L’associació Amida, que actualment compta amb la denominació «Associació de persones amb diversitat funcional», es va constituir l’any 1996 amb l’objectiu de defensar els drets de les persones amb discapacitat del Principat. L’actual presidenta des de fa sis anys, Agustina Grandvallet, subratlla que «potser en molts aspectes s’ha avançat –sobretot en termes administratius i legislatius– però moltes vegades aquest col·lectiu es troba oblidat. La societat ha de ser més empàtica amb nosaltres i ha de veure les necessitats que tenim». La mateixa reivindica i agraeix els avenços que Amida ha fet al llarg dels anys, però també subratlla que encara falta molta feina per fer al país, com ara impulsar una total adaptació dels autobusos i els establiments de restauració. Aquest missatge Grandvallet el difon amb motiu del 30è aniversari que va fer l’associació andorrana el passat 29 de novembre.

Un dels primers passos fonamentals pel col·lectiu de persones amb discapacitat va tenir lloc el 14 juny de 1995, dia en què el Butlletí Oficial del Principat d’Andorra (BOPA) va publicar la Llei d’accessibilitat, un reglament que va marcar un punt d’inflexió pel que fa a l’adaptació que havia de protagonitzar el país. Un dels punts essencials consisteix a habilitar tots els autobusos per a persones amb mobilitat reduïda, un repte que encara està pendent de completar-se. Un altre dels objectius és adaptar tots els edificis i comerços, en la mesura que sigui possible.

Grandvallet: «Quan s’han fet grans avenços és quan hi ha hagut persones amb una sensibilitat especial que han aportat solucions»

En aquest sentit, la presidenta d’Amida considera que no tots els hotels estan adaptats, així com tampoc les botigues aporten un confort generalitzat, ja que a tall d’exemple, a les persones amb discapacitat cognitiva els pot molestar la música molt alta i certes olors i colors. Al final, «s’han d’aplicar millores que arribin a tothom», opina Grandvallet.

Grandvallet explica que «ara aquesta llei s’ha de retocar perquè es facin les modificacions necessàries per harmonitzar-la amb la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat de l’Organització de les Nacions Unides», que es va adoptar el 13 de desembre de 2006 però que, en el cas d’Andorra, es va signar el 27 d’abril de 2007 i es va ratificar l’11 de març de 2014. La convenció marca unes directrius a nivell d’accessibilitat d’acord amb el  disseny universal, que «recull tota la diversitat de la persona».

En relació amb la convenció, Grandvallet remarca que Andorra va un pas endavant respecte a Espanya, ja que «per exemple, pel que fa al disseny universal, estem tocant moltes més qüestions que Espanya i el Principat va anar molt ràpid en crear la Llei 27/2017 de mesures urgents per a l’aplicació del Conveni relatiu als drets de les persones amb discapacitat, que va entrar en vigor al país el 2017». Aquest reglament dona veu al que marca la convenció i també dictamina els punts que s’han de modificar de la Llei d’accessibilitat. 

Predisposició del Govern

Grandvallet expressa que «realment quan s’han fet grans avenços és quan hi ha hagut persones afectades personalment amb una sensibilitat especial que han apostat per solucionar problemàtiques» i anomena en aquest sentit l’anterior secretària d’Estat d’Afers Socials i Ocupació i actual secretària general del Govern, Ester Fenoll. «La sensibilitat de la persona que està al capdavant de l’estament és molt important, per això el que marca la convenció és que no es pot fer res per a les persones amb discapacitat sense elles», remarca Grandvallet. Un dels projectes que la portaveu d’Amida creu que pot ser un model per a altres països consisteix en les grans artèries peatonals que hi ha a Escaldes i a Andorra la Vella: l’avinguda Carlemany i l’avinguda Meritxell, «zones on podem passejar perfectament amb cadira de rodes i amb crosses.

Grandvallet: «Quan sortim a la societat és quan tenim la problemàtica, perquè ella és la que ens posa les barreres»

Aquestes vies ens van donar molta vida». Un altre dels avenços són els semàfors acústics que comencen a instal·lar-se al país per a les persones amb ceguesa. Per a les persones que pateixen Trastorn de l’Espectre Autista (TEA), Grandvallet apunta que existeixen uns pictogrames que s’instal·len a terra i ajuden a saber en quin moment els vianants s’han d’aturar o travessar la carretera. Es tracta d’un projecte que l’associació Autea està treballant per poder-lo aplicar. Grandvallet també exposa que s’estan realitzant formacions a especialistes del sistema sanitari que treballen amb persones amb discapacitat, per exemple, per saber de quina manera han de moure-les. 

Més sensibilització social

Alguns dels espais on fa falta més sensibilització són els centres comercials, els hotels i els restaurants. La presidenta d’Amida manifesta la mala praxi actual respecte als lavabos reservats per a persones amb mobilitat reduïda: per una banda, alguns d’aquests lavabos es fan servir com a magatzem; per altra banda, Grandvallet reclama que en moltes ocasions «estan oberts a tothom i haurien d’estar tancats amb clau, perquè moltes vegades fan fàstic i nosaltres ens hem de traspassar i asseure i si el lavabo no està net, ens emportem tota la porqueria i podem agafar infeccions importants». 

El 1995 es va crear la Llei d’accessibilitat, un punt d’inflexió pel que fa a l’adaptació del país

Per treballar una major conscienciació, Grandvallet opina que els infants i joves de les escoles poden ser una peça clau per transmetre aquests valors a la societat. Pel que fa a la seva experiència, la mateixa explica que tots els seus nebots menys un l’han conegut amb algunes limitacions i les seves paraules són sempre les mateixes: «Tu no tens límits tata, tu fas una vida normal com les altres persones». 

Propers reptes

Amida actualment forma part del Consell Social de l’Institut Guttmann-Hospital de Neurorehabilitació de Barcelona, que el conformen federacions i associacions de persones amb discapacitat. «Em van trucar per formar-hi part un Nadal; va ser com un regal», recorda Grandvallet, afegint que formar part del consell aporta «molta informació i ens permet aprendre molt de les altres associacions». Una de les influències més rellevants és el seu programa d’Innovació Social que durarà cinc anys amb l’objectiu de treballar-lo des de les associacions. La idea central és plantejar «què podem fer més perquè les persones amb alguna discapacitat estiguin completament integrades a la societat», explica Grandvallet, emfatitzant que «quan sortim a la societat és quan tenim la problemàtica, perquè és ella la que ens posa les barreres i els neguits i no veu que té un poblema». 

Formar part del Consell Social de l’Institut Guttmann permet aprendre molt d’altres associacions

Pel que fa a aquest projecte, la capdavantera d’Amida reconeix que «estem parlant amb el Govern per portar aquesta iniciativa a aquí, ja que d’aquesta manera es podrien fer intercanvis entre les necessitats que hi ha a Andorra i les necessitats que hi ha a Catalunya». El projecte té dos clars àmbits d’actuació: per una banda, facilitar a la persona que alguna discapacitat que pugui viure en un pis adaptat, involucrant treballadors socials i psicòlegs, entre altres actors i, per altra banda, crear una mena d’observatori per esbrinar què fa falta perquè el col·lectiu estigui totalment còmode i integrat. 

Grandvallet confessa que fa temps que pensa en la voluntat de trobar un relleu al seu càrrec, sense deixar de formar part d’Amida. Aprofitant la celebració, la presidenta vol llançar el següent missatge: «La societat mai podrà oblidar tot allò que un grup de persones van idear en un moment donat i era crear un lloc on poguessin viure totes les persones, sigui quina sigui la seva condició. Aquesta frase engloba tota la feina que s’ha fet» i la que queda pendent, encara. 

El rerefons de l’ús del terme ‘discapacitat’ 

La presidenta d’Amida, Agustina Grandvallet, subratlla que el terme que estableix la Convenció relativa als drets de les persones amb discapacitat de l’Organització de les Nacions Unides és ‘discapacitat’ i hi ha de diferents tipologies, com ara la física, la sensorial, la cognitiva, els trastorns de conducta o les pluridiscapacitats. Grandvallet explica que Amida va adoptar el concepte ‘diversitat funcional’ en la seva descripció i no el de ‘discapacitat’ primerament per una qüestió pràctica per tal de no superposar-se amb la nomenclatura de la Federació de Persones amb Discapacitat d’Andorra.

Aleshores l’equip d’Amida va decidir assumir el terme de ‘diversitat funcional’, que ve a significar que «cada persona té la seva capacitat de funcionar i de mobilitzar-se», amb la voluntat d’abraçar totes les discapacitats i representar el Moviment de Vida Independent. Grandvallet apunta que «ja es comença a parlar de canviar el terme ‘discapacitat’, però són els moviments associatius que ho faran. Aquests aposten perquè ‘discapacitat’ desaparegui però aquesta decisió també s’haurà de prendre a nivell mundial i realment hi ha molts termes que es poden fer servir».

El coordinador d’activitats de l’Associació POTS de Palamós (Girona), Jordi Sansabrià, argumenta que l’expressió ‘diversitat funcional’ «va sorgir amb la intenció de canviar el terme ‘discapacitat’ que per moltes persones té una connotació negativa, però no deixa de ser un canvi superficial». El mateix subratlla que «com més t’apropes a la discapacitat, menys importa aquest debat i el que hem d’aconseguir és que la discapacitat s’acosti realment a la societat, que és la gran frontera. Ens hem de deixar de debats lingüístics i ara que s’han fet molts de passos, cal connectar. Segurament ja trobarem la paraula correcte però queden moltes coses per fer abans». 

Segons l’Oficina de Vida Independent (OVI) de Barcelona, el Moviment de Vida Independent va néixer en el marc de la lluita pels drets civils de finals dels anys 60 als Estats Units, a la Universitat de Berkeley, de la mà d’un grup de persones amb discapacitat.