L'escriptor Jaume Cabré, autor de Les veus del Pamano, va visitar ahir el Centre de Cultura Catalana Foto: TONY LARA

Ha estat traduïda a dotze llengües i, ara mateix, s'estan enllestint dues traduccions més. Les veus del Pamano, de l'escriptor Jaume Cabré (Barcelona, 1947), és, sens dubte, un dels fenòmens de la literatura catalana contemporània. Cabré va venir ahir a Andorra, convidat pel Centre de Cultura Catalana, per presentar la que, de moment, és la seva última novel·la. I és que, de fa anys, l'escriptor centra el seu treball en una sola obra.

–¿En què està treballant, en aquests moments?

–Estic escrivint una novel·la. De fet, fa set anys que estic amb aquest llibre.

–¿I quan creu que sortirà a la llum?

–Això és un misteri, tot i que no crec que trigui gaire.

–Diu que, quan comença a escriure, no sap ben bé cap on anirà.

–Escriure una novel·la és un procés molt laboriós, molt complex, i no és fins al quart any que ho comences a veure clar. És molt difícil escriure una novel·la perquè no és només dominar el llenguatge, no és només tenir alguna cosa per dir. Has de trobar la millor manera de dir allò que vols dir. Et poses a escriure i has d'anar prenent decisions, algunes d'elles sobre la forma com expliques aquella història.

–¿Com va començar ‘Les veus del Pamano'?

–Pretenia fer una novel·la de mestres i va acabar sent una novel·la sobre la memòria i sobre la tergiversació d'aquesta memòria. A mesura que vas escrivint, vas fent descobriments, vas adonant-te de què estàs escrivint realment.

–Al final, el resultat és una novel·la que, de moment, ja ha estat traduïda a dotze llengües.

–És un tema que interessa a tot arreu, i és que a tot arreu hi ha conflictes no arreglats, que no han estat ben resolts. La societat ha de passar comptes amb ella mateixa. I a Catalunya és evident que encara hi ha cicatrius sense tancar.

–¿És, aleshores, una història que es pot entendre a tot el món?

–Perfectament. A Alemanya ja s'han venut més de 400.000 exemplars. Personalment, procuro parlar del que sigui, però amb una mirada universal. És a dir, busco temes que puguin interessar a tothom, a una persona del Japó i també a una persona del Brasil. Les passions humanes són les mateixes aquí que a Groenlàndia. A Catalunya, el que passa és que em trobo gent que em diu: «Això va passar aquí, al meu poble». I puc estar parlant amb algú de Vilassar, quan la història està centrada principalment al Pallars.

–Molt a prop d'Andorra.

–És un paisatge semblant, que està a tocar d'Andorra, tot i que no és una història que pogués passar aquí perquè la situació política era molt diferent en aquella època, als anys de la postguerra i la guerra europea. A Catalunya s'havia acabat la guerra civil, hi havia molt odi, moltes ferides sense cicatritzar. Encara que la novel·la comença als anys 40 i acaba al segle XXI.

–Hi ha altres escriptors catalans que, últimament, han ambientat les seves històries en aquesta mateixa època o molt a prop. Pa negre, El nas de Mussolini...

–La guerra civil és un dels grans conflictes que ha viscut el país, i van quedar moltes coses que encara no s'han resolt. L'Emili Teixidor, el Lluís-Anton Baulenas, la Carme Riera també, amb La meitat de l'ànima... Som gent que ja no ho hem viscut directament, sinó que hem heretat la por a través de la por dels nostres pares. Fins i tot els més grans, com ara l'Emili Teixidor, eren patufos en aquella època.

–¿Quines són les conseqüències avui d'aquelles ferides mal cicatritzades?

–Les conseqüències són moltes. No s'ha passat comptes. Més ben dit, només es va passar comptes a una part de la societat, als vençuts. I d'aquí arrenquen temes històrics, reivindicatius, polítics. Si hi ha tanta gent que avui dia planteja la independència –jo hi estic totalment a favor–, en part és per això, perquè hi ha tantes coses que no s'han resolt i que vénen del conflicte bèl·lic. No es va fer un bon tancament i hi ha molta gent que té la necessitat d'explicar-ho. El fet és que no ens hem posat d'acord.

–¿L'adaptació cinematogràfica crea nous lectors de la novel·la?

–Des d'un punt de vista comercial, el llibre és viu. Això que som a final del 2010 i la novel·la va sortir el 2004. Però sí, és evident que hi ha molta gent que veu cinema i, en canvi, no llegeix o llegeix molt poc. O sigui, que la pel·lícula pot despertar la curiositat a aquelles persones que vulguin una visió més aprofundida. Perquè, és clar, a la pel·lícula no hi és tot. És lògic que qui vol traslladar al cinema una novel·la de 700 pàgines hagi de fer una tria i descartar personatges, situacions, elements d'atmosfera... El gat, per exemple, no hi és.

Per a més informació consulti l'edició en paper.