• El professor Carlos Romero qualifica de «coherent», «enraonada» i «oportuna» la nova ?Ortografía' que les 22 acadèmies de la llengua espanyola ratifiquen avui a Mèxic

Algunes de les novetats que comporta la nova ortografia de la llengua espanyola que avui es ratifica a Mèxic. Foto: TONY LARA

Si no es produeix una (improbable) sorpresa d'última hora, les 22 acadèmies de la llengua espanyola reunides a Guadalajara amb motiu de la Fira del llibre ratificaran avui en aquesta ciutat mexicana una nova i molt polèmica Ortografía que obligarà els castellanoparlants a revisar regles i conceptes que semblaven inamovibles. D'entrada, l'alfabet de la llengua espanyola perd dues lletres –la ch i la ll– i passa de les 29 que tenia fins ara a només 27. Una novetat aparentment aparatosa però que l'únic que fa és sancionar el que ja s'establia a l'Ortografía del 1999, quan tant la ch com la ll van deixar de tenir entrada pròpia al diccionari. Encara més revolucionari els ha semblat a alguns el rebateig de la y, que en endavant ja no es dirà i griega sinó ye. Rebateig relatiu, és clar, perquè ye era ja el nom de la y per als castellanoparlants de l'Amèrica Llatina; només els peninsulars hauran d'adaptar en aquest cas els seus usos i costums a la nova nomenclatura.

Els casos de la ch, la ll i la y il·lustren per a Carlos Romero, professor de llengua i literatura castellana a l'Institut espanyol de la Margineda i coautor de Fonética, entonación y ortografía (2002) i Gramática de español como lengua extranjera, d'aparició imminent, els principis de coherència, consens i simplicitat que han guiat la feina dels acadèmics a l'hora de fer-li un lífting al castellà. Al costat de la rebatajada ye, la nova Ortografía estableix un sol nom per a la b (be), la v (uve) i la w (doble uve). També per a la z, des d'ara i per sempre –vaja, fins a la pròxima reforma– ceta, i no ceda ni zeda. Res de nou per als parlants peninsulars, però tota una revolució per als americans, que fins ara en deien –respectivament– be alta o be larga; ve corta o ve baja, i ve doble o doble ve. Això s'ha acabat. «Aquí es comprova perfectament com els acadèmics han buscat el consens. I molt sensatament, en la meva opinió. L'espanyol no és patrimoni dels parlants peninsulars ni tampoc dels americans. És de tots, i tots hem hagut de cedir perquè l'important és la unitat de la llengua», diu Romero.

¿Reforma o revolució?

En la mateixa línia, la pèrdua de dues lletres –la ch i la ll– que decreta la nova Ortografía segueix el que ja marcava l'última edició, la del 1999: des d'aleshores, ni la ch ni la ll tenien entrada pròpia al diccionari i per tant calia buscar-les a la c i a la l: «Ja aleshores es va decidir que tant la ch com la ll eren dígrafs. És a dir, dues lletres que, juntes, conformen un nou so, com la essa doble en català. Fer el pas d'eliminar-les oficialment de l'alfabet era una qüestió de pura coherència». Més canvis a la vista: els acadèmics reunits a Guadalajara liquiden també i d'una vegada l'accent fins ara potestatiu de l'adverbi solo, en endavant sempre pelat; i el mateix decreta per a l'accent dels pronoms demostratius –este, ese i aquel. Fins ara, diu Romero, es recomanava no accentuar, però el parlant podia fer-ho si interpretava que sense accent incorria en ambigüitat, com a la frase Vendré solo mañana: «Es tracta, una vegada més, de simplificar i clarificar: una Ortografía ha de ser normativa, no descriptiva. Ha d'establir regles clares perquè el parlant sàpiga com s'ha d'escriure». Aquesta aposta per la simplicitat guia també la conversió en monossíl·labs –i per tant, sense accent– de paraules fins ara considerades bissíl·labes i que calia accentuar, com ara guión, truhán, Sión o crié: en endavant, guion, truhan, Sion i crie, per molt mal efecte que faci a primer cop d'ull.

Menys aparatosos són retocs menors com ara l'eliminació de l'accent sobre la conjunció o entre números (10 o 20, ja no 10 ó 20), que Romero considera una relíquia de l'era anterior a l'adveniment de la informàtica, i la caiguda de la q: ni Qatar ni Iraq; ni quásar ni quórum, sinó Catar i Irak, cuásar i cuórum. També hi surten perdent els llatinismes, que s'han de tractar com a estrangerismes purs i durs: «Igual que escrivim hardware a l'anglesa –en cursiva i sense accent tot i que n'hauria de portar com a esdrúixola que és– escriurem ex cathedra i curriculum vitae, i no ex cáthedra i curriculum vitae». I finalment, el prefix ex es fusiona definitivament amb la paraula que acompanya: excombatiente, expresidente, exmarido (i no ex combatiente, ex presidente, ex marido), com ja es feia amb els prefixos pre (prerrománico), contra (contrainsurgente) i ante (antediluviano). «A veure què passa amb súper, que de moment haurem de continuar escrivint separat del nom i amb acccent (súper divertido, encara no superdivertido)».

Per a més informació consulti l'edició en paper.