Mentre espera que es resolgui la convalidació de la seva llicència per conduir, en Badia es desplaça diàriament al seu lloc de feina, uns grans magatzems, en patinet elèctric. Viu a Sant Julià de Lòria i fa quatre trajectes al dia perquè a les dues hores de descans del migdia aprofita per tornar a casa a menjar. Poc a poc va obrint-se en la gastronomia però de moment prefereix el menjar que prepara de la seva dona, la Nagam, «una gran cuinera». 

La seva jornada laboral és de vuit hores i quan arriba a casa el que més desitja és compartir temps amb la seva família, principalment amb els seus fills: la Nada i el David –nascut fa nou mesos a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell–. No té tant temps com al principi per assistir a classes de català, però un any i dos mesos després de la seva arribada al Principat ja és capaç d’expressar-se en la llengua oficial del país. Això sí, a banda del català, també està aprenent a marxes forçades el castellà, ja que és l’idioma predominant a la seva empresa.
«Ha passat molt ràpid aquest any. Hi ha dies bons i dolents, com tothom, però és una experiència meravellosa. Al arribar vam trobar dificultats perquè tot és diferent», relata el Badia, qui es mostra molt agraït «a tota la gent que ens està ajudant». Insisteix que vol que apareguin els noms de la Lourdes, el Santi, el Pol, el mossèn Pepe Chisvert o el Hicham, –aquest últim un exemple paradigmàtic de la integració a Andorra i que per a l’elaboració d’aquest reportatge s’ha prestat altruistament com a traductor– persones que formen part del seu dia a dia que i que han contribuït a la seva integració al país. «I que em perdoni la gent que m’he oblidat», afegeix. 

Badia: «Vull viure com un immigrant qualsevol que no tingui que rebre ajudes per no ser depenent. Ara hi ha una base pel futur»

A més, l’agraïment també el fa extensible al Govern, qui, a part de proporcionar-li un pis i una feina, l’ha donat l’oportunitat de «poder viure tranquil·lament i amb tota la seguretat del món» i «fer-me sentir com algú d’aquí». Com a mostra, és un fidel seguidor del Morabanc Andorra  i somia, en la línia de retornar l’agraïment, poder crear un equip de bàsquet i fer d’entrenador, un hobby que ja practicava al seu país d’origen. 

Per la seva banda, en Mikhail treballa com a pintor en un petit negoci de reformes a la llar. Està fent diferents tasques relacionades amb el sector de la construcció arreu del Principat, el que l’està permetent conèixer molta gent. En el seu temps lliure, es distreu dibuixant A més, ara mateix ell és la única font d’ingressos de la família ja que la seva dona, l’Abir, roman de baixa a causa d’una operació al genoll. «D’Andorra m’agrada la seguretat, el temps i les muntanyes», assevera Mikhail, qui admet que un cop li van anunciar que aniria a viure al Principat es va posar a buscar-lo a Google per què no sabia ubicar-lo.

El seu fill, en Charbel, acaba de fer els 18 anys i va rebre la seva primera nòmina també a la mateixa empresa, però va acabar deixant la feina perquè «passava molt de fred» fent tasques a l’exterior. «No puc trobar feina si no tinc curriculum. Però vull treballar! Cambrer, cuiner, socorrista, mecànic, caixer de supermercat... mentre no passi fred del que sigui», manifesta el Charbel. Mentre espera trobar una oportunitat laboral d’acord amb les seves expectatives, combina el seu temps entrenant-se al gimnàs dels Serradells «per posar-me fort i lluir els tatuatges» i acudint al Centre de Formació Professional d’Aixovall, on s’està especialitzant en el camp de la informàtica. 

Mikhail: «Em vaig plantejar marxar d’Andorra perquè no hi érem tots. Al principi estava nerviós pensant cada moment en la filla»

Allà en el mateix institut també hi assisteix diàriament la Patricia, la seva germana gran, per aprendre el català el més ràpid possible, ja que tant sols porta un mes a Andorra. Fins que no va poder certificar de forma oficial el divorci amb el seu antic marit no va poder abandonar el Líban, quelcom que va portar molts maldecaps a la família. «Em vaig plantejar marxar d’Andorra perquè no hi érem tots. Al principi estava molt nerviós perquè cada moment pensava en la meva filla», recorda Mikhail, qui ara ha esvaït les temptacions d’abandonar el país i respira alleujat amb les seves tres filles a casa. La més petita, la Georgina, està estudiant a l’Escola Andorrana de segona ensenyança d’Encamp i agafa el bus cada dia des d’Andorra la Vella. En un futur, s’imagina com una «businesswoman» dirigint alguna empresa.

El camí fins al Principat

Per donar resposta a la crisi humanitària, l’Executiu ha hagut de traçar un llarg recorregut per dotar-se dels mecanismes legals per facilitar l’arribada de refugiats al país.  No va ser fins al 22 de març de 2018 que el Consell General va aprovar la Llei de protecció temporal i transitòria per raons humanitàries, que reconeix el dret d’accés a l’allotjament, al treball i a la formació, als serveis socials i sociosanitaris i a l’estructura educativa. Així doncs, amb l’entrada en vigor d’aquest marc legal, el 8 de maig del 2018 es va poder tancar un conveni amb la Comunitat de Sant Egidi per tal de permetre l’obertura d’un corredor humanitari. D’aquesta manera, Andorra es va comprometre a acollir 20 refugiats, dels quals set van arribar al país el 25 d’octubre del 2018. Tots ells, repartits en dues famílies, procedien d’un camp de refugiats del Líban on havien arribat fugint de la guerra de Síria.

Xavier Vidal: «Quan fem les entrevistes es demana la situació en la qual es troben i quines són les seves vulnerabilitats»

«El Govern d’Andorra es va posar en contacte amb nosaltres per expressar-nos la seva preocupació per la crisi dels refugiats. I seguint l’esquema dels corredors humanitaris que ja tenim amb França, Bèlgica o Itàlia, es va decidir fixar aquesta quota de 20 refugiats durant dos anys. I si la cosa funciona s’anirà prorrogant», exposa el responsable d’Immigració de la Comunitat de Sant Egidi a Barcelona i coordinador del corredor humanitari amb Andorra, Xavier Vidal, qui confirma que els 12 refugiats restants que resten per arribar al Principat ho faran durant el transcurs de l’any vinent. 

A partir de l’article 25 dels acords de Schengen, que permet l’expedició de permisos temporals de residència per raons de caràcter humanitari, membres de la Comunitat de Sant Egidi presents en camps de refugiats libanesos realitzen entrevistes de selecció a candidats que siguin susceptibles d’acollir-se als corredors humanitaris. «Quan fem les entrevistes es demana la situació en la qual es troben i quines són les seves vulnerabilitats. A més els expliquem la situació d’Andorra, no només jurídicament, i per part del Govern es facilita unes diapositives informatives», descriu Vidal, qui recalca que l’Executiu té l’última paraula del procés d’acollida. «A l’hora de fer les entrevistes no tenim la vareta màgica. Els criteris poden ser tècnics, però els criteris personals no són matemàtiques. I quan parlem de persones justament és el més difícil», reflexiona des de la contrastada experiència de la Comunitat de Sant Egidi tractant humans que fugen de conflictes bèl·lics.

«Ningú vol deixar el seu país. La única cosa per la qual vaig marxar d’allà és perquè és un país en guerra. La persona que troba el camí, ha de marxar. Vam tenir aquesta oportunitat i el mínim que vull és que els meus fills no visquin el mateix que nosaltres hem viscut. La guerra és molt dura perquè no fa distincions, mata a tothom. Morirà gent bona i gent mala» il·lustra Badia, originari d’Homs (Síria), en algunes pinzellades sobre el seu passat. 

La llei d’asil

En el cas d’Andorra, amb la Llei de protecció temporal i transitòria per raons humanitàries, es permet una solució transitòria durant un període de dos anys perquè aquestes persones decideixin quedar-se al Principat o tornar al seu país d’origen. Per contra, com assenyala portaveu de l’associació Obrim-los, Obrim-les, Emma Riba, l’absència d’una llei d’asil deixa en un buit legal la regularització d’aquests individus un cop finalitzats aquests dos anys.

«Andorra és un país que és signatari de la Carta Internacional dels Drets Humans. No tenir reconegut el dret d’asil és incongruent. Només inclou les persones del conflicte sirià. Si defuig qualsevol persona de l’Àfrica subsahariana o de l’Afganistan no pot venir a Andorra perquè no té acollida», declara Riba. Per aquesta raó, des d’Obrim-los, Obrim-les, declaren que aquest serà un dels cavalls de batalla de la seva associació. «Hem de poder crear un marc legislatiu que permeti acollir gent sense posar especificitats de quin conflicte ve», sintetitza Riba. «No regular el dret d’asil és un pegat que tapa la necessitat però en cap moment avancem com a país europeu del segle XXI», valora Riba.

Pepe Chisvert: «El plus que se’ns demanava no només és el fet jurídic d’acollir-los, sinó la integració en la societat andorrana»

Un factor determinant a l’hora de configurar el destí dels candidats és que tinguin familiars o coneguts ja reubicats en altres estats europeus. En aquest sentit, Andorra, atès que és un país novell en relació amb l’acollida de refugiats del conflicte sirià, no parteix entre les preferències dels sol·licitants. No obstant això, la particularitat andorrana de no tenir una llei d’asil és un dels fets que des de la Comunitat de Sant Egidi incideixen més durant la fase d’entrevistes. «Vam insistir molt en el moment que podien tornar a Síria en qualsevol moment. A ells els hi motiva tornar al seu país. Sempre queda aquesta possibilitat si la situació millora», sosté Vidal. Per aquest motiu, en el cas d’un retorn, argumenta que des de la perspectiva evangèlica no s’ha d’entrar en un exercici de maniqueisme en relació amb la decisió que prengui l’individu. «Si decideix marxar no s’ha de valorar com un fracàs, sinó som una oportunitat per millorar», afirma el coordinador de Sant Egidi.

El procés d’integració

«Un procés d’adaptació així com a mínim és un any. A partir d’aquí no ens retirem, però si que des de Sant Egidi intentem que ells vagin agafant l’autonomia sense mai perdre el contacte», considera Vidal. En la mateixa línia s’expressa el mossèn de Sant Julià de Lòria i rector de Càritas, Pepe Chisvert, una de les persones clau en la integració de la nouvinguda família laurediana. «El plus que se’ns demanava no només és el fet jurídic d’acollir-los, sinó la integració en la societat. Que es puguin trobar a gust i passar pàgina de les experiències viscudes. Andorra històricament sempre ha estat terra d’acollida. I és un tema que no parem prou a pensar-ne i que com a país ens dignifica», esgrimeix Chisvert, qui també va posar en valor la importància perquè aquests individus «recuperin la dignitat perduda». 

«En aquest paper hem fet un tàndem. Nosaltres els oferim una vivenda i ells també han de fer un esforç per aprendre l’idioma i la cultura del país», resumeix el mossèn, qui posa de relleu que la dificultat radica més en la integració dels adults més que en els joves. En qualsevol cas, subratlla que un component important per a la inclusió social ha estat l’actitud que han tingut per participar en esdeveniments organitzats per altres famílies de la parròquia, així com també l’hospitalitat per obrir les portes de casa seva als veïns. 

Emma Riba: «Andorra és un país que és signatari de la Carta Internacional dels Drets Humans. No reconèixer el dret d’asil és incongruent»

De fet, l’emancipació de l’ajuda  és un element del qual són plenament conscient ambdues famílies. «Al principi ens han ajudat molt però poc a poc hem començat a caminar per nosaltres mateixos» diu en Mikhail. «A la vida sempre s’han de tenir forces per tirar endavant. Vull viure com un immigrant qualsevol que no tingui rebre ajuda per no ser depenent. Sempre he pensat en els fills perquè tinguin una estabilitat. Ara veig el futur i estic content perquè hi ha una base. Poc a poc tirarem endavant», conclou Badia.

Amb tot, la portaveu d’Obrim-los, Obrim-les creu que part de la societat andorrana té el repte pendent d’acceptar aquestes persones. «A Andorra existeix el racisme. Sembla que estigui allunyat de nosaltres perquè aquí no hi ha partits d’extrema dreta, però la gent té pensament xenòfobs», defensa Riba, qui exemplifica els comentaris que van aparèixer a les xarxes socials «quan es va posar de manifest que rebien ajudes socials o pisos gratuïts». «El racisme ve de la desinformació que patim. Aquesta por i inseguretat es combat creant espais de reflexió i debat», opina Riba, qui pensa que el «desigual» sistema electoral andorrà propicia «la no inclusió de les persones nouvingudes». «En lloc d’exigir més polítiques d’integració sempre canalitzem les situacions d’inestabilitat amb els de fora», declara Riba.