«Si només hagués fet un Manaslu, diria que no vull seguir amb el repte dels vuit mil. Però he fet un Nanga Parbat i he vist què és una muntanya real». Aquestes paraules d’Stefi Troguet van ressonar ahir al Comú d’Encamp. L’alpinista dels colors llampants i el pintallavis vermell acaba de tornar del Nepal després de coronar el vuitè pic més alt del món i el que suposa el seu segon vuit mil sense oxigen, una gesta que tanca el segon capítol de l’objectiu dels 14 vuit mil.  «He pogut experimentar les imatges de les cues de la gent que va a l’Everest perquè primer passen pel Manaslu. No és quelcom de bon grat perquè he viscut desgràcies que no són gens agradables. Quan vam baixar del cim vam ajudar al rescat d’una noia que malauradament no va sobreviure. He vist coses en aquesta muntanya que no pensava que veuria mai», va recalcar. 

L’alpinista busca nous patrocinadors per continuar amb el somni de l’ascensió dels 14 vuit mil

Ara, l’encampadana de 27 anys ja pensa en el pròxim repte  que probablement serà al Pakistan la primavera que ve. «El que passa al Manaslu passa allà i a l’Everest, a la resta de muntanyes no passa. El repte segueix en peu passi el que passi perquè és molt maco», va indicar. A més, tot i trobar-se en situacions difícils, l’alpinista va apuntar que «aquest cop m’he trobat molt millor. El camp 4 estava una mica més alt i això m’ha permès aclimatar-me millor. És un cim que tècnicament no era tan complicat i l’aclimatació era més completa, això m’ha permès fer les coses millor i fer un atac a cim amb millors condicions. Però també tinc present que les altres muntanyes no seran fàcils i que no hi haurà els accessos que hi havia en aquesta».

El pròxim repte

L’alpinista va afirmar que per parlar del pròxim vuit mil haurem d’esperar fins al maig o juny de l’any que ve. «M’agradaria tornar a Pakistan perquè m’ha deixat un regust molt bo. Tinc noms i projectes en ment però crec que l’equip és fonamental i vull reunir un molt bon equip i decidir cap a on m’encaro», va indicar. Troguet ha fet cim en els seus dos primers vuit mil sense oxigen amb el mateix xerpa, però ara ell ha decidit optar per un K2, repte que l’andorrana encara veu lluny. «El que vull sempre és tornar a casa i penso que s’ha de fer pas a pas. I si això m’ha de fer canviar d’equip, ho faré. He compartit experiències amb gent molt potent i amb qui puc fer equip. He de fer un balanç de l’exposició que vull agafar, la gent amb qui ho vull compartir i dels recursos que puc aconseguir», remarcava.

Troguet: «He viscut desgràcies que no són gens agradables perquè vam ajudar al rescat d’una noia que no va sobreviure»

Pel que fa al projecte, va expressar que «no vull batre cap rècord, ja heu vist que quan em sorgeixi l’oportunitat hi aniré perquè un cop tens el físic, el cap i el material és tan fàcil com empaquetar-ho i marxar. Tinc la sort de recuperar molt bé i si demà em sorgís l’oportunitat l’agafaria, però no tinc un calendari marcat». Tot i això, de cara l’any que ve somia en «fer-ne dos d’una mateixa expedició, aquest seria el primer repte. Seria increïble».

El pes psicològic

«Baixes del cim i et trobes amb una noia que està amb un edema, amb hipotèrmia i has de prendre decisions. El meu xerpa i jo anàvem en reserva d’energies, la van baixar entre tres i no va passar la nit, s’hi va quedar. I has d’aprendre a ser molt fred. També he de dir que aquesta noia no portava granota ni botes d’expedició. En aquests moments te n’adones que hi ha gent molt inconscient. Són reptes que requereixen una preparació molt gran perquè et pots apuntar a una marató sense preparar-la i si punxes, tens el bar de la cantonada. Allà a dalt si punxes, no tens el bar. Hi ha un conjunt de factors que s’han de tenir clars quan marxes i s’ha de ser molt fort mentalment perquè et pot jugar una mala passada», explicava.

Troguet: «En aquesta expedició he vist moltes noies i això és súper positiu perquè és un món bastant masculí»

D’altra banda, va tenir l’ocasió de comparar-se amb alpinistes que duien bombona: «A partir del camp 3 la gent es posa l’oxigen i canvia. Sabia que l’oxigen ajudava molt però no sabia fins a quin punt. Jo no sóc ni la més ràpida ni la més forta, ni pretenc ser-ho. A la part baixa anava al meu ritme i hi havia gent que es pensava que no em podia seguir però quan es van posar l’oxigen m’avançaven per la dreta. I això ho has de tenir molt clar: aniràs més lent i has d’ajustar els timings a les teves condicions».

La part positiva

«En aquesta expedició he vist moltes noies i això és súper positiu perquè al Nanga Parbat era l’única, hi havia una francesa però gairebé no la vaig veure, i el fet de poder-ho compartir amb noies és brutal perquè és un món bastant masculí», va comentar. Així mateix, va afegir que «he conegut a molta gent i m’ha permès retrobar-me amb gent que havia conegut a Bolívia o altres racons del món. També m’he trobat amb dos andorrans més. Això ha estat increïble, i, tot i que tothom demanava si estàvem competint, jo sempre deia que si arribaven abans me n’alegraria moltíssim. Crec que mai havia passat el fet que hi hagués tres andorrans en un vuit mil».

Els pressupostos

Per pujar al Manaslu es va haver de vendre el cotxe i, amb 12 cims més per endavant, cal contemplar altres opcions: «estem muntant una estratègia per encarar el 2020 i ho estem presentant a les marques i a les empreses. Crec que sortiran suports per poder seguir endavant». «Quan vaig plantejar el 2019 tenia molts projectes i volia fer els vuit mil, però fins que no n’has fet un no saps si podràs fer-ho o no. Tenia molta confiança en mi mateixa i sé que m’entreno molt fort però no sabia com respondria el meu cos perquè l’alçada és molt criminal. Encara que estiguis molt preparada hi ha molts factors aleatoris que no pots controlar. Crec que el fet d’haver-ne fet dos, és l’incentiu que tothom esperava i que m’obre una porta», va comentar.