• Samuel Salcedo exposa a la Riberaygua i planta a la plaça Rebés un cap de bronze de grans dimensions

Salcedo posa amb una de les inquietants peces de la sèrie que exposa a la Riberyagua (esquerra), i amb Meteorit, plantada a la plaça Rebés Foto: ORIOL LLAURADÓ

Es diu Meteorit. i es una bola de bronze, un globus de rostre humanoide que des d'ahir li treu la llengua al vianant que passeja per la plaça Rebés de la capital. El seu creador es diu Samuel Salcedo (Barcelona, 1975), i és el nou inquil·lí de la galeria Riberaygua, on avui inaugura la seva primera individual al país. Si Meteorit els resulta vagament familiar, no s'inquietin: fa tres temporades ja va participar en una col·lectiva a la mateixa sala, i amb els germans petits –literalment– dels que ara s'han convertit en aquests estranys i gegants éssers globul·lars: el de la plaça Rebés és de bronze i pesa 300 quilos –no intentin moure'l de lloc: s'hi poden deixar els peus– però a la galeria n'hi ha de resina i polièster, molt més lleugers.

Salcedo compareix en la doble faceta d'escultor i pintor. Tot i que, la veritat sigui dita, la seva pintura acaba sent volumètrica, lluita per adquirir una tercera dimensió que l'aproxima enormement a la peça escultòrica. Això s'aprecia especialment en els inquietants retrats esbossats sobre la silueta d'un nadó retallat a la fusta que serveix de suport a l'obra. Atenció a l'orella –arracada inclosa– que Salcedo imprimeix al quadre. Més dolços són, aparentment, els retrats –individuals o en grup– que completen la sèrie pictòria que exposa a la Riberaygua. De fet, no són pròpiament retrats. El que li importa, diu, són les expressions. Així que agafa uns ulls d'aquí, un tronc d'allà, hi posa una mica d'imaginació, i surten aquests personatges rubicunds i satisfets que, segons com, semblen sortits de l'Amèrica feliç de Rockwell. I res més lluny de la voluntat de l'autor, que, diu, fuig de l'hiperrealisme i del realisme fotogràfic. Ell no copia, recrea. I és, no ho oblidem, un caçador d'expressions.

Però no ens deixem enganyar per les aparences: els alegres personatges de Salcedo posen despreocupadament, vesteixen granota de feina o camiseta de Ramones, però oculten un terrible secret. Aquí passa alguna cosa. Com els supervivents ben alimentats de La carretera de McCormak, amb el seu dipòsit de carn humana ocult al soterrani... I si la pintura del català és la porta cap a una dimensió oculta i pertorbadora, l'escultura ofereix una faceta inesperadament lúdica: les boles constitueixen una deformació gairebé còmica del rostre humà. Els de grans dimensions –Meteorit, Sol– sembla que hagin de posar-se a volar en qualsevol moment. Els germans petits, en canvi, els col·loca en un orinal –Bitter Fruits, Harvest Seeds, en diu– com si fossin caps decapitats. «No pretenc generar inquietud ni rebuig. La imatge ja és prou potent. Si l'accentués, acabaria sent redundant, i si la deformes massa, caus en el grotesc», al·lega amb raó. El rostre li serveix com a matèria primera dels globus, però també s'atreveix amb figures de mig cos, individus calbs que evoquen els homes-pila de Matrix... o l'home d'Atapuerca, i, en les de menors proporcions, pel cos sencer –un paio amb l'estòmac hipertrofiat, un altre amb màscara, un tercer cap-gros– en una col·lecció d'éssers que semblen sortits d'un malson però que tenen sempre un punt còmic, grotesc i magnètic. Salcedo és així.

Per a més informació consulti l'edició en paper.