S’obre el taló i dalt de l’escenari es distingeix una finestra ovalada que condueix a dues cambres separades per una porta de ferro. L’attrezzo no és casual, com tampoc ho és el títol de l’obra L’habitació del costat, que va arribar aquest dijous al vespre a Sant Julià de Lòria en plena gira. L’obra, escrita per Sara Ruhl i dirigida per Julio Manrique, es contextualitza en l’època victoriana als afores de Nova York en el si d’una societat estancada i patriarcal. Malgrat que la història es concep en un mateix espai, la sala d’estar i la consulta del doctor Givings (representat per Ivan Benet), investigador apassionat que hauria inventat el vibrador, els personatges van evolucionant i protagonitzen un alliberament emocional que arriba al clímax quan les dones se n’adonen què és el plaer en el seu estat més pur i íntim. L’orgasme, uns instants de satisfacció excelsa que ens iguala a tots, és presentat com l’antídot de tots els mals.

Dues hores d’espectacle amb repunts sensuals i d’humor són suficients per assaborir valors com l’amor homosexual i heterosexual, la maternitat, la vocació professional i la satisfacció personal, però també la solitud, la gelosia i la ràbia. Descobrir què passa a l’habitació del costat on hi ha la consulta del doctor és la gran pregunta que esdevé el fil conductor de la trama. 

Tot comença quan la senyora Daldri (intepretada per Cristina Genebat) visita el doctor perquè no es troba bé. El metge tanca la porta i li aplica el tractament que ha inventat al costat de l’Annie, la seva assistent (representada per Màrcia Cisteró): un vibrador que fa que la pacient arribi a l’orgasme per primera vegada. La Catherine o senyora Givings (caracteritzada per Carlota Olcina, guanyadora del Premi Butaca 2019 per donar vida a aquest personatge) sent els gemecs de les pacients rere la porta, senyal que la portarà a voler descobrir amb ànsia què passa a l’habitació del costat, una frase que es va repetint al llarg de l’espectacle. 

Per altra banda, la senyora Givings té problemes per alletar a la seva filla acabada de néixer, circumstàncies que faran que el personatge de la dida, amb el nom d’Elisabeth  (representada per Adeline Flaun) sigui clau pel nadó. 

El secretisme de l'invent

La satisfacció que genera l’aparell secret del doctor fa que la senyora Daldri torni repetidament a la consulta. La senyora Givings no aguanta més i insta a la pacient que l’ajudi a descobrir què amaga el seu marit que genera tant d’èxit. Ambdues fan servir l’aparell i múltiples sensacions es barregen: plaer, dolor, desig, sensualitat. Clímax. En aquest punt de l’obra sembla que l’atenció hagi de decaure, però al contrari, un batibull de sentiments afloren i fan que el públic no pugui desconnectar. Impossible. 

A continuació, arriba a la consulta un pintor (representat per Pol López) que ha patit un desamor molt fort amb una noia italiana i necessita urgentment teràpia. Com per art de màgia, la masturbació, generada per l’aparell, li provoca una sensació tan plaent que la seva actitud dona un gir complet i recupera la vocació per pintar i torna a enamorar-se, aquesta vegada de l’Elisabeth. Com a transició, un piano introdueix una dolça música de fons, en algun moment acompanyada de la veu dels actors tapats per una capa fina de tela translúcida. 

La Catherine comença a sentir atracció cap al pintor. S’apropen molt, a pocs centímetres dels llavis, i li acaricia la galta. En aquell moment entra el doctor Givings i veu l’escena, però fa veure que no l’afecta, que no es pot sotmetre a cap atac de gelosia. La Catherine expressa els seus sentiments cap al pintor de forma directa i sincera però ell no la correspon, ja que està encisat amb   l’Elisabeth. Aleshores és quan la senyora Givings sent una profunda ràbia que la porta a voler trencar amb tot i allunyar-se del seu marit que només pensa en l’èxit professional. 

Arriba un moment en què el metge s’adona que ha descuidat la relació amb la seva dona. Ho reconeix i li explica. Una intensa abraçada enmig del jardí emblanquinat pels primers flocs de neu fan rebrotar l’estima que senten un per l’altre. Els dos, cos a cos, deixen de banda les convencions i es palpen, es miren, s’abracen, en un context en què el contacte físic entre la parella no estava ben contemplat. Aferrats, l’obra s’acaba i deixa a l’espectador amb un batibull d’emocions per ordenar. Aleshores, venen a la ment dos conceptes que podrien resumir l’essència de la funció: l’empoderament de la dona i la recerca de la passió de la vida. 

La voluntat de progressar, socialment i científicament, podria ser un altre dels temes centrals, que sobretot extrapola el doctor Givings amb la seva aferrada inclinació a millorar l’invent que ha creat i que resulta ser tot un triomf.