-hi dies que vaig caminar 20 o 30 i altres en els quals em sentia pletòric i en feia 80. Si l’entorn és perillós, sigui per la fauna o la delinqüència, has de planificar molt bé les jornades perquè la nit no et sorprengui enmig de cap lloc.

–Que portava a sobre?
–Un carro on portava material de supervivència, tenda de campanya, sac de dormir, estoreta, tres mudes de roba, farmaciola de primers auxilis, aigua, menjar, ordinador portàtil, càmera de fotos, telèfon mòbil, ganivet, frontal, quadern i documentació. El carro pesava 12 quilos, el material uns 25 kg i quan li posava aigua i menjar arribava a pesar entre 50 i 60 kg. A vegades vaig arribar a portar una motxilla extra si havia d’estar molts dies sense avituallar.

–Dormia en una tenda?
–La majoria de cops sí. Van ser tres anys, 1.095 nits i pràcticament en 800 en tenda de campanya.

–Que l’ha sorprès més del viatge?
–L’hospitalitat de la gent és de les coses que més m’ha sorprès. Comprovar que la majoria de la humanitat és bona. Viatjar caminant és un mitjà molt exposat i si no ho fos m’hagués estat impossible. En molts països tens la barrera de l’idioma, però a pesar d’això la gent et brinda la seva hospitalitat i curiositat, i aprens a comunicar-te per gestos i aprendre algunes paraules de la seva llengua. Totes les persones som molt semblants, més enllà de races, cultures, religions, creences, filosofies o idiomes. El propòsit d’aquest viatge era documentar el canvi climàtic i he pogut constatar amb els meus propis ulls l’estat en el qual es troba el planeta. He travessat regions molt maques i altres molt castigades per l’acció humana.

–Travesar fronteres per terra és bastant més complicat que no pas fer-ho per aire...
–A la Unió Europea no hi ha problema, però a partir de Croàcia i Sèrbia has de començar a posar-te un segell al passaport i tramitar els visats. Hi ha fronteres molt delicades, com entre Hondures i el Salvador. Cada cop que en creuava alguna em feia una selfie per demostrar que entrava a aquell país caminant. Aquests són països amb un nivell de delinqüència molt alt i creuar-les caminant és perillós. En la que hi ha entre Armènia i Iran, precisament per culpa d’unes fotos vaig estar a punt d’acabar a la presó.

–Quin és el problema més gran que es va trobar al llarg del viatge?
–Les vegades que em van intentar atracar amb matxets al Salvador i Mèxic.

–Com se’n va ensortir?
–Al Salvador em van aparèixer d’un camí i em van dir que els donés tot el que tingués. Els vaig respondre que no els donaria res i es van quedar tan sorpresos que els hi digués, perquè  allà la vida no val res, que potser van pensar que portava una pistola i em van deixar marxar. A Mèxic vaig sortir corrent, em van perseguir, però vaig aconseguir deixar-los enrere.

–Quines sensacions va tenir en tornar a Madrid i completar la volta al món?
–Una alegria immensa i em vaig embarcar a escriure un llibre, Libre y salvaje, i posteriorment en l’expedició que em va portar a unir nadant els cinc continents per llançar un missatge de conservació dels oceans.

–No està malament...
–No era nedador. L’aigua és un mitjà diferent i vaig haver d’entrenar molt, més d’un any en piscina i aigües obertes. La distància més llarga que vaig fer va ser de 20 km, unint Àsia amb Oceania a l’illa de Nova Guinea, amb dues embarcacions de suport. Una davant marcant-me el rumb, i una altra al costat amb els avituallaments i en cas d’emergència.

–A la mar s’ha d’anar en compte...
–En aquesta ocasió, al mar de Bismarck hi ha taurons, cocodrils i les meduses irukandji, que són molt verinoses. A l’estret de Bering, entre Alaska i Rússia, i hi ha morses i orques; i l’aigua estava a tres graus.

–Quin és el pròxim repte que es planteja?
–Acabo de finalitzar el meu segon llibre, titulat La llamada del oceano, que el publico a l’abril i estem fent un documental. Ja estic donant-li voltes a un possible nou desafiament, però encara està molt en l’aire.

«Totes les persones som molt semblants, més enllà de races, cultures, religions, creences, filosofies o idiomes»

–Esperona a tothom que viatgi i conegui altres cultures...
–Animo a la gent a lluitar pels seus somnis. És un miracle estar viu. Sigui el somni que sigui, no és necessari viatjar molt lluny, cadascú té les seves ambicions a la vida, com tenir una família o estudiar una carrera. Però viatjar és una de les majors escoles de la vida, és una de les millors coses en les quals pots invertir els teus diners.

–Es necessita ben poc per viure i quan es viatja es fa evident...
–Han estat tres anys vivint amb el que cap en un carro i descobreixes que no calen massa coses per ser feliç. Per general, sempre posem en el centre de les nostres motivacions la recerca de diners i seguretat, inclús fent coses que no ens agraden. Després arriba la sensació de buit. En canvi, quan fas el que t’apassiona, ets molt més feliç.

–A nivell climàtic tenim un problema...
–És una realitat. He vist amb els meus ulls com s’està fonent el Pol Nord, la contaminació que hi ha en molts llocs amb escombraries i plàstics, i la pèrdua de biodiversitat. És un problema de tots: polítics, empreses i ciutadans. Tots els actors de la societat hem d’actuar. Estem davant una emergència.