«Muntar això és una de les coses més bones que ha fet el comú durant anys». El Josep Lassing no s’ho pensa dues vegades a l’hora de celebrar la iniciativa comunal d’obrir un centre de dia social per a la gent gran de la parròquia. No és estrany, doncs, que en sigui un dels principals avaladors i no perdi l’ocasió per animar a qui sigui a visitar Com a Casa, l’espai habilitat a l’edifici Perecaus. «No és normal que la gent es quedi sola i no vingui aquí. És millor estar amb gent i poder fer coses», destaca Lassing, que als seus 88 anys té energia per donar i per vendre.

Malgrat que la proposta permet que els usuaris puguin fer-hi estades de mitja jornada o jornada completa (de 9 del matí a les 19 hores), fins ara no hi ha ningú que hi acudeixi de manera fixa. Els usuaris que s’hi troben hi van per fer algunes activitats i, sobretot, a compartir el dinar i una mica de tertúlia. «Al maig vam fer portes obertes i hem deixat l’estiu perquè la gent anés venint i coneixent la proposta», detalla la consellera de Social, Rosa Maria Mandicó, que afegeix que «volem contactar amb les famílies perquè sabem que tenim persones que poden ser usuaris potencials del centre. Tenim molta gent gran que està sola, però en canvi no hi ha ningú de Canillo a cap centre de dia del país». Segons les estadístiques recollides pels responsables del centre, durant el mes de maig hi van passar 71 persones, al juny en van ser 23 i al juliol 19. Unes xifres, però, que asseguren que poden estar condicionades per les vacances. La consellera es mostra optimista i destaca que «l’important és que fins ara, tothom qui bé està content i repeteix».

Concepte

Un dels primers reptes que tenen entre mans és aconseguir trencar la idea preconcebuda que el que s’ha obert és una residència. «Aquí no hi ha atenció sociosanitària, no és una residència, els usuaris han de ser autònoms i justament volem potenciar aquesta autonomia», assegura la responsable del centre, Mari Carmen García, que deixa clar que tampoc «tenen cap obligació de fer les activitats, fan només el què ells escullen. És més, també els demanem si tenen alguna proposta i se’ls deixa que siguin ells qui tinguin la iniciativa». Però costa. «Molts et diuen que encara no volen venir, que és un centre per gent gran. I és clar, t’ho està dient algú que té 75 o 80 anys!», s’exclama García. En aquest sentit també es manifesta Mandicó, que remarca que un dels objectius del projecte és «potenciar l’autonomia per retardar al màxim el moment de dependència».

EL PERIÒDIC va poder compartir un dinar amb les responsables de l’espai i els padrins, i el cert és que quan parles amb alguns dels assidus, encara es nota que no ho veuen com un servei d’ús immediat. «En aquest moment encara no ens hi veiem venint cada dia, però l’any que ve no sabem com estarem i està bé saber qui hi ha això. Molta gent no hi pensa i s’ha de pensar en el futur», adverteix una altra de les usuàries, Yvonna Duedra, que explica que ella i el seu marit acostumen a visitar el centre, sobretot per anar a dinar, «algun cop cada setmana perquè hi hagi gent i pugui anar endavant».

A part dels dinars compartits, que es converteix en una bona manera de retrobar veïns amb qui a vegades fa temps que no es veuen, entre les activitats que es poden fer hi ha tallers de memòria o poden compartir jocs de taula. El Rummikub és un dels que no falta per compartir la sobretaula. Qui ho prefereix pot pair el dinar tot fent una becaina, ja que el centre també disposa d’una sala de descans i fins i tot hi ha un petit espai que serveix de gimnàs perquè qui ho necessiti pugui fer els exercicis escaients.

Hi ha qui creu que el fet de ser a Canillo també condiciona. «Si fos a Andorra la Vella, ja estaríem a ple rendiment», comenten, sabedors que a parròquies altes a vegades costa més deixar-se anar i no estar pendent de què puguin dir els altres.

«Nosaltres quan ens vam assabentar que hi havia això, de seguida vam venir», explica la Lolita Botella. Malgrat que ella i el seu marit són originaris de Canillo, viuen a Cannes i assegura que allí estan molt acostumats a anar a aquest tipus de centres. «Allà tothom ho fa i encara hi ha moltes més activitats per fer. La veritat és que jo no em podria quedar tot el dia a casa», admet. Ara bé, no hi dina cada dia. «És que tinc cuiner a casa: el meu marit», bromeja.

D’altres com la Denisa Font, són el clar exemple que mentre tinguin forces per fer la seva, serà difícil trobar-los al centre. «He vingut un parell o tres de vegades a dinar, però és que jo encara agafo el cotxe, me’n vaig fins a Incles o si no hi ha dies que ja tinc feina amb els nets», confessa.

De fet, tant García, com l’auxiliar d’infermeria que fa tàndem amb ella al centre, Ester Mitjana, creuen que potser de cara a l’hivern la situació canviarà. «Alguns ara tenen familiars aquí o com que poden, surten a passejar o a fer excursions. Potser a l’hivern, quan no faci tan bon temps i estiguin més sols, s’animaran a venir», indica García, una idea compartida per alguns dels usuaris. D’altres també aposten per facilitar el desplaçament. «Hi ha gent que no es pot desplaçar i estaria bé que se’ls pogués anar a buscar Seria una bona manera d’impulsar-ho», proposa Lassing.

De moment, ningú es posa presses. La corporació està convençuda del potencial i confien que de mica en mica es vagi omplint. Tots plegats fent família per afrontar el futur.