La tasca del fotògraf és la d’immortalitzar instants. Mirades, gestos, accions, moviments i d’altres moments que són únics, que només passen en dècimes de segon. Ser capaç de captar-ho és el que diferencia. Fèlix Peig va ser capaç de fer-ho i per aquest motiu l’Arxiu Nacional d’Andorra (ANA) presenta 'Les fotografies que mai no veuràs', que recull part de la seva extensa obra, que mostra una època del Principat, de la seva gent, de com vivien i que és el que passava.

El fons de Peig consta d’unes 66.000 imatges i en aquesta ocasió n’apareixen 78. La idea del projecte va sorgir arran de la seva digitalització, comprovant que «hi havia una sèrie de fotografies que mai havien estat publicades ni difoses i que molt possiblement mai no es donarien a conèixer, senzillament, pel prejudici de ser considerades políticament incorrectes», exposa a la publicació Isidre Escorihuela, tècnic del fons fotogràfic de l’ANA. Són instants que abasten 30 anys, que van del 1953 al 1983. Temps pretèrits que s’han de contextualitzar, amb costums diferents als actuals, però «si som capaços de treure’ns la cotilla del correcte o l’incorrecte (que, dit sigui de passada, en fotografia no hauria d’existir) i agafem aire, obrim la ment i ens traslladem cinquanta anys en el temps, podem experimentar una de les màgies de la fotografia històrica: el desplaçament temporal».

Peig, acompanyat del seu ajudant Manolo Barros, van fer una radiografia de la societat andorrana. Es pot veure, entre d’altres, visites dels coprínceps, l’elecció de Miss Europa, passis de moda, sopars, graellades o elements que ja no existeixen, com la plaça de braus d’Escaldes-Engordany. Tot sota l’atenta mirada de Peig, que esperava l’instant concret per fer el click a la seva càmera. «És aquell moment clau a l’hora de prendre la imatge en què el fotògraf és invisible per als actors de l’escena, la proximitat camuflada amb aquell punt d’atzar de congelar la mirada múrria, el gest espontani, el riure desfermat o la tristor sincera. Però, sigui com sigui, cal ser-hi per poder-ho captar», remarca Escorihuela.

Una època del país queda per a l’eternitat gràcies a les imatges de Peig. L’escriptor Albert Villaró destaca tota la seva obra, perquè «no podem il·lustrar l’Andorra dels cinquanta als vuitanta sense comptar amb la seva mirada clara, aguda, sempre ben col·locada, amb un sentit impressionant de l’oportunitat i el domini de l’escenografia. Entre aquesta garbera de fotografies hi ha la descripció gràfica d’un període central en la construcció d’Andorra». En aquest recull apareixen les fotos que «mai no van ser publicades, les que no han aparegut en cap antologia, en cap exposició, enlloc. Les proscrites. Les de les males cares, les de les mirades massa ben enfocades, aquelles en què hi ha un detall revelador però indiscret. Les que ens fan fer preguntes, les que ens fan somriure per candidesa o per malícia». I en aquesta incorrecció és «on rau la seva grandesa. La història oficial ja la coneixem, ja ens l’han ensenyada. Ara tenim l’oportunitat de veure les bambolines, la intrahistòria, la part grotesca que fa de contrapunt a tanta solemnitat».